SOBRE EL REALISME I L'OBJECTIVITAT COM A DISCURSOS PERSPECTIVISTES I LES CONSEQÜÈNCIES DELS SEUS CANVIS PARADIGMÀTICS EN LA FORME DE PERCEBRE EL MÓN PER PART DE LES PERSONES
Des
de temps immemorials, la humanitat ha expressat una sèrie d’inquietuds
creatives, que transcendeixen a una mera relació objectiva envers l’entorn que
ens envolta. Entre les moltes formes i tècniques de llenguatge desenvolupades
per l’ésser humà, hi ha la capacitat d’abstracció i de representació. A la
llunyana prehistòria, l’homo sapiens va
començar a materialitzar representacions del seu entorn mitjançant una sèrie de
tècniques artístiques que van anar evolucionant fins a l’art audiovisual
contemporani, capaç de crear hologrames en tres dimensions i experiències
representatives d’immersió sensorial total. Una per una, les diferents formes
artístiques van anar apareixent, superposant-se unes a les altres imbricadament,
fins a l’actual setè art (el cinema), i fins i tot a un vuitè (fotografia) i a un
novè (còmic) art.
Si bé és cert que la
nostra capacitat abstractiva, de la qual estem dotats gràcies a una capacitat
cerebral superior a les altres espècies vives -el què Max
Scheler (1874-1928) n’anomenaria l’esperit de l’ésser humà-, ha permès
l’aparició durant totes les eres de la història de formes representatives
abstractes sense paral·lel ni referència en el món natural, la tendència general
que ha seguit l’art, començant a partir de les pintures rupestres, ha estat el
d’intentar recrear el món de la forma més realista i objectiva possible.
Aquest és un
concepte, però, abstracte en si mateix. Què és el realisme o l’objectivitat? Bill
Nichols (1942-) planteja que cada nova forma de representació realista que
sorgeix ho fa en pugna amb la fórmula hegemònica anterior, que queda obsoleta
dins dels estàndards del públic de què espera per realista. Resseguint la tesi
de Walter Benjamin (1892-1940), la fotografia va reemplaçar la pintura com a
forma artística més consumida, reformulant al seu torn totes les bases dels
moviments pictòrics coetanis. El cinema, i posteriorment ho farien la televisió
i les noves plataformes, van desbancar al seu torn la fotografia, com a formes
més consumides, o si més no com a indústries punteres, perquè permetien una versemblança
de la realitat amb una nova dimensió: la temporal, el moviment. Per
exemplificar-ho funciona molt bé la disputa entre el teatre i el cinema pel que
fa al conflicte de referència a la realitat. Si bé és cert que quasi cap forma
artística, de les nou citades, ha desaparegut després de la irrupció d’una nova
tecnologia de representació, sí que queden en segon pla pel què fa al nombre d’espectadors
que la consumeixen de forma concreta i a la tria dels agents productors per a
utilitzar-la. Sense anar més lluny, les balles publicitàries que abans es dissenyaven
a pinzell i posteriorment mitjançant composició fotogràfica, cada cop amb més
freqüència són substituïts per representacions audiovisuals.
Tornant a l’exemple
del teatre, que ens servirà per exemplificar la idea de Nichols sobre el
realisme, què hi ha més real que la representació dramàtica (que també
incorpora la dimensió de moviment), on hom pot accedir fins a la tarima i
palpar els actors per si mateix, i en canvi perd tota la potència en vers a una
tela rectangular il·luminada sobre la qual es projecten les imatges
cinematogràfiques. Això s’explica, segons Nichols, perquè el realisme no és una
qüestió absoluta, sinó relativa. La noció del real es tracta d’una mera perspectiva,
amb uns cànons emmarcats dins d’un context històric i cultural concret.
El setè art proporciona
la sensació d’estar percebent el món tal com el veuen els nostres ulls i el
senten les nostres orelles, on en realitat simplement ens mostra un llenguatge al
qual ja hi estem adaptats i, com a conseqüència, acceptem i en som còmplices. Les
persones no percebem amb plans, amb talls, amb zooms, etc. Fins i tot el cinema
s’està quedant obsolet actualment, o almenys es vaticina, enfront de noves
formes de representació interactives, amb els consegüents canvis socioeconòmics.
La indústria dels videojocs ja mou més diners que la cinematogràfica. El
llenguatge interactiu s’adapta més a la forma en com percebem les persones la
realitat: el joc en primera persona, amb un mateix punt de vista constant, el fet
de permetre interactuar i realitzar accions amb l’entorn (virtual), etc. Com
passà amb la representació pictòrica en l’època de la reproductibilitat
tècnica, que s’adaptà al llenguatge fotogràfic i cinematogràfic, el cinema del
segle XXI s’està adaptant al llenguatge del videojoc, apostant molt més pels
punts de vista en primera persona, la disposició de l’acció en plataformes o,
mitjançant la digitalització, els plans seqüència llarguíssims i vertiginosos.
Segons Benjamin, la
nova irrupció de llenguatges de representació comporten una adaptació de la
forma de percepció humana i, al seu torn, un canvi en la forma de conèixer i
concebre el món. Per acabar, tanco amb una possible lectura del cas exposat per
Nichols a Blurred boundaries: Questions
of meaning in contemporary culture (1994), en el qual el ciutadà
nord-americà Rodney King fou agradit brutalment per uns agents de policia que,
posteriorment, foren exculpats tot i que l’escena havia estat enregistrada
quasi al complet. El fet que, avui en dia, l’evidència audiovisual ja no sigui
pretext de veritat absoluta, com passà durant el judici de King l’any 1991, i
sigui susceptible de múltiples relats i interpretacions, pot ser símptoma d’aquest
desbancament del llenguatge cinematogràfic clàssic, hegemònic durant bona part
del segle XX. La gran abundància de llenguatge audiovisual cinematogràfic a la
qual estem exposats de forma tan abusiva a la nostra societat, i la coneixença
actual de les tècniques de retoc d’imatge, ha conduït a què la percepció de
realisme perdi versemblança i sigui posada en dubte, fent que l’evidència
visual perdi importància en vers el marc interpretatiu.
