(Atenció: Conté spoilers)
Sens dubte el renaixement de Buñuel com a cineasta, una pel·lícula que ha estat nombrada Memòria del Món per la Unesco. El film marca el començament d’una nova etapa en el director i finalment deixa enrere l’avantguarda. Una pel·lícula que arribava al 1950 després d’una temporada baixa en la que Buñuel no havia tingut gaire èxit i la crítica començava a considerar-lo en decadència. La idea de fer una pel·lícula sobre nens pobres mexicans va venir del productor rus Oscar Dancigers, famós per apostar pel cinema comercial de qualitat, que confià en ell després de l’èxit de El gran calavera.
Comencem amb unes vistes panoràmiques en blanc i negre de Nova York, París, Londres i de la Ciutat de Mèxic des de l’aire i amb un pregó inicial d’un narrador (Ernesto Alonso) reivindicant el paper del nen i de l’adolescent marginal dins del sistema i de la ciutat. Diu així:
“Las grandes ciudades modernas, Nueva York, París, Londres, esconden tras sus magníficos edificios, hogares de miseria que albergan niños mal nutridos, sin higiene, sin escuela, semilleros de futuros delincuentes. La sociedad trata de corregir este mal, pero el éxito de sus esfuerzos es muy limitado. Sólo en un futuro próximo podrán ser reivindicados los derechos del niño y del adolescente para que sean útiles a la sociedad. México, la gran ciudad moderna, no es la excepción a esta regla universal, y por eso esta película, basada en hechos de la vida real, no es optimista y deja la solución del problema a las fuerzas progresistas de la sociedad.”
A peu de carrer, uns nens juguen a imitar una corrida de toros, representant un d’ells a l’animal i els altres als torejadors. Ràpidament veus que no són un típic grup de nens jugant, sinó més aviat al contrari. Fumen, es queixen de problemes amb la policia, un d’ells recent fugat d’un reformatori. Parlen de respecte, de la vida en la calle, de baralles, i tot això amb un accent mexicà molt marcat i diàlegs farcits de vocabulari popular, denotant a la perfecció la seva condició social.
 |
| Els nois jugant. |
Els nois són violents, lladres, macarres, viuen al carrer i tenen problemes familiars. Tots ells practiquen el vandalisme i la ultraviolència sense cap mena de pudor, tal com si fos la coneguda pel·lícula de Kubrick. En una famosa escena, per exemple, arran d’una vendetta personal, cusen a pedrades a un cec i li trenquen els seus instruments, que són la única forma que té de guanyar-se la vida. Aquest, quan cau al terra ferit després de la trifulga amb la banda, té un inquietant pla contra pla amb un gall. La figura d’aquest gall tindrà un paper recorrent i casi simbòlic al llarg del film. Una au per a la qual Buñuel sentia un profund rebuig. De fet, el director explica que no va sentir mai simpatia per cap tipus d’au. Li feien por. Tornant al cec, Don Carmelo (Miguel Inclán), cal destacar-ne la importància del seu paper dins l’obra. Vell i astut, i malvat, recorda molt al cec de la novel·la picaresca espanyola El lazarillo de Tormes, i fins i tot té també un pigall, el personatge de El Ojitos (Mario Ramírez Herrera). Apunto que no us ha de fer pas pena per lu de les pedres perquè realment és molt fill de puta, i li agraden les nenes. Des de bon principi, ja deixa clar el seu punt de vista respecte els nois del carrer, és reaccionari, si fos per ell la solució seria afusellar-los a tots i llest.
Clara intenció de Buñuel de documentar la vida d’aquests nois per criticar el grau de marginació i les poques oportunitats de reinserció de les que disposen. Mostra a la perfecció la idea de que en el món d’aquests nens tot funciona per amenaces i viuen constantment sota pressió, i que a causa d’això es tornen criminals violents i desconfiats. Tal és així que el petit Pedro (Alfonso Mejía), el protagonista, es desespera per la violència que el rodeja constantment i explota quan veu a la seva mare matant el gall a cops de pal. O per exemple en una altre escena davant d’un aparador -amb la càmera col·locada a l’altre cantó del vidre, a causa del qual no podem sentir la conversa entre els personatges, una eina molt utilitzada per Buñuel- un pederasta (Charles Rooner) intenta convèncer a un dels nois però és aturat per un policia. Els adults, una figura pràcticament sempre antagonista dins de la pel·lícula, utilitzen els nens del carrer, a qui despectivament anomenen escuincles (marrec o mocós en mexicà), per tot tipus de treballs forçats i els maltracten, i l’aragonès no es talla en documentar-ho. Un film documentalista, que a part de denunciar, pretén mostrar curiositats del poble mexicà, per exemple l’escena en què el cec canvia una ampolleta de llet per curar una dona amb mètodes espiritistes, passant-li un colom (viu) per l’esquena.
 |
De dreta a esquerra els dos protagonistes: El Jaibo, xulo, fanfarró, vil i manipulador i Pedro, intentant guanyar-se la vida de forma honrada. |
Dins el film destaquen els moviments forçats, vacil·lants i insegurs dels personatges, que no són actors professionals, i que per altre banda doten al film de complet realisme, contraposat a la teatralitat, continuïtat i seguretat dels personatges del cinema clàssic que traspuen poca naturalitat. També ho fan les grans panoràmiques i plans generals dels lloc recòndits de la ciutat on transcorre la pel·lícula que, a part de presentar i situar l’acció, també serveixen a Buñuel per mostrar al públic els sòrdids ambients on malviuen els personatges. Llocs decadents, miserables i farcits de borratxos i vagabunds. Amb aquestes premisses no és estrany que el film sigui situat dins la línia del neorealisme italià.
Hiperrealisme basat en la falta de moral dels nois del carrer. El Jaibo (Roberto Cobo), el cap de la banda, li fot una pallissa a un company, Julián (Javier Amézcua), fins a matar-lo per un ajuste de cuentas, com una venjança no justificada per propi orgull, i després, encara li roba la cartera. En una altre ocasió, la banda ataca a un coix només per robar-li cigarrets. Una falta de moral provocada per una falta d’educació, no tant acadèmica, sinó més aviat familiar, ja que aquests nois no han conegut el carinyo ni la pietat, com crítica el jutge del tribunal de menors (Héctor López Portillo) a la mare de Pedro (Stella Inda). Exposa una altre opinió: Diu que la culpa és dels pares.
 |
Escena en què la banda acorrala a l’invàlid per prendre-li els cigarrets. |
Potser l’escena més famosa de Los Olvidados és la del somni de Pedrito. És a la vegada l’escena menys realista, plena del lirisme angoixant, del simbolisme truculent i de l’onirisme ambigu típics del Buñuel més surrealista. El somni transcorre al ralentí, a càmera lenta. Un element que sempre fascinà molt a Buñuel per la capacitat que dona de magnificar fins i tot el moviment més trivial. Potser el somni més aclamat de la història del cine, resumeix molt bé els temes principals de la pel·lícula: la fam, el crim i la mare, sempre girant al voltant del remordiment del xaval, envoltat per una aura mística que es completa molt bé amb música de fons (una de les poques escenes del film que en té), les veus amb distorsió i els efectes sonors. Cal apuntar que també hi apareixen gallines.
Al final Pedro decideix venjar-se de El Jaibo per haver-lo induït a trair la confiança de l’únic home que ha cregut en ell, el director de la granja-escola (Francisco Jambrina), un home bo que creu en un sistema pedagògic liberal basat en l’amor i la confiança. En la baralla, és El Jaibo qui finalment mata a Pedro. Un final tràgic, ja que al final l’espectador acaba sentint pena pel protagonista que, si bé no es pot considerar que sigui innocent, és honrat i fàcilment atribueixes la seva maldat a la dura vida que li ha tocat viure. De fet cap dels personatges és completament bo o dolent, només són les circumstàncies i els punts de vista. El què sí que es pot dir és que al cap i a la fi és un final molt realista. Els testimonis, al descobrir el cadàver, callen per no ser acusats per la policia, ja que perfectament els hi podria atribuir el crim, ja que els pobres no tenen drets. Tiren el cadaver al bosc. Es creuen amb la mare que mai sabrà la veritat. Acollonits per la possible rebuda del públic, Dancigers va obligar a Buñuel a rodar un final alternatiu en què Pedro matava a El Jaibo i tornava a l’escola correccional per si de cas el final vertader no agradava.
 |
El Jaibo s’ho monta amb la mare de Pedro. Tot i que no queda ambigu, Buñuel suggereix de forma subtil que acaben fent l’amor. |
Una tremenda narració plena de cruesa i d’imatges impactants que denuncien en una obra completament hiperbòlica i esperpèntica la pobresa que es viu a Mèxic i a totes les ciutats en general. Com és obvi, no agradà gens al públic mexicà, que la trobà completament ofensiva i s’ho va prendre com un insult al seu país, i en un principi Buñuel va ser molt criticat. També rebé crítiques del cantó més liberal, dels seus amics comunistes de París, com Sadoul, que la titllaven de pel·lícula d’ideologia burgesa perquè demostrava que un professor burgès i que un estat burgès eren molt humans i que mostrava la policia sempre interpretant un paper bo i necessari. Tot i així, fou ven acceptada per la crítica, pels surrealistes i pels cineastes soviètics i després de ser premiada al festival de Cannes de 1951, es reestrenà a Mèxic i tingué una acollida completament diferent, mantenint-se a cartellera durant sis setmanes.
Ja en la última escena, uns polis descobreixen a El Jaibo i el maten, sense cap tipus de fragmentació temporal, que accentua el realisme, mentre ell intenta escapar. Abans de morir, aquest recorda en un deliri la veu de la seva mare que li diu “¡Qué solo has estado, hijo mío!”.
