PRÒLEG
Mai m’he considerat una persona agressiva ni irracional.
Sóc més aviat calmat i reflexiu. Sóc pacifista; Detesto la violència i el
sofriment aliè. Tanmateix, quelcom dins meu gaudeix de forma bestial amb el
cinema bèl·lic. Suposo que es deu al saber que es tracta d’una ficció i que cap
de les persones que apareixen al film moren realment, i això fa que l’empatia
s’esvaeixi per complet i les pulsions més violentes sorgeixin del meu interior
sense tabús. O potser és perquè la violència a la qual estic acostumat, la
violència explícita del cinema, és una violència falsa, grandiloqüent,
espectacular... Pensada, bàsicament, per entretenir.
Els meus avis van passar la guerra civil. El pare del meu
pare va ser soldat del bàndol republicà i, després, durant l’etapa final de la
guerra i els primers anys de la postguerra, quan encara quedaven focus de
resistència, com a càstig per haver servit amb l’enemic, del bàndol nacional. De
les històries que m’explicaven ell, la meva àvia i el meu altre avi, m’he
construït una idea de la guerra que gens s’acosta a la que ens mostren John
Ford, John Sturges, Lee Thompson, Kubrick o Coppola. La figura del soldat
americà ha evolucionat, sí, però encara està lluny de separar-se de la del
guerrer heroi de mil batalles, la de l’Aquil·les que, amb els seus més i els
seus menys, les seves pors i els seus temors, sempre s’acaba proclamant victoriós
en totes les batalles.
Tot i encara allunyada de la realitat, l’evolució de la
cinematografia bèl·lica està en continu procés de desmitificació. El nou
Hollywood i la Guerra del Vietnam van aportar una nova lent a través de la qual
mirar al soldat i a la guerra. Varen sorgir els Johns Rambo, els Coronels Kurtz
o els Leonards Gomer Pyle; els
veterans psicòtics, els criminals de guerra i els reclutes biològica o
psicològicament no aptes per a la
batalla. La post-modernitat i la Guerra del Golf encara l’hi van donar una
volta més, i varen permetre que naixessin films com The Thin Red Line (1998), Jarhead
(2005) o Letters from Iwo Jima (2006),
entre d’altres.
Amb el primer dels exemples, el film de Malick, vull
remarcar que el fet de la coralitat dins d’una obra bèl·lica permet retratar
les diferents facetes dels soldats anònim, i fer-ho d’una forma orgànica que no
faci perdre versemblança a la història que s’està explicant. Aporta un cert
aire de realisme socio-antropològic a la guerra: Els soldats, en realitat, són
persones, i de persones n’existeixen de tot tipus; tots tenen els seus
objectius personals, les seves pors i la seva forma de veure el món. Transforma
el concepte d’exèrcit com a massa unitària, autòmata i coordinada cap a un
mateix fi, en un complex teixit multidimensional de pensaments i accions; Sent
l’única entitat del món, l’exèrcit, on es pot reunir a tanta gent diferent
durant tant de temps per a una mateixa causa (una causa, a més, violenta), amb
totes les contradiccions i drames subjectius que això pot generar a cada
individu concret.
Amb pel·lícules com les del segon dels exemples, el film
de Sam Mendes, perceps de forma més tàctil i literal què significa la vida del
soldat. Resulta que el seu dia a dia no és recórrer trinxeres, esquivant bombes
a tort i a dret i massacrant amb la seva arma a legions senceres d’enemics
d’occident i de la pàtria. El què ens mostren pel·lícules com Jarhead és l’espera del soldat que no li
toca entrar en combat imminentment, amb l’avorriment i la incertesa com a
màxims enemics: El sol, la calor, la sorra, la incomoditat... L’exèrcit, els mariners, no són més que una banda de
xavals rapats, violents, entrenats i impacients per matar a la seva primera
víctima i que han de conviure junts i aïllats durant molt de temps. Com a tots
els nois de la seva edat, estan àvids de sexe, tenen conflictes entre ells, es
barallen, es gasten bromes pesades, s’enyoren de les famílies, aprenen a lidiar
amb les relacions a distància, es fan costat entre ells en els moments durs,
etc. La guerra ja no és emocionant, ja no és napoleònica, no hi ha focs
d’artifici. La guerra real no és encisadora, ni èpica, ni romàntica. No hi ha
herois; Només joves que són enviats molt lluny de casa perquè matin o perquè
morin.
La post-modernitat també ens porta l’altra cara de la
batalla, l’alteritat, l’enemic: Aquell ser que tenia més de bèstia que de
persona i que el seu únic objectiu era assassinar-te a tu i als teus companys i
massacrar a la població local que tractaves de protegir per, finalment, si no
ho impedies, envair el teu país, violar les teves dones, germanes i filles,
esclavitzar els teus pares i, en definitiva, arrasar amb tot el què havies
cregut fins ara; ja fos un soldat imperialista prussienc, un agent de les SS,
un kamikaze, un comunista nord-coreà, un guerriller vietcong, un espia del KGB,
un mercenari Serbi o un terrorista d’Al-Qaida. No deixava de ser un missatge
propagandístic tan típic i tòpic del segle que deixem enrere. La guerra s’ha
més que demostrat que és nihilista, relativa, geopolítica: Els soldats poc hi
tenen a veure amb la vertadera guerra, siguin del bàndol que siguin. A Letters from Iwo Jima, com a molts altres films coetanis,
se’ns mostra a un enemic amb les mateixes pors, sensacions, ambicions i
experiències que les que s’ha mostrat que tenien els soldats americans. Molts
cops, fins i tot, experiències molt més dures: Pitjors armes, pitjors
condicions, més sofriment, més derrotes. De fet, en la majoria d’ocasions s’inverteix
completament la visió de la Guerra, mostrant que són en realitat els americans
qui envaeixen països, rebenten cultures, aixafen infraestructures i violen i assassinen
sense pietat.
Així doncs, poc a poc el cinema nord-americà es va
acostant al retrat fidel del què és la guerra –un retrat que, per exemple, la
literatura ja fa temps que ens ha donat– però el problema radica en què un
llargmetratge no dóna per tant. No es pot encabir la veritable sensació del què
és una guerra, que pot durar anys, en una narració de com a màxim 200 minuts.
Una pel·lícula és discriminatòria, és concreta. L’autor ha de triar un missatge
específic, un tema singular a tractar, i aquest fet fa perdre la visió realista
i documental de la guerra real. En aquest enclavatge és on guanya força la
narració serial per permetre retratar aquest concepte des d’una perspectiva més
minuciosa i a la vegada més àmplia. En una obra de 10 hores és més fàcil que en
una de 3 poder explicar aquestes tres noves característiques o eixos de focalització:
Pot ser coral més fàcilment, i centrar-se en les històries, experiències i
subjectivitats de més d’un personatges i tractar-les amb suficient precisió com
perquè no es quedin en simples estereotips; Pot reflectir la quotidianitat del
soldat i el seu dia a dia sense perdre l’adrenalina dels moments d’acció; I pot
reflectir les conseqüències socioculturals més enllà de la batalla, els
desastres a què s’ha d’enfrontar la població civil i la coneixença de l’exèrcit
de resistència –l’enemic– i de la seva situació.
ELS GERMANS DE
SANG
Un dels casos més exemplificatius del poder narratiu de
la televisió és l’adaptació que en van fer Steven Spielberg i Tom Hanks del
film Saving Private Ryan (1998) a la sèrie Band of Brothers (2001). No
quedant prou satisfets amb l’èxit del film, Spielberg –a qui la pel·lícula l’hi
havia fet guanyar el seu segon Oscar al millor director– i Hanks es van
associar amb la HBO per començar amb aquesta producció serial tan bon punt es
va finalitzar el film precursor.
La sèrie es basa en el llibre homònim de l’historiador Stephen
Ambrose, i relata les experiències de la Companyia
Easy del 506è Regiment d’Infanteria Paracaigudista de la 101a Divisió
Aerotransportada de l’Exèrcit dels Estats Units; el mateix regiment, al seu
torn, del qual en formava part el tant buscat soldat James Francis Ryan,
personatge fictici interpretat per Matt Damon a Saving Private Ryan. De fet, a mode d’anècdota, tan relacionades
estan ambdues obres com que la pel·lícula, tot i ser fictícia, es basa en la
història real dels germans Niland: 4 germans allistats voluntàriament durant la
Segona Guerra Mundial, el gran a la USAAF al front del Pacífic i els altres
tres a diferents regiments d’infanteria al front Europeu. Resulta que dos
d’aquests van perdre la vida durant el desembarcament de Normandia i el gran
fou donat erròniament per mort després de ser capturat pels japonesos a
Birmània (essent alliberat al final de la guerra). Fritz Niland, el petit de la
família, membre del 501r Regiment de Paracaigudistes de la 101a Divisió Aerotransportada,
se li va permetre retornar als EEUU i acabar de passar allà el servei després
de comunicar-li erròniament la mort dels seus altres tres germans. Segons la
llei de l’últim supervivent, retratada a Saving
Private Ryan, l’exèrcit americà permet que, si en una mateixa família on
tots els germans s’han allistat només en sobreviu un, a aquest se li permet
llicenciar-se i tornar a casa. La casualitat és que Fritz Niland, aquest últim
supervivent amb què es basa el personatge de Damon, era amic íntim dins de la
101a Divisió Aerotransportada de Warren Muck i Donald Malarkey, ambdós
personatges de la sèrie Band of Brothers.
Retornant al tema, la decisió d’Spielberg i de Hanks
d’embarcar-se en un remake tres cops més
gran de Saving Private Ryan va ser,
probablement, merament artístic. Com ja he explicat que succeeix, el format del
llargmetratge se’ls hi va quedar curt, havent de retallar moltes hores i sense
poder parar-se a desenvolupar temes que els hi devien sorgir sobre la marxa. A
més, com a bon pèplum de guerra, Saving Private
Ryan és un monument a l’acció, a la pirotècnia i al frenesí visceral.
Spielberg volia fer un film de guerra, però es va limitar a gravar una gran
batalla. El resultat: increïble; no crec que ningú ho posi en dubte, i molt
menys després d’invertir mitja hora del metratge en un sol objectiu. Aquest
remaster de The Longest Day però amb
tota l’espectacularitat del cinema post-modern va aconseguir plasmar com mai
cap altre film havia fet i, que jo sàpiga, ha tornat a fer, la bogeria que
representa una batalla com la de la platja d’Omaha a Normandia. És tant vívid
que ho sents a la pròpia pell: els sotracs dels vehicles amfibis sobre les
onades, la incertesa i la por, el suspens i el neguit abans de la batalla, els
primers morters fent esclatar l’aigua, les comportes obrint-se, les bales
xiulant-te al costat de la orella, les bombes caient a tort i a dret, la olor a
aigua de mar, a sal i a pólvora, els metres i metres de sorra, les fileres
d’eriçons txecs, els búnquers de les muntanyes del davant escopint ràfegues
lluminoses i letals... La sensació d’atzar que produeix saber que pots ser
abatut en qualsevol moment sense poder-hi fer res.
Tot i que la intenció “documentalista” hi és, i es fa
visible, queda bastant solapada per aquesta consecució frenètica de moments
d’acció. Quan dic “documentalista” em refereixo a que, tot i ser un relat de
ficció, Spielberg va voler ser el màxim de fidedigne amb la recreació històrica
i amb el dia a dia del soldat, fet que aconsegueix satisfactòriament.
Tanmateix, són les petites pinzellades dels moments de calma, quan no toca
disparar, i quan el soldat té un moment per respirar, per pensar i per
conversar, en què es pot recrear vertaderament la realitat de la guerra. I la
necessitat d’espectacularitat en un llargmetratge de gènere bèl·lic impedeix
dedicar gaire temps a aquests moments. Al cap i a la fi, no deixa de ser un producte
de la indústria de Hollywood on hi ha invertits molts diners, i on no hi ha
espai per a buscar altres pretensions que no siguin entretenir purament a
l’espectador. A, Band of Brothers, en
canvi, al ser una producció pensada per a la televisió, amb més disposició de
metratge i dividida per capítols, sí que hi ha molt més espai per a dedicar a moments
d’aquests. Per tant, en certa manera, la sèrie aconsegueix ser més
“documentalista” que la pel·lícula: No hi ha cap missió concreta o heroica, més
que els diferents punts que ha d’assegurar la companyia E, fet que augmenta la
sensació de realisme respecte el film.
Tant sols analitzant els títols te’n pots fer una idea: a
Saving Private Ryan (Salvant
al soldat Ryan), l’element
central és la missió. El personatge de Hanks és cridat a l’acció i ha de
reclutar un escamot especial i de confiança, cadascú amb unes habilitats
pròpies que el fan un membre imprescindible, a mode de lliga d’homes
extraordinaris, per tal d’assolir la missió. És un element típic per explotar
en una narració de la durada d’un llargmetratge: L’argument universal dels Set
Samurais d’Akira Kurosawa, dels Cavallers de la Taula Rodona o, fins i tot,
dels Dotze Apòstols de Jesucrist. És una obra coral, sí, perquè tot l’escamot n’és
partícip i tenen un protagonisme (salvant les distàncies amb Hanks) similar,
però la sensació de realisme es perd degut a la mitificació dels seus
protagonistes.
D’altra banda, a Band
of Brothes (Banda de germans) es focalitza el protagonisme en la companyia.
Tot gira en torn als seus integrants i en el què va representar l’experiència
de la guerra per a cadascú d’ells. La sèrie otorga més espai, més
mal·leabilitat per a desenvolupar els personatges i les seves relacions, i
fer-ho de forma molt més subtil, orgànica i realista. A diferència del film, a Band of Brothers no hi apareix cap gran
estrella (malgrat alguns dels protagonistes, com passa amb Damian Lewis, hagin guanyat
notorietat posteriorment per altres projectes com Homeland). Tenir un nom de prestigi encapçalant el repertori
d’actors té avantatges i té inconvenients. Aporta glamour, espectadors i,
possiblement, una fotogènia que un bon director de fotografia pugui aprofitar.
En canvi, dota a les imatges, per molt realistes que siguin, de la percepció
que al veure-les s’està veient una ficció, una mentida. A les seqüències
d’acció de la sèrie, magistralment rodades, a penes ens sonen una o dues cares.
Això funciona tant des del punt de vista visual (ja que permet que la càmera no
li rendeixi tribut a ningú en concret) com des de la conceptual, ja que si
quelcom representa Band of Brothers,
és un monument al soldat anònim. Anònim però real.
I és aquí on el nou format serial televisiu permet optar
per un altre tipus d’obres on es pot assolir un punt més de versemblança a
l’hora de recrear la cruesa de la guerra, i que no passi pel pur espectacle
pirotècnic i les vísceres a tort i a dret, del qual Band of Brothers també en va ben servit. El què realment mai s’ha
representat en el cinema més comercial és la vida del soldat fora de la
batalla, i la televisió ho està començant a fer. Segueix havent-hi artifici
esperpèntic en les escenes de batalla, però la dilatació temporal permet
retratar més fidelment com era la vida del soldat.
Tot i que ja hi ha films que ja ho havien proposat, com Full Metal Jacket (1987) de Stanley
Kubrick, a Band of Brothers s’aconsegueix
veritablement mantenir una relació de companyonia amb els seus personatges
gràcies a la serialitat, com si des de la comoditat de l’espectador també
formessis part de la companyia. Coneixes els teus companys d’armes en el mateix
moment en què ells també es coneixen entre sí durant el període d’instrucció
als Estats Units i els acompanyes batalla rere batalla fins al final de la
guerra. El fet de la segmentació per capítols crea la metàfora del pas del
temps, i permet experimentar millor la sensació dels dos anys que passen els
soldats a Europa en territori enemic.
Són molts els aspectes que enriqueixen la sèrie en aquest
sentit: a més de les relacions d’amistat i el lligam de camaraderia dels
germans de sang i del seu procés, a vegades conscient, de degradació i
deshumanització, també veiem les diferents interaccions dels soldats amb la
població civil i amb els propis nazis, vivim en una trinxera, participem a
l’assalt al Niu de les Àguiles i descobrim un camp d’extermini jueu que ha
estat abandonat pels soldats alemanys, però on encara hi ha alguns supervivents
entre els presos. Som partícips de què fa la guerra a la ment del soldat, tan
la decadència física com la mental, les condicions en les que viuen i la duresa
de les situacions que són obligats a viure. No és una aventura argonàutica de
grans herois, sinó el moment més dur de la vida d’un grup de joves espantats, obligats
a abandonar la seva innocència i ingenuïtat a marxes forçades.
L’INFERN PACÍFIC
Steven Spielberg i Tom Hanks, deu anys després de produir
Band of Brothers, van voler retornar
a la indústria televisiva amb una nova versió de la guerra, tot i que aquest
cop situada en un front diferent de l’exèrcit americà. En aquesta ocasió, Spielberg
i Hanks decideixen centrar l’acció al Teatre del Pacífic, retratant una part de
la Segona Guerra Mundial a la que potser estem menys acostumats, la que
enfronta les tropes de mariners nord-americanes
contra l’Imperi Nipó. També de l’HBO, The
Pacific (2010) és un projecte íntimament lligat al seu predecessor: Molts
dels guionistes en són els mateixos i fins i tot hi participa Hugo Ambrose,
fill d’Stephen Ambrose, l’autor del llibre Band
of Brothers, com a assessor històric de la sèrie.
Més específicament, The
Pacific es basa també en dos llibres: Helmet
for My Pillow i With the old breed;
memòries de guerra dels ex-combatents Robert Leckie i Eugene Sledge
respectivament, les experiències dels quals són narrades a la història, així
com la del famós marine heroi de
guerra John Basilone. La sèrie retrata algunes de les batalles més importants
en les quals va intervenir la 1ª Divisió de Mariners, com Guadalcanal, Cap de
Gloucester, Peleliu, Iwo Jima i Okinawa.
Tot i això, The
Pacific no és ni ha pretès ser mai una seqüela de Band of Brothers, sinó que es constitueix com una obra amb essència
pròpia i amb pretensions ben diferents. Malgrat compartir ambientació històrica
i voluntat descriptiva, tenen moltes característiques diferents, fet que en
alguns casos The Pacific s’hagi
guanyat alguns detractors dins dels fans de Band
of Brothers. Aquesta última és una sèrie molt més literària: tots els
protagonistes pertanyen a la mateixa companyia, com ja hem explicat, hi ha un
pla bèl·lic, un itinerari, unes relacions entre personatges més fàcils de
reconèixer, que evolucionen, etc. El fet que a The Pacific optin per seguir les històries de tres soldats
diferents que, per exemple, mai es van arribar a trobar en el camp de batalla,
fa que a vegades costi seguir la trama, ja que salta d’uns a altres de forma
indiferent. De fet, podrien ser 3 pel·lícules separades ajuntades que només
comparteixen el gènere i l’escenari. Aquest fet, però, permet proveir una visió
força àmplia del què va ser la Guerra del Pacífic i la vida del marine que hi va participar.
M’agrada recalcar aquesta idea, de que podrien ser tres
pel·lícules diferents unides en una mateixa obra, perquè aquesta afirmació no
és del tot desencertada dins del context en què s’emmarca The Pacific. Amb un pressupost aproximat de més de 150 milions de
dòlars i avalada per l’èxit de Band of
Brothers ja s’anunciava com un èxit televisiu abans i tot de la seva
estrena, entre altres coses per proclamar-se la sèrie més cara de la història (si
ens referim al preu relatiu per episodi). Calculo que la producció total de Lost va ser d’aproximadament 300 milions
de dòlars, però aquesta compta amb 6 temporades i 121 episodis, i un cast
recurrent que s’havia de mantenir durant els 6 anys d’emissió. The Pacific va costar la meitat però
sense haver de pagar sous a grans estrelles i només comptant amb la producció
d’una sola temporada de 10 capítols.
El resultat es pot esperar, i més sota la batuta del gran
Spielberg, l’empremta del qual es denota des del minut 1, amb seqüències que
ens transporten directament al desembarcament de Normandia de Saving Private Ryan. Sèries com aquestes
demostren que estem entrant a una nova era, on la televisió, pel què fa a
qualitat fílmica, ja no es diferencia del cinema.
Els costos d’una empresa de tals característiques no es
pot acabar d’avaluar exactament. Una dada interessant és la que ofereix el
diari The Malaysian Insider, en la
qual calcula que la sèrie va acabar costant 270 milions de dòlars, els quals
134 milions van ser invertits a Austràlia, on es va rodar íntegrament. Al seu
torn, el diari Australià Herald Sun va
estimar que havia creat 4000 llocs de treball i havia general 180 milions de
dòlars per l’economia australiana.
Un altra de les grans fites que supera The Pacific és una estrena mundial
gairebé simultània (salvant només les diferents franges horàries per quadrar-ho
amb el prime time de cada país); cosa
que avui en dia encara es considera un fet revolucionari, malgrat sigui un
model cada cop més necessari i que s’anirà incrementant en el futur, per tal de
tenir contents a uns espectadors cada cops més exigents i acostumats a la
immediatesa que proporciona la pirateria digital.
Així doncs, un arriba a la conclusió amb sèries com The Pacific que les barreres entre la
forma de fer i de veure el cinema i la televisió són cada cop més fines. Les
pantalles domèstiques cada cop són més grans, amb més definició i amb un equip
de so més bo. Existeix això que anomenem Home
Cinema, un invent que et permet gaudir de la qualitat i de l’experiència
que suposa el cinema sense moure’t del sofà, i les networks i les productores
televisives, i cada cop més les cinematogràfiques, ho veuen i se n’estan
aprofitant. És per això que podem parlar de tres pel·lícules en una, ja que les
noves ficcions televisives no deixen de ser llargmetratges de 600 minuts, o
més, de duració. El què està clar és que, de moment, deu funcionar, perquè sinó
Spielberg i Hanks no estarien planejant una tercera entrega sobre minisèries de
la Segona Guerra Mundial, que s’anomenarà The
Bomber Boys i es concentrarà, aquest cop, en l’exèrcit de l’aire
nord-americà, amb la famosa flota aèria The
Mighty Eighth com a protagonista.
Pel què fa a l’aspecte temàtic de The Pacific també el podem entendre des de la idea de les tres
pel·lícules diferents englobades dins d’una mateixa sèrie. El tomb que agafa The Pacific respecte a Band of Brothers, i que potser per això
és considerada per molts espectadors una obra pitjor, és la, d’un cop més,
guanyar en l’aspecte “documentalista”. La decisió de basar-se en tres històries
diferents recau en l’ambició de voler-ho explicar tot sobre la vida del marine de la Segona Guerra Mundial. Aquesta
sèrie mostra encara molts més aspectes que la predecessora. Veiem la guerra des
de molts més punts de vista diferents: des del voluntari que vol ser reclutat
fins al de l’heroi de guerra que retorna a casa per promocionar l’allistament
de nous reclutes. The Pacific inverteix
molts més capítols en mostrar com es veu la guerra des dels Estats Units, tan
abans, com durant, com després de la guerra, i com afecta el retorn als
veterans i el refer les seves vides.
Fins i tot hi ha espai per capítols romàntics. Els papers
femenins, sempre oblidats a les pel·lícules de gènere bèl·lic, també hi tenen
cabuda en una sèrie de televisió. Per una banda The Pacific retrata les amants dels mariners de permís a Australia, que es va convertir en quelcom
comú: El típic descans del guerrer. Per altra banda també tracta el personatge
de la infermera, que ja havia aparegut a Band
of Brothers però que aquí agafa més importància degut a la relació amb John
Basilone i a la implicació i al paper actiu a la guerra.
The Pacific se centra molt més
encara, doncs, en la vida del marine en
campanya. Valent-se de la l’amplitud temporal que permet la televisió, la sèrie
ens regala molts més moments de pausa, de descans, de marxa, de calor i de
pols. Moments on el soldat es pot parar a pensar en el què fa, a reflexionar
sobre el què veu i a intentar endevinar les conseqüències que tindrà tota
aquella experiència per a ell en el futur. Moments on fa pinya amb els
companys, té converses banals per intentar oblidar per un moment l’horror en el
què viu, on fa grans amics els lligams amb els quals no vol que siguin massa
forts per si de cas un d’ells cau en el següent combat. Moments on el veterà
dóna consells al novell, no sempre optimistes, o fins i tot li pren el pèl degut
a la ingenuïtat del segon, recordant com li ho feien a ell també quan va
arribar al front.
Són aquests moments, com ja hem explicat, els que doten
de versemblança i realisme la vida del soldat i de la guerra en sí. Una
sensació que s’allunya de l’heroïcitat i del romanticisme, i que en canvi es
demostra com amarga, crua i asfixiant. The
Pacific és un relat amb més finals tristos que positius, i ens dóna una
dura lliçó d’Història que no ho fan altres films al posanr-nos colze amb colze
amb els mariners americans a les
batalles més dures del Pacífic a la II Guerra Mundial.
Tot i això, el postulat documental no deixa de ser encara
una lleugera capa de maquillatge sobre un tribut patriòtic a l’exèrcit americà al
més pur estil Spielberg. Una oda com ho foren Saving Private Ryan o Band of
Brothers a tots els joves conciutadans que van perdre la vida per a
defensar el seu país lluitant contra l’imperialisme japonès o nazi. És per això
que parlo de que encara li falta un punt de maduració al cinema bèl·lic nord-americà.
A diferència de la relació del nostra país amb la Guerra Civil, o la dels
propis americans amb la Guerra del Vietnam, la relació que tenen els EEUU amb
la Segona Guerra Mundial és una relació d’amor, on prendre partit no ha suposat
mai cap problema. Ells defensaven la integritat del món tal i com el coneixem
(entenent, es clar, que, des del punt americà, una bona defensa és sempre un
bon atac), i tothom els hi hauria d’estar agraïts.
UNA GENERACIÓ
D’ASSASSINS
He arribat a la conclusió que els records amargs no són
agradables, i que l’ésser humà sempre és optimista i només es queda amb els
moments més positius d’una experiència passada. És per això que les guerres del
passat es recorden amb la nostàlgia d’un temps millor, com quan els avis et parlen
de la seva joventut. Sí que eren temps durs, molt més durs que els d’ara, però
eren diferents, i, en certa manera, es troben a faltar. La nostàlgia desemboca
al romanticisme, i del romanticisme es passa a la mitificació. Ja ens ho van
demostrar els poetes del segle XIX quan parlaven dels grans cavallers i de les
grans gestes d’una època en què la vida es basava en la castració cultural, el
fanatisme, l’esclavatge, la violència, la fam i la mort, i on en sí mateixa, la
vida, no tenia més valor que una conformista resignació de que en qualsevol
moment un lord podia baixar del seu castell, violar-te, robar-te, assassinar-te
i tornar a marxar sense que hi poguessis fer res o esperar cap tipus de
justícia al respecte. Això mateix ha de passar amb les guerres del segle XX,
cada dia una mica més allunyades en el temps i cada cop amb menys testimonis
vius. A més, si les tenyeixes d’una tradició de patriotisme i propaganda és
difícil entendre-les i intentar tractar-les amb un altre filtre.
És per això que, per a buscar el màxim realisme s’ha de
mirar el present. En conclusió, veient que a Spielberg també se li fa molt
difícil separar-se d’aquest patriotisme que tradicionalment acompanya a la
narrativa bèl·lica, m’he vist obligat a buscar altres referents per a demostrar
l’impuls progressista que ha donat la nova ficció televisiva a l’hora
d’entendre i de representar el cinema bèl·lic. Sense haver d’anar a buscar
gaire lluny, trobem dins de la mateixa HBO i, més concretament, de la seva
productora de minisèries històriques, una sèrie firmada pel creador de la
immensa The Wire, David Simon:
Aquesta sèrie és Generation Kill.
Estrenada l’any 2008 i basada en el llibre homònim d’Evan
Wright, adapta en 7 capítols les vivències reals d’aquest reporter de la Rolling Stone quan es va integrar a la
Companyia Bravo del 1r Batalló de
Reconeixement de la 1a Divisió de Mariners dels EEUU durant la invasió
nord-americana d’Iraq l’any 2003; La mateixa divisió en què havien servit
Robert Leckie, Eugene Sledge i John Basilone 60 anys enrere.
Que sigui més fàcil tractar amb realisme un fet present
que un de passat sembla obvi, però és un tema una mica més complex del què
aparenta. És bo no oblidar que estem parlant d’una representació d’un conflicte
geopolític actual, i temes com aquests solen ser controvertits; pel què pocs
directors americans es volen arriscar a posar el nas o no els demanen. Les
raons en sí en són moltes. Deixant de banda paranoies com que un film pugui
desencadenar una trama de terrorisme d’estat; Sí que, depenent de com es tracti
el tema, el director es pot causar l’enemistat d’un públic americà encara avui
en dia molt bel·licista i patriòtic, o d’uns productors adinerats i
conservadors.
És cert que el públic occidental, gràcies a la premsa,
sobretot la no-institucional, i també, paradoxalment, gràcies a l’avenç i
normalització d’ús de les noves tecnologies audiovisuals, ja fa molts anys que
va desenvolupant una visió crítica en front a la guerra, al control global de
les grans potències occidentals i, més concretament, dels Estats Units, i al
paper d’aquest com a policia mundial de facto. Per tant, també és crític amb
els seus actes.
Per explicar-ho d’una altra forma, el dispositiu amb el
qual el públic rep la guerra avui en dia el fa ser escèptic amb aquesta mateixa
guerra. De fet, el públic del segle XXI en sí mateix és escèptic amb tot el què
veu. La pròpia forma d’entendre el món, gràcies a Internet, a la pèrdua de fe
en les veritats absolutes i a la desmitificació dels referents de la era
post-moderna és en sí mateixa antonomàstica i extrapolable a la forma
d’entendre la guerra. Com hem dit, gràcies al fàcil accés a la tecnologia de
producció audiovisual, distribució on-line
i exhibició on-demand que té la gent
d’avui en dia, ens arriben moltes més versions de la guerra que les simplement
institucionals. Tant d’un bàndol, com d’un altre. I, per resumir-ho en una
frase, no es or tot el què llueix. I
WikiLeaks sap del què parlo.
David Simon, conegut per les seves obres de crítica
social sobre la discriminació racial i classista que encara avui en dia es
gesta als Estats Units, va voler amb Generation
Kill aportar el seu granet de sorra a aquesta desmitificació, no ja només
de la guerra, sinó de les pròpies potències d’occident. I ho ha fet en més d’un
aspecte.
Un d’ells és el mite del màrtir per la pàtria que encarnava
el voluntari de la Segona Guerra Mundial, i que, als nostres dies, aquest s’ha
convertit en un vulgar mercenari assalariat, un simple empleat de la guerra,
format en la seva feina i que cobra com qualsevol altre treballador per a
dur-la a terme. La única diferència és que al què es dediquen aquestes persones
(i això a Generation Kill queda ben
clar que en són plenament conscients) és a matar. Simon ho plasma molt bé. El marine d’avui en dia és més cínic respecte
a la guerra: Entén la seva tasca com l’acompliment del seu deure amb l’empresa,
l’exèrcit –sucursal, al seu torn, de la Casa Blanca– a canvi de diners.
Com hem dit abans, la ficció televisiva permet explorar
una coralitat dins de l’exèrcit que dota a la representació dels soldats de
versemblança socio-antropològica. Generation
Kill n’és un bon exemple, però aquesta sèrie dóna un volta més al concepte respecte
sèries com Band of Brothers o The Pacific. Aquesta coralitat es basa a
la vegada en una representació fidedigne de la realitat: On potser un altre
autor hagués apostat per la visibilitat de tots els col·lectius i la
representació de totes les realitats conjuntament, Simon se centra en la
representació exacte d’una companyia, fet que acaba per demostrar que els
integrants d’aquesta són un grup de persones amb moltes coses en comú. Els
soldats americans de la Segona Guerra Mundial eren diferents: John Basilone era
de Búfalo, Nova York, i provenia d’una humil família d’italoamericans; Eugene
Sledge era fill d’una família adinerada del Sud dels Estats Units; i Robert
Leckie era periodista i provenia d’una família de classe mitja. A Generation Kill tots els mariners són d’estrats socials molt
similars, més aviat baixos, i en general bastant incultes. Tots es demostren
com fervents militants del Partit Republicà, i, fins i tot, enarboren idees
força feixistes: Són homòfobs, racistes, misògins, liberals, nacionalistes
(entenent totes les connotacions que tenen aquests darrers dos adjectius dins
del context nord-americà), violents i generalment bastant políticament
incorrectes. Alguns són de ment tancada, i els altres són de ment extremadament
tancada. Negres, n’hi ha més que a The
Pacific o a Band of Brothers,
però n’hi ha pocs. Dones mariners,
se’n veuen un parell. Per altra banda, hi ha molts mexicans.
Els soldats escolten rock, rap, canten, tenen referents
actuals, són moderns, són joves, més d’un és metrosexual, parlen de
masturbar-se, miren porno, tenen diarrea, es queixen a les esquenes dels seus
superiors, se’n riuen dels Iraquians i d’Iraq en general (país del qual a penes
en saben res), i fins i tot d’ells mateixos, es miren a les Iraquianes amb
lascívia, i a les seves companyes mariners
també, fan competicions absurdes com un concurs de bigotis, parlen de
drogues, tenen converses banals, es fan bromes i arriben fins i tot a inventar
i a estendre el rumor que la Jennifer López s’ha mort. En conclusió, acaben per
desmitificar per complet la visió romàntica de la guerra. Demostren que la vida
real d’un soldat no és èpica. El què bàsicament fan els mariners és conduir pel desert en jornades de 30 hores, prendre
amfetamines per no adormir-se, cagar en latrines, fer migdiades de poques hores
sota els cotxes blindats, alimentar-se dels subministres de l’exèrcit que els
entreguen en sobres de plàstic, que només contenen galetes d’avena i púding ric
en nutrients, i de tant en tant ordenar un bombardeig, assegurar una posició
estratègica o interrogar els habitants d’algun poblat.
En res s’assemblen al constantment horroritzat Eugene
Sledge, que havia d’aprendre a aguantar-se el vòmit a cada dues escenes, al
benevolent Robert Leckie, que repartia misericordiosos trets de gràcia als
soldats enemics ferits, o al seriós John Basilone, transportant la seva
metralleta ardent enmig de les trinxeres, mentre l’assaltaven càrregues i més
càrregues de guerrers banzai. A Generation Kill tots els soldats,
exceptuant a alguns oficials bastant incompetents, són professionals. No dubten;
disparen. No tenen por a la mort; actuen. Ells mateixos es defineixen com la
tropa d’assalt més mortífera del Cos de Mariners. Al què es coneix avui en dia com
a Modern Warfare, o Front de Guerra
Modern, els soldats ja no són les víctimes d’aquest context. A diferència de a Band of Brothers o a The Pacific, a Generation Kill està molt clar qui és qui pateix realment la guerra:
La població civil.
És el què ja hem comentat sobre que, per a occident, una
bona defensa és sempre un bon atac, i que amb aquesta propaganda es justifiquen
barrabassades geopolítiques com les d’Afganistan o la pròpia invasió d’Iraq,
que retrata Generation Kill. Unes
intervencions armades en nom de la pau mundial que no han fet res més que
acabar de destruir la poca (o no tan poca) infraestructura que tenia cada un
d’aquests països i permetre que hi regnés l’anarquia i el salvatgisme, situació
que els ha acabat portant a convertir-se en el bastió d’Al-Qaida i en Estat
Islàmic respectivament. Però això, avui en dia –ja tan acostumats a les
conseqüències d’un colonialisme que van dividir el món en dos, un de primer i
un de tercer– és sabut per gran part de l’opinió pública, al menys la culta,
que occident és opressor amb la resta del món i cada cop es fa més evident i
se’n parla més.
A Band of Brothers els
enemics eren el poderós Reich Nazi: ordes i més ordes de soldats vestits de
negre subjugats als demoníacs designis d’un megalòman Adolf Hitler que va ser
capaç de fer tremolar a Europa i al món sencer durant més de cinc anys. Al seu
torn, a The Pacific, els mariners s’enfrontava al recentment modernitzat
Imperi Nipó, que havia envaït mitja Àsia i gran part del Pacífic, i que havia
gosat atacar directa i obertament el territori nord-americà (primer cop que un
país estranger ho feia en tota la història dels EEUU) amb legions infinites de
soldats tan fanàtics que eren capaços d’entregar les seves vides en atacs
suïcides en nom de l’honor de l’Emperador Hirohito. A Generation Kill, en canvi, els mariners
es troben disparant contra guerrilles disperses i mal organitzades de
baathistes, altres grups autònoms de fedayins
i estudiants universitaris que s’han unit a la yihad. Tots vestits de civils i armats amb artilleria lleugera. Els
propis soldats americans en moltes ocasions se’n riuen de que els Iraquians no
saben lluitar, i del què més por tenen és de que els hi exploti una mina.
No hi ha un combat pròpiament dit. Només ràfegues
disperses, petits tirotejos ràpidament contrarestats i algun cotxe bomba. El
què vull fer entendre és que a la guerra que va retratar Evan Wright a penes hi
ha enemics, més enllà de la resistència civil que lluita per defensar la seva
terra d’un enemic amb un poder ridículament asimètric al seu o de les
dispersades tropes Sadamistes que encara són fidels a l’antic règim i que van
ser contundentment esclafades en un període de només dos mesos. El recompte de
baixes de l’exèrcit Americà i la brutal diferència respecte a les tropes de
Sadam Husein és absurda.
La invasió, com aquell qui diu, va ser bufar i fer
ampolles. El problema va ser la Guerra que va desencadenar després entre les
forces d’ocupació occidentals i la resistència local i que ha durat (i encara
dura) aproximadament 12 anys, saldant-se un total aproximat en baixes de trenta
mil combatents iraquians (entre soldats i guerrillers), cinc mil soldats americans
i canadencs i més de cent mil civils. A part de sumir la totalitat del país en
un caos tal, que ha permès al grup terrorista actual més gran i pervers del món
assentar-hi un califat sencer, convertint-se en el primer grup terrorista de la
història moderna en posseir un país de facto sota el seu control, conegut
internacionalment com a Estat Islàmic. A més a més, aquest incident ha provocat
que els Estats Units, aquest cop recolzats per una gran Coalició Internacional,
s’hagin plantejat tornar a enviar tropes a l’Irak.
La Guerra, doncs, continua. I tot aquest desastre no ha
estat ocasionat per cap altre autor que l’exèrcit dels Estats Units de forma
concreta i les potències occidentals de forma general. A Generation Kill, malgrat no anar tant lluny en la seva narració
històrica, sí que s’hi critica també l’abús d’occident cap al tercer món.
Occident el simbolitza la 1ª Divisió de Mariners i el tercer món la població
civil iraquiana. No hi ha capítol on cap dels soldats no cometi, com a mínim,
un crim de guerra o un abús de l’autoritat, ja sigui intencionadament o, fins i
tot, i passa bastant sovint, per error. Es bombardegen poblacions civils, es
dispara abans d’assegurar a què s’està disparant, es maten civils per accident,
s’assassinen presoners de guerra i arriben ordres constantment dels
comandaments superiors de contundència màxima cap a qualsevol persona que sigui
sospitosa de poder ser un guerriller iraquià. Com a espectador, al menys, et
queda clar en aquest conflicte qui és el botxí, desmitificant un cop més la
guerra com a acte de salvació i fent èmfasi en què la violència tan sols genera
més violència.
CONCLUSIONS
Després d’aquest repàs, encara no he
descobert del tot què és el què m’atrau del cinema bèl·lic. El què sí que em
queda clar és que existeix una diferència entre el cinema bèl·lic pensat
purament per entretenir, amb un plantejament de gran blockbuster d’acció, i un altre de ben diferent que se centra en la
reconstrucció històrica de l’experiència de la guerra, el seu context i la vida
del soldat.
Pel què fa a aquest segon apartat, la
televisió i la nova narració serial televisiva han ajudat enormement a
potenciar aquesta nova visió que jo anomeno “documentalista” de la guerra. La
dilatació temporal i la serialització permet dedicar temps als petits detalls,
a desenvolupar les relacions personals i a jugar amb la temporalitat. Aquesta
és una especificitat de la televisió que no és concreta només pel gènere
bèl·lic sinó que es pot extrapolar a qualsevol altre gènere, però el cas és que
el cinema de guerra també en veu i se n’aprofita.
En aquest treball hem fet una revisió de
les sèries Band of Brothers, per
centrar-nos en com el llenguatge televisiu permet ampliar els horitzons
cinematogràfics des del punt de vista de la representació del soldat; The Pacífic, per mostrar-nos que es pot
proposar una obra que sàpiga compaginar els moments bèl·lics més “atractius”
amb una intenció de fidelització històrica en la recreació de la quotidianitat
del soldat; i Generation Kill, per
tractar el tema de la controvèrsia de la guerra real i de la desmitificació de
la guerra de les pel·lícules.
Així doncs, la televisió ha permès
mostrar una altra cara de la guerra que fins ara només era territori dels
documentals i dels noticiaris, però sense perdre l’essència de la narrativa de ficció,
i fer-ho amb una delicadesa i una precisió que no permet un llargmetratge. El front
de batalla s’ha convertit en un lloc inhòspit i cru, sense herois ni grans gestes.
Tant sols pols, suor, pólvora i sang. Esperem, doncs, que aquest enfocament realista
i més progressista serveixi de porta per a educar a una població futura a menysprear
les accions bèl·liques i destructives, i a emocionar-se, en canvi, pels qui construeixen
un món nou basat en la pau i la fraternitat universal. Perquè, com em repeteix sempre
la meva àvia, no haguem de passar per un guerra com la que va haver de viure ella.
26/03/2014
SMITH, Emily. The Tom Hanks Handbook: Everything you need
to know about Tom Hanks. Tebbo. 2011. Pàgina 390.
