El ángel exterminador

(Atenció: Conté spoilers)


Carrer de la providència. Una mansió. Un criat surt per la porta i l’atura el majordom. “¿Dónde vas?” ell no li sap respondre, però sap que se n’ha d’anar. Li demana al majordom que sigui comprensiu. Ell li diu: “Si te vas, no te atrevas a poner un pie en esta casa nunca más.”

A dins, criats, cuiners i cambrers s’afanyen a fer els preparatius per la festa. Torna el majordom queixant-se del servent que ha marxat de cop i volta: “Da igual, que se vaya, hay muchos Lucas en el mundo”.

Incident amb un cabrer

Arriben els convidats de l’amfitrió. Alta aristocràcia al més pur estil dels Sirs anglèsos. Són rics, molt rics. Totes les dones són molt guapes. Només els interessa el protocol, les formes, la discreció i l’aparença social, però contínuament estan malparlant entre ells i contra ells. Parlen com pijos, usant paraules angleses, i sovint s’expressen de forma classista. Molts perfils diferents entre els convidats, però tots amb un mateix punt en comú: la seva riquesa. Sembla l’ideari de personatges del Cluedo. La senyora és severa amb els criats i s’enfada perquè alguns d’ells han marxat. Una escena curiosa i inquietant que crida l’atenció és la d’una de les convidades (Silvia Pinal) que, estant sola, de cop i volta s’emprenya i tira un cendrer de vidre i peta una finestra. “Seguramente lo hizo un judío que pasaba.” Comenta un altre dels convidats. Durant el sopà, un dels cambrers s’entrebanca expressament per ordre de la seva senyora i ho tira tot a terra. Els convidats es molesten, o es riuen d’ell. Aleshores la mestressa, veient la poca gràcia dels seus convidats, els hi diu als cirats que amaguin un os i un ramat d’ovelles que tenien amagades en una habitació per fer una broma, segurament algun espectacle macabre. On a Los olvidados eren els galls i les gallines, aquí seran les ovelles els animals recurrents i simbòlics. Llargs plans seqüència que canvien de personatges. Converses amb poc sentit. Extravagància. Una dona té un ocell mort al moneder. El magreig secret en primer pla de la dona de Nobile amb el seu amant. Converses en clau entre dos altres personatges que més tard es descobrirà que son de l’ordre de maçoneria. Els diferents grupets de la casa van cada un per la seva bola. Joc de càmeres, moviments, converses, intercanvis, agilitat. No t’avorreixes.

Escena durant el sopar

Poc a poc l’espectador es va adonant, com si li envaís lentament el cos, d’una certa aura inquietant. Estranya. Alguna cosa en passa. Després del sopar fan petar la xerrada fins a les 3 o 4 de la matinada en una sala on riuen, fan bromes, canten i toquen el piano. Els amfitrions comencen a impacientar-se perquè troben estrany i poc educar que els convidats no vulguin marxar. Continua respirant-se aquesta espècie d’aire surrealista, una sensació d’incredulitat, d’estranyesa, de buidor narrativa, inexplicables. Poca música de fons. Silenci. ¿Què passa? Finalment tots, inclosos els amfitrions, decideixen quedar-se a dormir als sofàs i al terra de l’habitació. Com unes colònies. És divertit perquè els sorolls que se senten durant la nit són exàctement els mateixos que sentia jo quan anava de colònies i dormíem tots en una gran habitació: Una tos, un moviment de llençols, un canvi de coixí, una respiració... Molt realista.

“¿Qué te parece esta situación? Para mí que es demasiado inverosímil. O demasiado normal. A mí lo que me molesta es que nadie se haga estas preguntas” comenten un parell.

Així és com passen la nit tan il·lustres convidats

L’endamà ningú sap perquè no van marxar. Estan estranyats d’haver tingut la gosadia d’haver-se quedat a dormir al terra. Alguns més que d’altres. Tots comencen a discutir sobre això. Es comença a respirar un cert aire de tensió. Alguna cosa està passant. Al principi és subtil però a poc a poc es va fent palès de que ningú no pot sortir de l’habitació per més que vulguin. És com si hi hagués una barrera invisible.

Els convidats no ho entenen. Alguns ni s’ho creuen fins que no intenten sortir per ells mateixos i de cop i volta senten un malestar sobtat que els hi impedeix sortir. Ningú ho compren. La gent comença a perdre la calma 24 hores després. Comencen a inventar i a especular. Diferents rols que expliquen diferents possibilitats: ciència, religió, psicoanàlisi, càstig diví, venjança de l’amfitrió, sabotatge, escepticisme, resignació, histèria, desesperació, bruixeria...

Convidats quan s'enteren que no poden sortir.

Hi ha un malalt que es mor durant la segona nit. Poc a poc, a mesura que va passant el temps, els habitants de l’habitació van perdent les formes i el protocol i l’etiqueta. Escena rara satànica, hi ha una bruixa. 2 o 3 dies després, des de l’exterior, s’organitza el rescat, però els de fora tampoc poden entrar.

Hi ha una figura pintada d’un àngel a la porta del gran armari de tres portes que han condicionat improvisadament com a lavabo. “EXTERMINIO!” crida una. Una altre, al sortir del quartet, diu haver vist un paisatge, un abisme i un falcó.

Porta del WC de la sala amb l'àngel dibuixat

A dins comencen a tornar-se paranoics uns contra els altres. Els irrita qualsevol cosa que facin els altres i li retreuen amb mala llet. Ja no intenten buscar-hi una raó. Comencen a pensar en Déu. Uns consumeixen drogues, peiot, per oblidar que estan allà. El majordom és menys refinat i es menja el paper de l’empaperat de la paret per subsistir. Rebenten una canonada de la paret per tenir aigua. En un rampell poètic i tràgic, la parella d’amants decideixen suïcidar-se junts: El seu és un amor platònic, romàntic, amor pur. Un amor que és incompatible amb la vida quotidiana, amb el món tal i com és, en la situació en la què estan. Un fet commovedor, però que dóna vertigen només de pensar-hi.

El temps passa molt lent, i com més es densifica la retenció, el temps més es dilata. I amb el temps també s’incrementen la tensió i el malestar. És un temps subjectiu. Casi es podria dir que en la pel·lícula no hi ha temps: Quant temps passen tancats? Una setmana? Un més? Al final, els supervivents, atreuen a les ovelles i se les mengen. Viuen com cavernícoles. Quan els convidats comencen a estar bruts, quant se’ls hi cauen les màscares, obliden les formes de cortesia, l’elegància, i es converteixen en unes bèsties. Tot és molt físic: la set, la gana, la suor, la barba que creix, les escombraries que es van acumulant, la malaltia, la mort... No arriben al canibalisme, a les baralles a mort, a assolir aquests extrems d’agressivitat innata, perquè el director, en el seu moment, es va autocensurar. De segur que si la peli hagués estat rodada a l’actualitat, haguessin arribat més lluny. Com ¡Viven! (Alive), aquella peli de 1993 de l’avió que s’estrella entre les muntanyes. El àngel exterminador narra la lluita per la dignitat humana on les conclusions són clares: La violència està innata en tots, fins i tot la més refinada i elitista burgesia, i que, en situacions d’extrema pressió, el mal, l’infern, els dolents, sempre són els altres.

Els convidats han perdut per complet la compostura

Una paràbola sobre la condició humana, sobretot de la burgesia, ja que aquests no estan acostumats a les dificultats concretes de la vida ni a dependre recíprocament dels altres des del punt de vista de la convivència. En canvi, els servents, al principi de la peli, sí que aconsegueixen sortir de la mansió. Excepte el majordom, que segons Buñuel, és servent de fets però burgès de cor, a l’estar jeràrquicament per sobre dels altres servents, a ser el senyor entre els criats. Una metàfora sobre la llibertat i l’impossibilitat de l’home d’assolir-la, sigui el més pobre dels proletaris o el més distingit dels senyors. Una valuosa lliçó que mostra que l’àngel exterminador està dins de tots els personatges. Dins de qualsevol de nosaltres.

La desperació del convidats arriba fins molt lluny...

En tota la peli hi ha escenes que es repeteixen contínuament: La pujada per les escales, el brindis. La pel·lícula en si mateixa es basa en la repetició. Al final poden sortir de la casa repetint el què han fet abans de quedar atrapats, pas per pas, sense deixar-se res. Una estructura circular basada en la repetició. Aquest motiu del tancament i del cercle, com molt bé apunta el cineasta José de la Colina, és un fet recurrent, i mai millor dit, en tota la obra de Buñuel: l’habitació angustiosa de Un perro andaluz, l’asfixiant sala de L’Âge d’Or, la “sala a la selva” de La mort dans ce jardin. Fins i tot la illa de Robinson Crusoe, el circuit nocturn de La ilusión viaja en tranvía. També el tema de la impotència: els bandits de L’Âge d’Or que defalleixen en el camí i no arriben a la platja; els d’El discreto encanto de la burgesía caminen per una carretera sense arribar a cap lloc, mai poden sopar; i els burgesos de El ángel exterminador no poden sortir de la sala. Irracional. No poden sortir i no se sap perquè. Surrealista? Doncs quan sembla que tot s’hagi acabat, en un altre escenari, una catedral, durant l’enterrament dels les tres víctimes que no aconseguiren passar aquell infern, i juntament amb uns altres 200 assistents, es repeteix el desastrós miracle. Fora, es veu un remat d’ovelles.

"Hit the road, Jack!" - Ray Charles

Fragments de la Via Làctea

La Vía Láctea | Luis Buñuel | 1969

******

- Senyor, senyor, una almoina.

- ¿No tens diners?

- No, senyor.

- Doncs no et donaré res. Res en absolut.

- ¿I a tu? 

- Sí, em queda alguna cosa. 

- Aleshores et donaré molt més. Té.

******

Encara que per desgracia sempre hi ha hagut ateus. Però estan bojos. Però anant bé en realitat són creients. Senzillament no pot haver-hi una persona mitjanament sensata que cregui que Déu no existeix. Per què? La proba està a la Bíblia. Salm 13, 1. Només l'insensat creu en el fons del seu cor que Déu no existeix.

******

http://www.youtube.com/watch?v=jONXQSSMjIE

Los olvidados

(Atenció: Conté spoilers)

Sens dubte el renaixement de Buñuel com a cineasta, una pel·lícula que ha estat nombrada Memòria del Món per la Unesco. El film marca el començament d’una nova etapa en el director i finalment deixa enrere l’avantguarda. Una pel·lícula que arribava al 1950 després d’una temporada baixa en la que Buñuel no havia tingut gaire èxit i la crítica començava a considerar-lo en decadència. La idea de fer una pel·lícula sobre nens pobres mexicans va venir del productor rus Oscar Dancigers, famós per apostar pel cinema comercial de qualitat, que confià en ell després de l’èxit de El gran calavera.

Comencem amb unes vistes panoràmiques en blanc i negre de Nova York, París, Londres i de la Ciutat de Mèxic des de l’aire i amb un pregó inicial d’un narrador (Ernesto Alonso) reivindicant el paper del nen i de l’adolescent marginal dins del sistema i de la ciutat. Diu així:

“Las grandes ciudades modernas, Nueva York, París, Londres, esconden tras sus magníficos edificios, hogares de miseria que albergan niños mal nutridos, sin higiene, sin escuela, semilleros de futuros delincuentes. La sociedad trata de corregir este mal, pero el éxito de sus esfuerzos es muy limitado. Sólo en un futuro próximo podrán ser reivindicados los derechos del niño y del adolescente para que sean útiles a la sociedad. México, la gran ciudad moderna, no es la excepción a esta regla universal, y por eso esta película, basada en hechos de la vida real, no es optimista y deja la solución del problema a las fuerzas progresistas de la sociedad.”

A peu de carrer, uns nens juguen a imitar una corrida de toros, representant un d’ells a l’animal i els altres als torejadors. Ràpidament veus que no són un típic grup de nens jugant, sinó més aviat al contrari. Fumen, es queixen de problemes amb la policia, un d’ells recent fugat d’un reformatori. Parlen de respecte, de la vida en la calle, de baralles, i tot això amb un accent mexicà molt marcat i diàlegs farcits de vocabulari popular, denotant a la perfecció la seva condició social.

Els nois jugant.

Els nois són violents, lladres, macarres, viuen al carrer i tenen problemes familiars. Tots ells practiquen el vandalisme i la ultraviolència sense cap mena de pudor, tal com si fos la coneguda pel·lícula de Kubrick. En una famosa escena, per exemple, arran d’una vendetta personal, cusen a pedrades a un cec i li trenquen els seus instruments, que són la única forma que té de guanyar-se la vida. Aquest, quan cau al terra ferit després de la trifulga amb la banda, té un inquietant pla contra pla amb un gall. La figura d’aquest gall tindrà un paper recorrent i casi simbòlic al llarg del film. Una au per a la qual Buñuel sentia un profund rebuig. De fet, el director explica que no va sentir mai simpatia per cap tipus d’au. Li feien por. Tornant al cec, Don Carmelo (Miguel Inclán), cal destacar-ne la importància del seu paper dins l’obra. Vell i astut, i malvat, recorda molt al cec de la novel·la picaresca espanyola El lazarillo de Tormes, i fins i tot té també un pigall, el personatge de El Ojitos (Mario Ramírez Herrera). Apunto que no us ha de fer pas pena per lu de les pedres perquè realment és molt fill de puta, i li agraden les nenes. Des de bon principi, ja deixa clar el seu punt de vista respecte els nois del carrer, és reaccionari, si fos per ell la solució seria afusellar-los a tots i llest.

Clara intenció de Buñuel de documentar la vida d’aquests nois per criticar el grau de marginació i les poques oportunitats de reinserció de les que disposen. Mostra a la perfecció la idea de que en el món d’aquests nens tot funciona per amenaces i viuen constantment sota pressió, i que a causa d’això es tornen criminals violents i desconfiats. Tal és així que el petit Pedro (Alfonso Mejía), el protagonista, es desespera per la violència que el rodeja constantment i explota quan veu a la seva mare matant el gall a cops de pal. O per exemple en una altre escena davant d’un aparador -amb la càmera col·locada a l’altre cantó del vidre, a causa del qual no podem sentir la conversa entre els personatges, una eina molt utilitzada per Buñuel- un pederasta (Charles Rooner) intenta convèncer a un dels nois però és aturat per un policia. Els adults, una figura pràcticament sempre antagonista dins de la pel·lícula, utilitzen els nens del carrer, a qui despectivament anomenen escuincles (marrec o mocós en mexicà), per tot tipus de treballs forçats i els maltracten, i l’aragonès no es talla en documentar-ho. Un film documentalista, que a part de denunciar, pretén mostrar curiositats del poble mexicà, per exemple l’escena en què el cec canvia una ampolleta de llet per curar una dona amb mètodes espiritistes, passant-li un colom (viu) per l’esquena. 

De dreta a esquerra els dos protagonistes: 

El Jaibo, xulo, fanfarró, vil i manipulador i Pedro, intentant 

guanyar-se la vida de forma honrada.

Dins el film destaquen els moviments forçats, vacil·lants i insegurs dels personatges, que no són actors professionals, i que per altre banda doten al film de complet realisme, contraposat a la teatralitat, continuïtat i seguretat dels personatges del cinema clàssic que traspuen poca naturalitat. També ho fan les grans panoràmiques i plans generals dels lloc recòndits de la ciutat on transcorre la pel·lícula que, a part de presentar i situar l’acció, també serveixen a Buñuel per mostrar al públic els sòrdids ambients on malviuen els personatges. Llocs decadents, miserables i farcits de borratxos i vagabunds. Amb aquestes premisses no és estrany que el film sigui situat dins la línia del neorealisme italià.

Hiperrealisme basat en la falta de moral dels nois del carrer. El Jaibo (Roberto Cobo), el cap de la banda, li fot una pallissa a un company, Julián (Javier Amézcua), fins a matar-lo per un ajuste de cuentas, com una venjança no justificada per propi orgull, i després, encara li roba la cartera. En una altre ocasió, la banda ataca a un coix només per robar-li cigarrets. Una falta de moral provocada per una falta d’educació, no tant acadèmica, sinó més aviat familiar, ja que aquests nois no han conegut el carinyo ni la pietat, com crítica el jutge del tribunal de menors (Héctor López Portillo) a la mare de Pedro (Stella Inda). Exposa una altre opinió: Diu que la culpa és dels pares. 

Escena en què la banda acorrala a l’invàlid per prendre-li els cigarrets.

Potser l’escena més famosa de Los Olvidados és la del somni de Pedrito. És a la vegada l’escena menys realista, plena del lirisme angoixant, del simbolisme truculent i de l’onirisme ambigu típics del Buñuel més surrealista. El somni transcorre al ralentí, a càmera lenta. Un element que sempre fascinà molt a Buñuel per la capacitat que dona de magnificar fins i tot el moviment més trivial. Potser el somni més aclamat de la història del cine, resumeix molt bé els temes principals de la pel·lícula: la fam, el crim i la mare, sempre girant al voltant del remordiment del xaval, envoltat per una aura mística que es completa molt bé amb música de fons (una de les poques escenes del film que en té), les veus amb distorsió i els efectes sonors. Cal apuntar que també hi apareixen gallines.

Al final Pedro decideix venjar-se de El Jaibo per haver-lo induït a trair la confiança de l’únic home que ha cregut en ell, el director de la granja-escola (Francisco Jambrina), un home bo que creu en un sistema pedagògic liberal basat en l’amor i la confiança. En la baralla, és El Jaibo qui finalment mata a Pedro. Un final tràgic, ja que al final l’espectador acaba sentint pena pel protagonista que, si bé no es pot considerar que sigui innocent, és honrat i fàcilment atribueixes la seva maldat a la dura vida que li ha tocat viure. De fet cap dels personatges és completament bo o dolent, només són les circumstàncies i els punts de vista. El què sí que es pot dir és que al cap i a la fi és un final molt realista. Els testimonis, al descobrir el cadàver, callen per no ser acusats per la policia, ja que perfectament els hi podria atribuir el crim, ja que els pobres no tenen drets. Tiren el cadaver al bosc. Es creuen amb la mare que mai sabrà la veritat. Acollonits per la possible rebuda del públic, Dancigers va obligar a Buñuel a rodar un final alternatiu en què Pedro matava a El Jaibo i tornava a l’escola correccional per si de cas el final vertader no agradava.

El Jaibo s’ho monta amb la mare de Pedro. 

Tot i que no queda ambigu, Buñuel suggereix de 

forma subtil que acaben fent l’amor.

Una tremenda narració plena de cruesa i d’imatges impactants que denuncien en una obra completament hiperbòlica i esperpèntica la pobresa que es viu a Mèxic i a totes les ciutats en general. Com és obvi, no agradà gens al públic mexicà, que la trobà completament ofensiva i s’ho va prendre com un insult al seu país, i en un principi Buñuel va ser molt criticat. També rebé crítiques del cantó més liberal, dels seus amics comunistes de París, com Sadoul, que la titllaven de pel·lícula d’ideologia burgesa perquè demostrava que un professor burgès i que un estat burgès eren molt humans i que mostrava la policia sempre interpretant un paper bo i necessari. Tot i així, fou ven acceptada per la crítica, pels surrealistes i pels cineastes soviètics i després de ser premiada al festival de Cannes de 1951, es reestrenà a Mèxic i tingué una acollida completament diferent, mantenint-se a cartellera durant sis setmanes.

Ja en la última escena, uns polis descobreixen a El Jaibo i el maten, sense cap tipus de fragmentació temporal, que accentua el realisme, mentre ell intenta escapar. Abans de morir, aquest recorda en un deliri la veu de la seva mare que li diu “¡Qué solo has estado, hijo mío!”.