Reflexió sobre la tecnologia de l’audiovisual (tractat segon)

SOBRE EL REALISME I L'OBJECTIVITAT COM A DISCURSOS PERSPECTIVISTES I LES CONSEQÜÈNCIES DELS SEUS CANVIS PARADIGMÀTICS EN LA FORME DE PERCEBRE EL MÓN PER PART DE LES PERSONES

                Des de temps immemorials, la humanitat ha expressat una sèrie d’inquietuds creatives, que transcendeixen a una mera relació objectiva envers l’entorn que ens envolta. Entre les moltes formes i tècniques de llenguatge desenvolupades per l’ésser humà, hi ha la capacitat d’abstracció i de representació. A la llunyana prehistòria, l’homo sapiens va començar a materialitzar representacions del seu entorn mitjançant una sèrie de tècniques artístiques que van anar evolucionant fins a l’art audiovisual contemporani, capaç de crear hologrames en tres dimensions i experiències representatives d’immersió sensorial total. Una per una, les diferents formes artístiques van anar apareixent, superposant-se unes a les altres imbricadament, fins a l’actual setè art (el cinema), i fins i tot a un vuitè (fotografia) i a un novè (còmic) art.

Si bé és cert que la nostra capacitat abstractiva, de la qual estem dotats gràcies a una capacitat cerebral superior a les altres espècies vives -el què Max Scheler (1874-1928) n’anomenaria l’esperit de l’ésser humà-, ha permès l’aparició durant totes les eres de la història de formes representatives abstractes sense paral·lel ni referència en el món natural, la tendència general que ha seguit l’art, començant a partir de les pintures rupestres, ha estat el d’intentar recrear el món de la forma més realista i objectiva possible.

Aquest és un concepte, però, abstracte en si mateix. Què és el realisme o l’objectivitat? Bill Nichols (1942-) planteja que cada nova forma de representació realista que sorgeix ho fa en pugna amb la fórmula hegemònica anterior, que queda obsoleta dins dels estàndards del públic de què espera per realista. Resseguint la tesi de Walter Benjamin (1892-1940), la fotografia va reemplaçar la pintura com a forma artística més consumida, reformulant al seu torn totes les bases dels moviments pictòrics coetanis. El cinema, i posteriorment ho farien la televisió i les noves plataformes, van desbancar al seu torn la fotografia, com a formes més consumides, o si més no com a indústries punteres, perquè permetien una versemblança de la realitat amb una nova dimensió: la temporal, el moviment. Per exemplificar-ho funciona molt bé la disputa entre el teatre i el cinema pel que fa al conflicte de referència a la realitat. Si bé és cert que quasi cap forma artística, de les nou citades, ha desaparegut després de la irrupció d’una nova tecnologia de representació, sí que queden en segon pla pel què fa al nombre d’espectadors que la consumeixen de forma concreta i a la tria dels agents productors per a utilitzar-la. Sense anar més lluny, les balles publicitàries que abans es dissenyaven a pinzell i posteriorment mitjançant composició fotogràfica, cada cop amb més freqüència són substituïts per representacions audiovisuals.

Tornant a l’exemple del teatre, que ens servirà per exemplificar la idea de Nichols sobre el realisme, què hi ha més real que la representació dramàtica (que també incorpora la dimensió de moviment), on hom pot accedir fins a la tarima i palpar els actors per si mateix, i en canvi perd tota la potència en vers a una tela rectangular il·luminada sobre la qual es projecten les imatges cinematogràfiques. Això s’explica, segons Nichols, perquè el realisme no és una qüestió absoluta, sinó relativa. La noció del real es tracta d’una mera perspectiva, amb uns cànons emmarcats dins d’un context històric i cultural concret.

El setè art proporciona la sensació d’estar percebent el món tal com el veuen els nostres ulls i el senten les nostres orelles, on en realitat simplement ens mostra un llenguatge al qual ja hi estem adaptats i, com a conseqüència, acceptem i en som còmplices. Les persones no percebem amb plans, amb talls, amb zooms, etc. Fins i tot el cinema s’està quedant obsolet actualment, o almenys es vaticina, enfront de noves formes de representació interactives, amb els consegüents canvis socioeconòmics. La indústria dels videojocs ja mou més diners que la cinematogràfica. El llenguatge interactiu s’adapta més a la forma en com percebem les persones la realitat: el joc en primera persona, amb un mateix punt de vista constant, el fet de permetre interactuar i realitzar accions amb l’entorn (virtual), etc. Com passà amb la representació pictòrica en l’època de la reproductibilitat tècnica, que s’adaptà al llenguatge fotogràfic i cinematogràfic, el cinema del segle XXI s’està adaptant al llenguatge del videojoc, apostant molt més pels punts de vista en primera persona, la disposició de l’acció en plataformes o, mitjançant la digitalització, els plans seqüència llarguíssims i vertiginosos.

Segons Benjamin, la nova irrupció de llenguatges de representació comporten una adaptació de la forma de percepció humana i, al seu torn, un canvi en la forma de conèixer i concebre el món. Per acabar, tanco amb una possible lectura del cas exposat per Nichols a Blurred boundaries: Questions of meaning in contemporary culture (1994), en el qual el ciutadà nord-americà Rodney King fou agradit brutalment per uns agents de policia que, posteriorment, foren exculpats tot i que l’escena havia estat enregistrada quasi al complet. El fet que, avui en dia, l’evidència audiovisual ja no sigui pretext de veritat absoluta, com passà durant el judici de King l’any 1991, i sigui susceptible de múltiples relats i interpretacions, pot ser símptoma d’aquest desbancament del llenguatge cinematogràfic clàssic, hegemònic durant bona part del segle XX. La gran abundància de llenguatge audiovisual cinematogràfic a la qual estem exposats de forma tan abusiva a la nostra societat, i la coneixença actual de les tècniques de retoc d’imatge, ha conduït a què la percepció de realisme perdi versemblança i sigui posada en dubte, fent que l’evidència visual perdi importància en vers el marc interpretatiu.

Reflexió sobre la tecnologia de l’audiovisual (tractat primer)

DE COM LA INNOVACIÓ TECNOLÒGICA EN ELS MEDIS DE COMUNICACIÓ (i art en general) HA PORTAT A L’ARTISTA A UN OBJECTIU D’ASSOLIR EL MÀXIM REALISME FORMAL I PLÀSTIC EN LA SEVA OBRA, I QUINES N’HAN ESTAT LES CONSEQÜÈNCIES SOCIOECONÒMIQUES.

Des de temps immemorials, l’home ha tingut la necessitat vital d’expressar les seves inquietuds creatives, de les quals el dota el seu cervell superior, en el què ara anomenem art.  És conegut que ja en la més llunyana prehistòria, quan ni tan sols havia sorgit, fruit de l’evolució, l’homo sapiens sapiens i s’havia alçat per sobre dels altres homínids per selecció natural proclamant-se amo i senyor del planeta, els nostres avantpassats ja pintaven representacions de la realitat a les parets de les coves i produïen sons rítmics per animar les seves danses tribals utilitzant troncs i ossos buits. Quin és, doncs, el pas d’aquestes expressions primitives fins a les projeccions visuals en tres dimensions i els aparells sintetitzadors de veu humana completament original? Quan va ser el moment de la mística conjunció entre l’audible i el visual en el què ara ens vanem, orgullosos, d’anomenar audiovisual? Què va fer néixer el setè art?

El cinema i, posteriorment, la televisió són els màxims exponents de la cultura audiovisual del món modern, però no per això hem de deixar enrere formes d’entendre l’expressió artística audiovisual com serien el teatre, l’òpera i fins i tot el ballet (acompanyat d’una orquestra), que algú podria enllaçar ràpidament amb el concepte del videoclip d’avui en dia. I fent memòria, segur que en podríem trobar moltes més. És igual. El cas és que abans hi havia quatre artistes sobre una tarima, vestits de formes estrafolàries, movent-se com titelles, parlant quasi a crits, a vegades cantant, i interactuant entre uns decorats de cartropedra que a ningú se li escapava que no eren reals. “Reals”. M’agrada aquesta paraula. Més tard haurem de tornar a parlar-ne. Bé, doncs com anava dient, perquè on abans hi havia tota aquesta pantomima ara hi ha un rectangle il·luminat, més o menys gros, que projecte imatges planes en seqüència? “Animal! Xitxarel·lo! Inepte! Analfabet!” cridaran els intel·lectuals que llegeixin aquest text referint-se a la meva humil persona. Partint de la base, es clar, de que mai cap intel·lectual perdi el temps llegint aquestes quatre línies. “Com t’atreveixes a ridiculitzar així a tan antigues i sublims formes d’expressar l’art com són la dramatúrgia, la dansa i la recitació; que existien molt abans de que els teus avis pensessin ni tan sols en follar per tenir els teus pares!” cridaran uns. “Però què dius! Xerraire! Que aquestes formes d’art encara existeixen avui en dia i s’han modernitzat extremadament!” cridaran uns altres.

I jo els hi diré que sí, però que ells mateixos em donen la raó. És cert que les antigues formes de representació audiovisual encara existeixen i son increïblement modernes, alternatives, gafapàstiques i apostoflants, però ni de conya mouen la meitat de calés que mouen el cine i la televisió al segle XXI. I perquè és això? Ven senzill. El cine i la tele tenen més espectadors. Més audiència. Són seguits per un nombre molt més gran de gent. Però... Perquè? Doncs perquè el setè art proporciona un producte audiovisual molt més realista. Real! Una finestra que ens ensenya el món tal i com el veuen els nostres ulls i el senten les nostres orelles. Tal com els homes percebem el món. És quelcom molt primari. Permet experimentar per tu mateix allò que el teatre no et proporciona: les sensacions dels personatges. Encara que el gènere sigui fantàstic, descrigui móns imaginaris, realitats paral·leles, expliqui conceptes impossibles, éssers inexistents o idees equivocades, la forma en què el cine –i per consegüent, la televisió –ens ho transmet, visualment, sonorament, és tal i com ho percebríem si nosaltres estiguéssim allà.

I és que el teatre no és real? Jo diria que fins i tot més real que el cinema. Tu pots baixar a l’escenari i tocar els personatges, tocar els decorats, encara que no sigui molt correcte per respecte als altres espectadors, però en canvi, en el cinema, si fas el mateix, només podràs tocar una gran tela freda, plana, llisa i amb petits foradets. Però la qüestió no és aquesta. No parlem d’una realitat material en el seu concepte més literal, sinó d’una versemblança sensorial que proporciona el cinema i que aspira a plasmar el màxim realisme audiovisual possible i on, lògicament, el tacte no hi té cabuda. Encara.

El gran públic, doncs, va triar en el seu moment la projecció de pèssima qualitat, en blanc i negre, sense so i de minsa duració dels germans Lumière en comptes de les fantàstiques obres mestres d’animació del teatre òptic d’Emile Reynaud. Perquè? Perquè les primeres eren més realistes. Les imatges que mostrava el cinematògraf, tot i la manca de color, s’assemblaven més a la quotidianitat que els dibuixos animats, i això venia. I el realisme va anar en increment, sempre agafat de la mà de la indústria cinematogràfica, i primer fou el sonor, després el color, després la televisió personal i ara, fins i tot, podem gaudir de projeccions audiovisuals en tres dimensions. Igual que les pintures rupestres, que quedaren en detriment rere les grans obres escultòriques clàssiques, igual que la música trobadoresca, que perdé contra les grans simfonies romàntiques, igual que les grans obres pictòriques realistes que no van poder competir contra la fotografia i igual que el teatre està sent suplantat pel cinema. Per tant, vista la projecció que segueix el món de l’audiovisual i de l’art en general i de la tecnologia que es desenvolupa ràpidament al seu costat, ara és un bon moment per preguntar-nos: Què serà el següent?

"Roma" - Manel