Robinson Crusoe

(Atenció: Conté spoilers)


Buñuel realitzà aquesta adaptació de Robinson Crusoe, basada en la clàssica obra literària de Daniel Defoe de 1719, per encàrrec. Tot i que ell afirma que la novel·la en sí no el va atreure mai, sentia un profund interès cap a idees com el naufragi, la supervivència a la illa, la lluita contra la naturalesa, la solitud, l’aparició d’un altre home, que aquest home fos un salvatge... El guió fou principalment obra d’Hugo Bulter però l’aragonès en modificaria alguns diàlegs i discussions de Robinson (Dan O’Herlihy) amb Divendres (Felipe de Alba) i n’accentuà el pes de la conversió del salvatge a alguns usos civilitzats.

El plot és el de sempre: Després del naufragi inicial, Robinson Crusoe arriba a una illa deserta i descobreix que està atrapat i que és l’únic supervivent. Allà passarà alguns anys en els que s’haurà d’enfrontar a una sèrie d’aventures al voltant de la seva pròpia supervivència, a la solitud i a la lluita contra la progressiva idea de que mai el rescataran. En un moment donat, se n’adonarà de que no es troba sol en aquella illa, que està habitada ocasionalment per uns aborígens que arriben amb precàries embarcacions per realitzar a la illa sacrificis rituals caníbals. Horroritzat per la idea del canibalisme, ja que ell s’ha criat en un ambient cristià i cortesà, Robinson s’enfrontarà a ells per salvar a un jove que va a ser sacrificat. Aquest és Friday, nom que li posa el propi Robinson quan el pren pel seu servent.

Robinson a l'inici del film

El film mostra l’evolució de la relació entre ambdós personatges, que es va estrenyent a mesura que Robinson va cedint en la desconfiança profunda que li ha causat tants anys de solitud i amb la progressiva educació de Divendres, que obligarà a Robinson a mirar-se’l diferent que els esclaus que havia tingut a la metròpolis.

 

Buñuel, poc interessat en produir una novel·la clàssica, on simplement s’enaltiria el valor de l’amistat i de la camaraderia, li va interessar emfatitzar la idea de la relació del vell forçosament abstinent en companyia d’un jove salvatge. Per exemple, en una ocasió, Friday, desconeixent per complet els costums occidentals, troba un vestit de dona que Robinson havia recuperat entre les restes del naufragi i se’l posa pensant-se que és una vestimenta de guerra. Robinson, al veure’l, queda torbat al comprendre la seva pertorbació i li obliga a treure-se’l amb vehemència.

El director també va voler indagar en temes filosòfics. Hi ha una escena força interessant en què Robinson li està ensenyant a llegir les sagrades escriptures al seu nou col·lega per presentar-li a Déu i companyia, ja que el pobre indígena de moment estava faltat d’ànima i de moral. És aleshores quan Divendres, curiós de mena, i molt més intel·ligent del què Robinson hauria arribat a pensar mai (fins i tot jo crec que més intel·ligent que el propi Robinson), li proposa una discussió teològica. Partint de la base de que els dos creuen amb el Sagrat -ja que, per a Divendres, Robinson també és com una mena Déu colmat de saviesa i es creu cegament tot el què aquest li diu en complet acte de fe -, l’aborigen li planteja innocentment: “Si Déu vol que siguem bons i purs, ¿per què ens envia la temptació? ¿Només per posar-nos a prova? ¿Només per castigar-nos o recompensar-nos?” Preguntes a les què Robinson no sap com contestar i s’inventa alguna dogma per sortir del pas.

Els dos protagonistes anant de caça amb un fusell.

Com a tota obra de Buñuel, no hi podia faltar l’escena surrealista del somni. En aquest cas és una al·lucinació que té el nàufrag, quan encara està sol, causada per l’alcohol. Robinson decideix celebrar l’aniversari de la seva arribada a l’illa bevent-se el rom que va rescatar del naufragi. Sota els efectes de l’alcohol, aquest comença a sentir veus i s’imagina, en un precís i acurat espectacle sonor, que és en una taberna amb tots els seus amics, i conversa amb ells, i riu, i canten, i per uns instants, ell és feliç. De cop i volta les veus desapareixen i Robinson torna a la crua realitat. És aterrador. En una altre ocasió, delirant a causa de la febre, Robinson somia que és castigat de forma sàdica pel seu pare. La malaltia li ha fet agafar molta set, però com que està sol, no té a ningú que li vagi a buscar aigua i la debilitat li impedeix aixecar-se. Aleshores se li apareix al seu pare en somnis, que li priva de l’aigua tot i creient-se trobar ell rodejat fins a la cintura. Un altre toc interessant és l’única possessió que conserva el protagonista després del naufragi: és una navalla d’afaitar.

La picturesca representació del personatge és sublim

El film en sí és una metàfora obsessiva creada pels sorolls naturals i de la introspecció psicològica personal del personatge principal. Els animals, com a tota obra de Buñuel, també són importants. El gat de Robinson simbolitza la seva progressiva animalització i pèrdua de les costums i dels modals. Arriba un punt en què la gata es fa salvatge i se’n va. El gos és el vincle amb la civilització. Quan aquest mor s’adona que està completament sol. Amb la aparició de Divendres, que en certa manera el substituirà, poc a poc va retornant la fe cap al què havia estat el seu món. Quan Robinson és rescatat de l’illa, sent subconscientment els lladrucs del seu amic mort com una espècie de melancolia pels 28 anys que ha passat atrapat allà. 

Pel·lícula rodada en anglès en la seva versió original i en color. El més semblant a una superproducció que havia fet Buñuel fins aleshores. Quan els seus rodatges no accedien gairebé mai de tres setmanes, amb aquest va tardar tres mesos. Això va ser en part conseqüència del seu director de fotografia, Alex Philips, que pràcticament va haver d’ensenyar-li la tan diferent feina que era dirigir una pel·lícula en color que una en blanc i negre, com estava acostumat l’aragonès. Tot i així el resultat és un magnífica peça carregada d’unes brillants i fotogràfiques imatges de fauna i natura exòtica (moltes escenes són rodades a l’exterior) que Buñuel atribueix completament a Alex Philips.