Susana (Demonio y Carne)

 (Atenció: Conté spoilers)

Realitzada just pocs mesos després de Los Olvidados, en blanc i negre, i un mexicà molt més subtil que el del film predecessor. Segueix un caire una mica diferent, però també es denuncien els ambients sòrdids de la vida, posant molt èmfasi en la crítica moral. Una espècie d’historieta exemplar completament moralista, ja que al final castiguen a la seductora i la família honrada acaba feliçment unida altre cop com si res hagués passat, però amb un rerefons crític i irònic del tractament de la pròpia moral en la societat i una òbvia paròdia a la comèdia ranxera. Segons diu el propi Buñuel, i que és ven cert, la pel•lícula pot tenir dos lectures depèn del públic que la vagi a veure: Alguns diran que és una pel•lícula innocent, i sortiran ben convençuts de que ha tingut un final correcte i haurà transmès una idea molt moral, i d’altres, que és moralment devastadora en el sentit més crític de la paraula, trobant un rerefons completament sarcàstic sobre la visió conformista i antivitalista de la societat conservadora.

Comença en un reformatori femení. Primer pla del cartell de la porta on hi diu en lletres ben grans REFORMATORIO DEL ESTADO.  A la cel•la, que més sembla un calabós medieval, la protagonista es desespera invocant a Déu entre ratpenats, rates i aranyes. “Señor, yo también, aunque sea mala, soy una criatura tuya.” resa Susana davant de la ombra, projectada per un llamp que cau a l’exterior, dels barrots de la finestra que formen una creu sagrada. Miraculosament, quan comença a forcejar amb els barrots, aquests cedeixen amb ridícula facilitat. Intenció de Buñuel de jugar amb la versemblança.

A la següent escena et presenten una família adinerada propietària d’un ranxo rural. En una presentació molt americana, pròpia dels crèdits inicials d’una telenovel•la, et mostren a Don Guadalupe, el pare, Doña Carmen, la mare, Don Alberto, el fill, Jesús, el contramestre de confiança de la família, i la criada.

La noia arriba al mig d’una forta tempesta i l’acullen almenys fins que acabi de ploure. La criada, una dona vella i supersticiosa, vaticina com si d’una tragèdia clàssica es tractés que aquella noia és el dimoni i que només portarà maldats en aquella casa. Ja d’entrada, Don Guadalupe (Fernando Soler), es fixa en la figura de la noia, transparentada per la roba xopa, bruta i estripada per llocs claus. Ella, al recuperar les forces, es presenta com a Susana, una noia sense passat. Menteix perquè no la facin fora a causa del seu passat problemàtic i perquè les autoritats del centre l’estaran buscant. Doña Carmen, al principi, es penedeix de la noia i, maternalment, l’apopta com una filla. D’altre banda, Don Guadalupe, intentant reprimir cavallerosament els seus lletjos impulsos, i, espantat pels seus pensaments impurs, es posa en contra de la inquilina i es permet el luxe de sospitar sobre l’aparent misteri que envolta la noia. Sembla mentida que sospiti d’una noia tan jove i bonica que arriba enmig d’una tempesta amb la roba estripada en un ranxo perdut pel mig de les muntanyes. Qui ho faria? Així doncs l’acullen, li donen una habitació, roba nova, menjar, i demà serà un altre dia.

Susana fent gala de les seves armes femenines.

I per acabar-ho d’adobar, el sector més juvenil de la família es pertorba per la presència d’aquell bombonet i les hormones se’ls hi revolucionen. Primer és Jesús i més tard el fill. La cosa fa pinta d’acabar malament. Masses homes per una sola dona. Susana serà l’objecte de la distorsió subversiva d’aquella honesta família de persones decents i treballadores, com molt bé vaticina la criada des d’un bon principi. Un diable seductor que provocarà un merder i uns comportaments impensables en aquella família abans de la seva arribada.

Per començar a liar la troca, l’endemà, un policia li pregunta a Jesús per una noia fugada d’un centre de retenció. Aquest menteix i somriu maliciosament.

Jesús parlant amb el policia.

A casa, Don Guadalupe, li comenta a la noia de la forma menys assetjadora de la que és capaç que es vesteixi amb roba més decent, perquè realment Susana va molt fresqueta, disfressada d’Esmeralda, ensenyant molta espatlla, i això podria provocar la distracció dels peons que treballen a les finques de la família. Tot son eufemismes. Una idea que es fa molt present és la substitució de l’objecte eròtic. M’explico: Quan Don Guadalupe sent temptacions d’acostar-se a Susana, petoneja apassionadament a la seva dona però és amb la jove inquilina amb qui pensa.

Però la nena no està per hòsties i primer s’enrotlla amb el fill, després l’ajudant la coacciona perquè s’enrotlli també amb ell a canvi del secret i ella sucumbeix al xantatge sense oposar gaire resistència.

El majoral aconseguint el seu premi amb Susana.

Susana (Demonio y carne) és un sutil joc de mirades, d’ombres, de passejos nocturns per la hisenda, de dobles sentits, de símbols sexuals, de secrets, d’obsessions, del puc i no vull, del vull i no puc, d’una Rosita Quintana que ensenya molta carn: un desig complert del productor, Kogan, per lluir la seva esposa. Una petita noia descarada, carregada d’un erotisme simple i convencional, una mica tonto, identificable amb el constant moviment d’ella abaixant-se l’escot, en mig d’un ambient rural i purità que amb la seva arribada provocarà que el matrimoni es baralli, el fill es distanciï i acomiadin a Jesús. Maquiavèl•lica, manipulador, falsa, com la Paloma de El Bruto. La fème fatale recurrent a les pelis de Buñuel. Una aposta incestuosa, pare i fill lluitant per la mateixa dona fins al punt que el patró desterra el seu primogènit i aquest alça la mà cap a l’home que l’ha portat al món. Un melodrama que no s’allunya tant de la cruesa del film predecessor i també compta amb importants dosis de violència, per exemple quan Doña Carmen descobreix el pastís i, farta de callar i fer veure que no passa res, fueteja frenètica a Susana somrient sàdicament. Doña Carmen, qui més ha resistit (potser per ser una dona) a la temptació del mal, qui , no oblidem, calla penitent al veure el seu marit enganyant-la amb la jove. Tot això entre una sublim posada en escena amb una direcció de fotografia preciosa. Tendint a la presa llarga i eliminant els talls dins la seqüència, aconseguint una sensació de fluïdesa que es fa molt present, per exemple, en l’escena del pou en què, en un estrany pla seqüència, Buñuel enllaça a diferents personatges amb Susana com a fil conductor.

Realitzada per Buñuel en tant sols vint dies i plena del simbolisme ja típic del seu autor, com per exemple la gran varietat animalesca que sempre apareix en el moment oportú, i que, havent de treballar sobre el guió d’un melodrama, n’extremà a posta les convencions obtenint una obra absurdament paròdica d’un melodrama, Buñuel plasmar magistralment en el seu film la sensualitat dels personatges femenins i la irracionalitat de la conducta masculina. Com també passa a Susana (Demonio y carne), Buñuel intenta no boicotejar expressament els canons clàssics de les pel•lícules que li encarreguen rodar i que a priori semblen més melodramàtiques, més comercials, que la seva filmografia d’autor més pròpia, com Los Olvidados, però el nostre director reconeix que sempre es diverteix afegint alguns elements molt propis. Com guinys, claus innocents, jocs, cap al seu cercle d’amics més propers, però que no destaquin en el conjunt del film, perquè realment ell detesta els directors magnànims que es passen de llestos al intentar crear deliberadament una mitologia pròpia. Un film on tothom fa el què fa per amor i amb un inversemblant final feliç que, després de la detenció de Susana, recupera l’estabilitat paradisíaca d’aquella família i tothom s’acaba reconciliant i perdonant. Tancant la casa en una espècie d’aura retrògrada i conservadora de la família feliç que en fa més ressò quan la criada diu: “Así es mejor vivir, señor, en la bendita paz de Dios.”Un inquietant final ambigu que no deixarà fred a ningú que el vegi. FIN