Simón del desierto

(Atenció: Conté spoilers)


Simón (Claudio Brook), Sant Simeón l’Estilita, ha decidit viure de peu sobre una alta columna al vell mig del desert com a penitència per un pecat. Monjos, peregrins, soldats, gent del poble el visiten, uns rics decideixen obsequiar-lo amb una columna més alta. Ell es canvia. La seva mare (Hortensia Santoveña), decideix instal·lar-se en una cabanya al peu de la columna. Fins aquí podria passar per qualsevol de les pelis que posen a Setmana Santa.

Miracle! Simón decideix guarir a un artesà que ha perdut ambdues mans i, de sobte, per obra de Déu, a l’home li han tornat a créixer. Aquest, sense immutar-se, marxa després d’estrenar la seva nova mà picant-li un cop al cap a la seva filla com a càstig per haver-li preguntat si son les mateixes mans d’abans. Total, és un sant miraculós. Fer miracles és lu seu. Ningú sembla sorprès. De fet, ni el propi Simón, que es mira l’espectacle un tant encantat. Per l’absurditat de l’escena, recorda tranquil·lament a algun gag de The life of Brian dels Monty Python.

Un subtil humor negre hi és constant. Per exemple quan veiem a Simón acariciant-se la barba i mirant a l’horitzó mentre resa i de cop i volta reconeix no recordar-se del final del salm. Aleshores mou el cap i ho atribueix a haver portat tant temps allà a dalt. També hi ha un altre exemple on Buñuel tracta amb molta ironia la baralla entre els capellans que comencen a dir paraules estranyes relacionades amb el culte i finalment, per seguir discutint, se’n comencen a inventar algunes. Aleshores un observador li pregunta a l’altre “Què vol dir això que acaba de dir?” i un altre arronsa les espatlles.

Simón sobre la nova columna sent venerat pels seus devots

Enmig del silenci (no hi ha banda sonora), que li proporciona el desert, s’acosta una tia (Silvia Pinal, protagonista de Viridiana i d’El àngel exterminador) vestida de marinerita del segle XIX, fent rodar un aro de metall i cantant i fotent el capullu sota la columna. Parla com si fos una nena amb una veu molt aguda i li ensenya les cuixes. Txan! Txan! Txaaaaan! Era inevitable. El diable! També li ensenya els pits (mola!) descaradament. Però Simón la rebutja i la noia es converteix en una vella bruixa despullada i repulsiva que se’n va corrents.

Quan porta ja 8 anys, 8 mesos i 8 dies sobre la columna se li apareix Jesucrist. Clarament pots veure que és la mateixa Silvia Pinal disfressada, o sigui, Satanàs que altre cop el tempta. I altre cop ell rebutja la temptació (més teta de Silvia Pinal!). Quan ella desapareix i Simón torna a estar sol, per haver confós el seu senyor amb el diable encara s’imposa més penitència. Penitència eterna. I a partir d’ara se sostindrà sobre un sol peu.

Anys després, Satàn torna a aparèixer per tercera vegada i aquest cop s’emporta a Simón amb un avió cap al món modern. En una discoteca de Manhatan on joves despreocupats ballen frenètics al ritme del swing. Ara Simón vesteix normal, porta una barba curta i un pentinat de la nostre època (relativament), veu coca-cola i fuma. Mira. El dimoni balla i li diu “Tendrás que aguantar hasta el fin!” i fa un crit. Aquí s’acaba, en un final estrany i ambigu.

Simón sent temptat pel diable per tercera vegada

Resulta que aquesta no era la idea inicial de Buñuel, que pretenia fer-la més llarga, però els diners se li van acabar. O sigui que no és una pel·lícula acabada. Així que el film es queda en un migmetratge de tres quarts d’hora amb un final improvisat. Una possible interpretació podria ser que el dimoni, per venjar-se de Simón per no haver sucumbit a ella, el condemna a restar en el món dessacralitzat d’avui en dia, on la fe poca cosa hi té a fer i on la humanitat torna a ser orfe davant el món sense el Pare que la vigili constantment. Un film estrenat al 1964 i produït també per Gustavo Alatriste, aquesta espècie de mecenes que dona renda suelta a l’aragonès tot i que normalment amb bons resultats: “Un rara avis entre los productores”, afirma Buñuel de broma.

Una pel·lícula històrica, ambientada en un personatge real del segle XIII, l’asceta Simeón, algú que comparteix un destí semblant al de Robinson Crusoe, atrapat en un mateix lloc durant una quantitat impensable de temps, però en aquest cas per voluntat pròpia. Un personatge innocent com un nen. Més innocent i tot. Sense cap tipus de sentit de la propietat. Només necessita l’aire, una mica d’aigua i d’enciam i la seva fidelitat a Déu. Un personatge solitari, que es posa al marge de la història, de la vida quotidiana, de la humanitat, i tot per una idea fixa. Simón del desert és l’home més lliure del món perquè té i fa el què vol, sense trobar-se amb cap obstacle. Està allà a dalt, a la columna, menjant enciam. La llibertat total. Un personatge vertaderament lliure. Un personatge com el Marquès de Sade. Un personatge com Buñuel.