Un perro andaluz

 (Atenció: Conté spoilers)

Ambientació musical a càrrec d'Antonia Font - "Wa yeah!"

Ja molt posat en el món del cinema, i membre del grup surrealista de la Residència d’estudiants de Madrid, el jove Buñuel va presentar una sessió de cinema d’avantguarda francesa a Madrid, que resultà ser un èxit entre el públic intel·lectual i Buñuel va rebre felicitacions personals de personalitats tals com Ortega y Gasset o Juan Ramón Jiménez. Va ser una gran revolució en una Espanya que ja coneixia el cinema nord-americà però que desconeixia per complet el cinema d’avantguarda Europeu. Arran d’aquest fet, un hivern que ell passà a la casa de Figueres del seu amic Salvador Dalí, li suggerí de fer una pel·lícula junts. La resposta de Dalí no fou més sorprenent: “Yo anoche soñé con hormigas que pululaban en mi mano”. Buñuel, acostumat a les excentricitats del seu amic li respongué: “Hombre, pues yo he soñado que le cortaba el ojo a alguien.” Sis dies després ja tenien el guió fet. El mètode emprat era senzill: afegien qualsevol imatge que els hi vingués a la ment, com una frenètica i esbojarrada pluja d’idees absurdes, això sí, descartant sistemàticament tot allò que creguessin que provenia de la cultura i de l’educació.

Escena en què Buñuel talla l'ull a Simone Mareuil amb una navalla

Tot i així, propi del surrealisme, qualsevol en pot treure una interpretació personal i subjectiva del què es veu en el film. No obstant, la interpretació més general de la idea que transmet el film és l’impuls i la depravació sexual explícita del gènera humà biològic, frenada constantment pels esquemes de la societat. La constant i mil·lenària lluita entre el dualisme antropològic de l’ésser que ha portat de corcoll a filòsofs i teòrics des dels principis del temps i que, en part, ha estat l’objecte de referència i la base fonamental de la cultura occidental: Déu i el dimoni, la virtut i la temptació, la puresa i el pecat. Els grecs presocràtics ja distingien entre Apol·lo i Dionís com a manifestacions de principis contradictoris en la mateixa persona, i, al llarg de la història, aquest dualisme, apartat del cristianisme, també ha tingut molts altres alter egos. Com la bella i la bèstia, la tragèdia i la comèdia, la raó i el desig, la ment i la sensació, l’esforç i la inspiració, el seny i la rauxa o Sant Jordi i el Drac (en la tradició popular catalana), la formiga i la cigala, el fort i el dèbil, l’home i l’animal, l’amo i el servent... I igual que ambdues opcions són contràries, també els seus defensors han estat sempre enfrontats, els uns defensant la virtut de la ment i la raó i depreciant la pecaminositat del cos i els altres defensant la llibertat i l’individualisme i rebutjant la submissió del remat i l’antivitalisme. Tanmateix, aquesta dicotomia infinita, no té perquè ser sempre la lluita entre dos oposats sinó que, al meu humil entendre, virtuós és qui accepta per igual les dues cares d’aquesta moneda i les sap compensar en perfecte equilibri, com en el Yin i el Yang de la filosofia xinesa.

Un exemple molt clar d’aquesta interpretació subjectiva és la de l’escena en què l’home (Pierre Batcheff) arrossega una carga en direcció a la dona (Simone Mareuil). La interpretació més acceptada de la surrealista escena és la següent: L’home intentant assolir la dona simbolitzaria el desig sexual; les cordes que ha d’estirar són els impediments morals; Els dos trossos de fusta lligats a la corda just després representarien la frivolitat de la vida; Els dos pianos de cua, el lirisme de l’amor cortès; Els burros sangonosos a sobre de cada piano, la mort; i els cures lligats després, òbviament, el pes de l’església catòlica i de la religió.

Una pel·lícula finançada amb vint-i-cinc mil pessetes que li va donar la mare de Buñuel (serien uns 150 euros en la pesseta actual però no sé quan valien les pessetes a l’any 29) que en aquell moment valien molt a París a causa de la davallada que havia sofert el franc francès, tot i que per una producció cinematogràfica feia peneta. L’únic film en què Buñuel era el seu propi productor, a part de guionista, director i actor. El curtmetratge, de 17 minuts, fou estrenat el 6 de juny de 1929 a París i tingué una molt bona crítica per part dels surrealistes. Tan és així que permeté a Buñuel conèixer els exponents dels surrealisme parisenc del qual el principal referent n’era André Breton. Aquest, posteriorment, li permetria l’entrada, no sense molts problemes, a aquell selecte grup que eren els Surrealistes, format per personalitats com Aragon, Char, Eluard, Ernst, Péret, Ponge, Sadoul, Tzara, Crevel o el propi Dalí, entre d’altres.

Un perro andaluz (Un chien andalou) està considerada la pel·lícula més significativa del cine surrealista. Transgredint els esquemes narratius canònics, la pel·lícula pretén provocar un impacte moral en l’espectador a través de l’agressivitat de les imatges, carregades de truculència i completament desagradables. El film compte amb dos edicions: la original, de 1929, muda i amb música instrumental explícitament escollida per Buñuel, i l’edició de 1959, que incorpora peces de Wagner i tangos. I també compte amb la curiositat de la col·laboració de Salvador Dalí, que, si bé es veritat que no va participar en el rodatge, el seu toc personal hi és present d’una forma encantadorament subtil. És una obra curta, ràpida, onírica i colpidora, abstracte i surrealista i que, realment, et provoca la sensació d’estar experimentant un somni.

I aquí teniu el cortometratge de Un perro andaluz (edició de 1960):