DE COM LA INNOVACIÓ TECNOLÒGICA EN ELS MEDIS DE COMUNICACIÓ (i art en general) HA PORTAT A L’ARTISTA A UN OBJECTIU D’ASSOLIR EL MÀXIM REALISME FORMAL I PLÀSTIC EN LA SEVA OBRA, I QUINES N’HAN ESTAT LES CONSEQÜÈNCIES SOCIOECONÒMIQUES.
Des de temps immemorials, l’home ha tingut la necessitat vital d’expressar les seves inquietuds creatives, de les quals el dota el seu cervell superior, en el què ara anomenem art. És conegut que ja en la més llunyana prehistòria, quan ni tan sols havia sorgit, fruit de l’evolució, l’homo sapiens sapiens i s’havia alçat per sobre dels altres homínids per selecció natural proclamant-se amo i senyor del planeta, els nostres avantpassats ja pintaven representacions de la realitat a les parets de les coves i produïen sons rítmics per animar les seves danses tribals utilitzant troncs i ossos buits. Quin és, doncs, el pas d’aquestes expressions primitives fins a les projeccions visuals en tres dimensions i els aparells sintetitzadors de veu humana completament original? Quan va ser el moment de la mística conjunció entre l’audible i el visual en el què ara ens vanem, orgullosos, d’anomenar audiovisual? Què va fer néixer el setè art?
El cinema i, posteriorment, la televisió són els màxims exponents de la cultura audiovisual del món modern, però no per això hem de deixar enrere formes d’entendre l’expressió artística audiovisual com serien el teatre, l’òpera i fins i tot el ballet (acompanyat d’una orquestra), que algú podria enllaçar ràpidament amb el concepte del videoclip d’avui en dia. I fent memòria, segur que en podríem trobar moltes més. És igual. El cas és que abans hi havia quatre artistes sobre una tarima, vestits de formes estrafolàries, movent-se com titelles, parlant quasi a crits, a vegades cantant, i interactuant entre uns decorats de cartropedra que a ningú se li escapava que no eren reals. “Reals”. M’agrada aquesta paraula. Més tard haurem de tornar a parlar-ne. Bé, doncs com anava dient, perquè on abans hi havia tota aquesta pantomima ara hi ha un rectangle il·luminat, més o menys gros, que projecte imatges planes en seqüència? “Animal! Xitxarel·lo! Inepte! Analfabet!” cridaran els intel·lectuals que llegeixin aquest text referint-se a la meva humil persona. Partint de la base, es clar, de que mai cap intel·lectual perdi el temps llegint aquestes quatre línies. “Com t’atreveixes a ridiculitzar així a tan antigues i sublims formes d’expressar l’art com són la dramatúrgia, la dansa i la recitació; que existien molt abans de que els teus avis pensessin ni tan sols en follar per tenir els teus pares!” cridaran uns. “Però què dius! Xerraire! Que aquestes formes d’art encara existeixen avui en dia i s’han modernitzat extremadament!” cridaran uns altres.
I jo els hi diré que sí, però que ells mateixos em donen la raó. És cert que les antigues formes de representació audiovisual encara existeixen i son increïblement modernes, alternatives, gafapàstiques i apostoflants, però ni de conya mouen la meitat de calés que mouen el cine i la televisió al segle XXI. I perquè és això? Ven senzill. El cine i la tele tenen més espectadors. Més audiència. Són seguits per un nombre molt més gran de gent. Però... Perquè? Doncs perquè el setè art proporciona un producte audiovisual molt més realista. Real! Una finestra que ens ensenya el món tal i com el veuen els nostres ulls i el senten les nostres orelles. Tal com els homes percebem el món. És quelcom molt primari. Permet experimentar per tu mateix allò que el teatre no et proporciona: les sensacions dels personatges. Encara que el gènere sigui fantàstic, descrigui móns imaginaris, realitats paral·leles, expliqui conceptes impossibles, éssers inexistents o idees equivocades, la forma en què el cine –i per consegüent, la televisió –ens ho transmet, visualment, sonorament, és tal i com ho percebríem si nosaltres estiguéssim allà.
I és que el teatre no és real? Jo diria que fins i tot més real que el cinema. Tu pots baixar a l’escenari i tocar els personatges, tocar els decorats, encara que no sigui molt correcte per respecte als altres espectadors, però en canvi, en el cinema, si fas el mateix, només podràs tocar una gran tela freda, plana, llisa i amb petits foradets. Però la qüestió no és aquesta. No parlem d’una realitat material en el seu concepte més literal, sinó d’una versemblança sensorial que proporciona el cinema i que aspira a plasmar el màxim realisme audiovisual possible i on, lògicament, el tacte no hi té cabuda. Encara.
El gran públic, doncs, va triar en el seu moment la projecció de pèssima qualitat, en blanc i negre, sense so i de minsa duració dels germans Lumière en comptes de les fantàstiques obres mestres d’animació del teatre òptic d’Emile Reynaud. Perquè? Perquè les primeres eren més realistes. Les imatges que mostrava el cinematògraf, tot i la manca de color, s’assemblaven més a la quotidianitat que els dibuixos animats, i això venia. I el realisme va anar en increment, sempre agafat de la mà de la indústria cinematogràfica, i primer fou el sonor, després el color, després la televisió personal i ara, fins i tot, podem gaudir de projeccions audiovisuals en tres dimensions. Igual que les pintures rupestres, que quedaren en detriment rere les grans obres escultòriques clàssiques, igual que la música trobadoresca, que perdé contra les grans simfonies romàntiques, igual que les grans obres pictòriques realistes que no van poder competir contra la fotografia i igual que el teatre està sent suplantat pel cinema. Per tant, vista la projecció que segueix el món de l’audiovisual i de l’art en general i de la tecnologia que es desenvolupa ràpidament al seu costat, ara és un bon moment per preguntar-nos: Què serà el següent?
"Roma" - Manel
No hay comentarios:
Publicar un comentario