El Bruto

(Atenció: Conté spoilers)

Fascinant i molt recomanable pel·lícula del director Espanyol Luis Buñuel. “El Bruto” fou filmada a l’any 1952, com una de les darreres pel·lícules del període de Buñuel conegut com la Etapa Mexicana. Una perfecte barreja d’intriga i d’erotisme molt propis de Buñuel, així com la sempre present càrrega social de les seves pel·lícules, “El Bruto” planteja la conflictivitat en els nuclis industrials més humils del Mèxic de mitjans de segle XX entre una comunitat de veïns d’un immoble i el seu llogater. Aquest últim, Don Andrés (paper que interpreta Andrés Soler), patró de l’escorxador on treballen la majoria de veïns, reclama la seva legítima propietat per utilitzar-la com a ell li plagui, ja que pretén derrocar-la per utilitzar els terrenys amb objectius lucratius, quan, amb la presència dels veïns, hi perd diners. D’altre banda, els veïns, protesten pel seu dret a la vivenda, i lluiten aferrissadament perquè es respecti la seva dignitat.

En aquest embolic és on apareix el personatge de “El Bruto”, un heroi que ven poc en té d’heroi, un matón de poca monta, un pinxo, el perfecte antagonista de les pel·lícules de Hollywood, l’home que mai relacionaríem amb el glamour dels bons nois americans. Ell es Pedro (interpretat per Pedro Armendáriz), un treballador de l’escorxador que s’ha guanyat aquest sobrenom per la seva terrible força. Don Andrés, qui va criar a El Bruto des de petit ja que la seva mare n’era la seva serventa (i possiblement amant), compta amb tota la confiança del noi i, aprofitant-se de la seva terrible força, el contracte per extorsionar els cabdills revolucionaris de dins la comunitat de veïns.

D'esquerra a dreta: Andrés Soler parlant amb Pedro Armendáriz

Malgrat que ell accepti, cegat per les hàbils i ben triades paraules del seu patró, i malgrat la seva altura i corpulència que li han donat mala fama, ell és en realitat un bon home. Igual que tots els personatges de la pel·lícula en general: Carmelo i els altres cabdills de torn dels veïns només lluiten i fan el què fan per protegir les seves famílies; Don Andrés, pels seus legítims interessos; i El Bruto, simplement, per una completa devoció per qui sospita inconscientment que podria ser el seu pare. Aquesta és la màgia del film “El Bruto” i de bona part de la filmografia de Buñuel. No hi ha ni bons ni dolents. Buñuel només es limita a narrar les peripècies dels seus personatges en una crítica a l’estil de vida de la gent pobre de la Ciutat de Mèxic dels anys cinquanta. Aquest fet es pot veure plasmat perfectament en els 20 minuts primers del film on el fil conductor és Don Andrés. Primer parlant amb els veïns exaltats a l’immoble, després, a casa seva, confessant els seus problemes a la seva criada, més tard visitant la família de El Bruto, i finalment, a l’escorxador, parlant amb el propi Bruto. En aquest encadenat d’escenes, Buñuel plasma magistralment els diferents punts de vista del conflicte de l’immoble que sumeixen a l’espectador en una cursa frenètica per intentar identificar els personatges amb algun dels rols típics preestablerts en el cine. Resumint, que no se sap qui és el bo ni qui és el dolent, idea que es contraposa molt amb el motlle argumental dels Hollywoodencs. Però és un dels ganxos més interessants de la peli. Esperar un clàssic melodrama (que també hi és, eh?) i topar-te de sobte de morros contra aquest bloc de formigó que alguns n’anomenen realisme. Impacta. Enganxa.

Però no és or tot el que lluu. Enmig del guirigall hi ha el paper de la Paloma (una brillant Katy Jurado), la criada de confiança de Don Andrés. Una dona forta, guapa, seductora i maquinadora que serà l’element en discòrdia que precipitarà tots els esdeveniments i portarà a la resta de personatges cap a un final tràgic propi d’una obra de Shakespare.

Acció, violència, baralles amb ganivets, persecucions, traïcions, intriga, amor, seducció i un vocabulari molt àgil i eficaç amb un accent mexicà que l’omple de riquesa i n’accentua el realisme. Aquests són els ingredients que fan de El Bruto una de les obres cabdals de l’etapa mexicana de Luis Buñuel.

"Hit me" - Molotov