Él

(Atenció: Conté spoilers)

En aquesta nova entrega retornem altre cop a la conjunció Buñueliana de l’home madur i de la dona jove. La història del gavilan i la paloma. Ja des de la primera escena, en què ell li observa les cames durant la cerimònia religiosa, s’obsessiona bojament per ella, una dolça argentina una mica beneita amb un accent encantadorament sublim del qual qualsevol se n’enamoraria.

Gloria (Delia Garcés), però, el rebutja. Resulta que està promesa.  Francisco Galván (Arturo de Córdova) no para tranquil fins que descobreix que ella està sortint amb Raúl (Luis Beristáin), el seu millor amic. Caminant pel carrer els veu als dos sopant en una restaurant i els espia a través del vidre sense sentir la conversa a l’interior, utilitzant la mateixa eina que va fer servir a l’escena del pederasta a Los olvidados. Una eina d’Alfred Hitchcock utilitzada ja al 1941 al film Suspicion.

Ràpidament organitza una festa a la seva mansió d’art nouveau, que crida l’atenció per l’abstracte arquitectura casi Gaudiniana, on hi convida a Raúl, que ve acompanyat de la seva promesa, i que Francisco seduirà perquè deixi a Raúl i s’acabaran casant. Viatgen de lluna de mel a Guanajuato, a Colòmbia, i tot just es comencen a conèixer degut a la rapidesa del seu casament. Estan molt enamorats. En una ocasió Francisco li pregunta: “¿Qué es lo que no te gusta de mí?” Ella: “De ti me gusta todo, Francisco, no te encuentro defectos.” Ell insisteix fins que ella li diu que potser és una mica injust. Aleshores ell s’enfada “¡Injusto! ¡Yo soy uno de los hombres con mayor sentido de la justicia!” i és quan podem veure, al igual que Gloria, que allò acabarà malament.

Primera imatge que tenim de la protagonista.
La visió subjectiva de Francisco.

Aviat ell demostra tenir molt mal caràcter i ser completament possessiu amb la seva dona. Al llarg de la peli contínuament l’estarà agafant pel braç amb fermesa per conduir-la per on ell desitja. Ella s’adona massa tard de que Don Francisco és un tirà completament temperamental, un envejós i un paranoic i el caràcter bipolar anirà agreujant-se al llarg de tota la peli fins a convergir en uns límits deplorablement sadomasoquistes i fetitxistes. Sadomasoquista perquè contínuament està burxant a la seva dona per provocar-li alguna reacció que justifiqui un càstig i fetitxista pels peus, com no podia se una altre cosa en Buñuel. M’explico. En una escena, estan els dos asseguts a la taula. Ell està de mal humor, llegint el diari. Ella menja intimidada. A ell se li cau el diari al terra i quan el recull veu per sota la taula les sabates d’ella. Quan s’aixeca la seva expressió ha canviat completament i vol donar-li un petó, però ella, que té menjà a la boca, li impedeix de fer-ho. Això fa enfurismar a Don Francisco i la fa fora de la taula.

El protagonista té un deliri persecutori simbolitzat en l’objecte de la seva dona i en el plet legal. Per una banda creu que ella li està posant les banyes contínuament i per altre banda que li armen una trampa legal per deixar-lo escurat. La conclusió que ell en treu és que el món li intenta robar el què és seu i això el fa embogir fins al punt que és capaç de matar. Francisco confon les seves obsessions amb la realitat. El personatge està completament interioritzat psicològicament amb un profund egoisme radical: “Odio la felicidad de los estúpidos. Me gustaría ser Dios, para aplastarlos...” diu en una ocasió demostrant un fred menyspreu cap a la humanitat, a l’escena de dalt del campanar des d’on intentarà llençar la seva dona. 

Intent d'homicidi del marit dalt del campanar

De cop i volta hi ha una elisió temporal de no se sap quant, com si lu anterior hagués estat un flaixbac. Raúl és a les mines de la seva propietat i s’ha deixat bigoti, o sigui que ha passat temps. Com sempre, Buñuel te’l presenta entremig d’imatges documentalistes de les mines. Ja porta molt temps allà i decideix que és hora de tornat a casa. Un cop a Mèxic, conduint per la ciutat, casi atropella accidentalment a Glòria que passava per allà (en un horrorós fora de ràcord que posa els pels de punta). Ell la convida a pujar. Glòria sembla espantada i li explica el què ha passat en un flaixbac des de que es va separar d’ell , a l’inici de la pel·lícula, per casar-se amb Don Francisco. Just arriba d’haver-se escapat del campanar i està horroritzada pel fet d’haver de tornar a casa i enfrontar-se al seu marit. Raúl li presenta l’opció de divorciar-se d’ell però la noia és fluixa com una figa.

Es nota l'obscuritat i la angoixa que rodejen les escenes

Francisco Galván, al contrari del què pugui semblar, és moralista, segons el propi Buñuel. Però és cert que segueix un codi moral completament personal i poc ortodoxa, per això deprecia als demés. Un burgès completament cavaller, educat, religiós i tradicional amb un desig de ser alabat. És un home completament fidel a les seves passions i principis. És capaç d’una gran lucidesa, una gran cordura, però el persegueix una espècie de set de absolut i fins i tot de catàstrofe. Té una profunda necessitat de que els demés el tinguin per perfecte, de que el considerin el millor de tots els homes. Certament és un paranoic. Enganya la mare i al cura i a tots perquè es posin en contra de Glòria que no sap què fer. La seva enveja, tirania, injustícia i sadisme es van acreixentant fins al punt que li dispara uns trets a bocajarro a l’estomac amb bales de fogueig. Ella, com una tonta, quan aquest li fa cas i la cuida mentre es recupera, oblida les tortures i vexacions que pateix i li dona una altre oportunitat.

La seva bogeria i paranoia arriba fins a tals extrems que durant la nit, en una escena increïblement esgarrifosa i angoixant, carregada de suspens, Don Francisco és a la seva habitació a altes hores de la nit i s’arma d’unes tisores, un fil i una agulla i s’emporta dues sogues cap a l’habitació de la seva esposa, que dorm plàcidament. L’objectiu és clar: Francisco es proposa impedir que la noia el pugui enganyar mai més amb cap altre home. És aquí (sembla mentida) quan ella escapa i el marit es queda sol.

L’endemà, a l’església, es torna boig i sent en un deliri final com tothom es riu. Embogit, fora de sí, completament ridiculitzat i atacat per les seves al·lucinacions, s’escara al cura pensant que aquest l’amenaça i se li llença al damunt per escanyar-lo. El tanquen en un sanatori i al sortir s’exiliarà en un monestir. Raúl i Glòria es casen. FIN

Francisco apuntant-la amb la pistola en un atac de gelosia.

Una pel·lícula de cures, esglésies i peus que gira en torn al deliri persecutori del protagonista i al seu desenvolupament psicològic en què la paranoia va en increment fins a límits insospitats. A diferència de Robinson Crusoe, els escenaris de Él són espais tancats, sufocants, ofegats: La casa, el compartiment del tren, l’habitació de l’hotel, l’església, el monestir del final. Una pel·lícula titulada Él en referència al personatge principal, però que perfectament Buñuel podria haver-la titulat Yo. Hi ha alguna cosa d’ell en el personatge. Buñuel es reflexa en molts aspectes de Don Francisco. És destacat el treball de càmera: es mou contínuament, va d’un personatge a l’altre, a un objecte, a un grup, després altre cop al personatge, i sense que el públic no acostumat a la seva obra se’n doni compte.  També és curiós com molts dels elements del film, com la personalitat psicodestructiva del protagonista, els seus aires de magnificència, els contrapicats angulars i la pròpia mansió modernista que et podrien recordar a una versió “a l’espanyola” del Ciudadano Kane d’Orson Welles. 

L’estrena, però, fou un fracàs. Si va durar tres setmanes a cartellera només fou gràcies a Arturo de Córdova, l’actor, que en aquell moment tenia molta fama a Mèxic. Buñuel explica que la gent es posava a riure davant de gags com el què Don Francisco posa una agulla d’alfiler pel pany de la porta de l’habitació de l’hotel perquè, pres per la paranoia, es pensa que un suposat amant de la seva dona els està espiant. Ara per ara, però, el film és usat en classes de psiquiatria per il·lustrar els casos de paranoia. Inspirada en la novel·la de Mercedes Pinto, per alguns crítics, aquesta és la millor pel·lícula que s’ha fet a Mèxic.

Aquesta escena podria ser del Ciudadano Kane