El ángel exterminador

(Atenció: Conté spoilers)


Carrer de la providència. Una mansió. Un criat surt per la porta i l’atura el majordom. “¿Dónde vas?” ell no li sap respondre, però sap que se n’ha d’anar. Li demana al majordom que sigui comprensiu. Ell li diu: “Si te vas, no te atrevas a poner un pie en esta casa nunca más.”

A dins, criats, cuiners i cambrers s’afanyen a fer els preparatius per la festa. Torna el majordom queixant-se del servent que ha marxat de cop i volta: “Da igual, que se vaya, hay muchos Lucas en el mundo”.

Incident amb un cabrer

Arriben els convidats de l’amfitrió. Alta aristocràcia al més pur estil dels Sirs anglèsos. Són rics, molt rics. Totes les dones són molt guapes. Només els interessa el protocol, les formes, la discreció i l’aparença social, però contínuament estan malparlant entre ells i contra ells. Parlen com pijos, usant paraules angleses, i sovint s’expressen de forma classista. Molts perfils diferents entre els convidats, però tots amb un mateix punt en comú: la seva riquesa. Sembla l’ideari de personatges del Cluedo. La senyora és severa amb els criats i s’enfada perquè alguns d’ells han marxat. Una escena curiosa i inquietant que crida l’atenció és la d’una de les convidades (Silvia Pinal) que, estant sola, de cop i volta s’emprenya i tira un cendrer de vidre i peta una finestra. “Seguramente lo hizo un judío que pasaba.” Comenta un altre dels convidats. Durant el sopà, un dels cambrers s’entrebanca expressament per ordre de la seva senyora i ho tira tot a terra. Els convidats es molesten, o es riuen d’ell. Aleshores la mestressa, veient la poca gràcia dels seus convidats, els hi diu als cirats que amaguin un os i un ramat d’ovelles que tenien amagades en una habitació per fer una broma, segurament algun espectacle macabre. On a Los olvidados eren els galls i les gallines, aquí seran les ovelles els animals recurrents i simbòlics. Llargs plans seqüència que canvien de personatges. Converses amb poc sentit. Extravagància. Una dona té un ocell mort al moneder. El magreig secret en primer pla de la dona de Nobile amb el seu amant. Converses en clau entre dos altres personatges que més tard es descobrirà que son de l’ordre de maçoneria. Els diferents grupets de la casa van cada un per la seva bola. Joc de càmeres, moviments, converses, intercanvis, agilitat. No t’avorreixes.

Escena durant el sopar

Poc a poc l’espectador es va adonant, com si li envaís lentament el cos, d’una certa aura inquietant. Estranya. Alguna cosa en passa. Després del sopar fan petar la xerrada fins a les 3 o 4 de la matinada en una sala on riuen, fan bromes, canten i toquen el piano. Els amfitrions comencen a impacientar-se perquè troben estrany i poc educar que els convidats no vulguin marxar. Continua respirant-se aquesta espècie d’aire surrealista, una sensació d’incredulitat, d’estranyesa, de buidor narrativa, inexplicables. Poca música de fons. Silenci. ¿Què passa? Finalment tots, inclosos els amfitrions, decideixen quedar-se a dormir als sofàs i al terra de l’habitació. Com unes colònies. És divertit perquè els sorolls que se senten durant la nit són exàctement els mateixos que sentia jo quan anava de colònies i dormíem tots en una gran habitació: Una tos, un moviment de llençols, un canvi de coixí, una respiració... Molt realista.

“¿Qué te parece esta situación? Para mí que es demasiado inverosímil. O demasiado normal. A mí lo que me molesta es que nadie se haga estas preguntas” comenten un parell.

Així és com passen la nit tan il·lustres convidats

L’endamà ningú sap perquè no van marxar. Estan estranyats d’haver tingut la gosadia d’haver-se quedat a dormir al terra. Alguns més que d’altres. Tots comencen a discutir sobre això. Es comença a respirar un cert aire de tensió. Alguna cosa està passant. Al principi és subtil però a poc a poc es va fent palès de que ningú no pot sortir de l’habitació per més que vulguin. És com si hi hagués una barrera invisible.

Els convidats no ho entenen. Alguns ni s’ho creuen fins que no intenten sortir per ells mateixos i de cop i volta senten un malestar sobtat que els hi impedeix sortir. Ningú ho compren. La gent comença a perdre la calma 24 hores després. Comencen a inventar i a especular. Diferents rols que expliquen diferents possibilitats: ciència, religió, psicoanàlisi, càstig diví, venjança de l’amfitrió, sabotatge, escepticisme, resignació, histèria, desesperació, bruixeria...

Convidats quan s'enteren que no poden sortir.

Hi ha un malalt que es mor durant la segona nit. Poc a poc, a mesura que va passant el temps, els habitants de l’habitació van perdent les formes i el protocol i l’etiqueta. Escena rara satànica, hi ha una bruixa. 2 o 3 dies després, des de l’exterior, s’organitza el rescat, però els de fora tampoc poden entrar.

Hi ha una figura pintada d’un àngel a la porta del gran armari de tres portes que han condicionat improvisadament com a lavabo. “EXTERMINIO!” crida una. Una altre, al sortir del quartet, diu haver vist un paisatge, un abisme i un falcó.

Porta del WC de la sala amb l'àngel dibuixat

A dins comencen a tornar-se paranoics uns contra els altres. Els irrita qualsevol cosa que facin els altres i li retreuen amb mala llet. Ja no intenten buscar-hi una raó. Comencen a pensar en Déu. Uns consumeixen drogues, peiot, per oblidar que estan allà. El majordom és menys refinat i es menja el paper de l’empaperat de la paret per subsistir. Rebenten una canonada de la paret per tenir aigua. En un rampell poètic i tràgic, la parella d’amants decideixen suïcidar-se junts: El seu és un amor platònic, romàntic, amor pur. Un amor que és incompatible amb la vida quotidiana, amb el món tal i com és, en la situació en la què estan. Un fet commovedor, però que dóna vertigen només de pensar-hi.

El temps passa molt lent, i com més es densifica la retenció, el temps més es dilata. I amb el temps també s’incrementen la tensió i el malestar. És un temps subjectiu. Casi es podria dir que en la pel·lícula no hi ha temps: Quant temps passen tancats? Una setmana? Un més? Al final, els supervivents, atreuen a les ovelles i se les mengen. Viuen com cavernícoles. Quan els convidats comencen a estar bruts, quant se’ls hi cauen les màscares, obliden les formes de cortesia, l’elegància, i es converteixen en unes bèsties. Tot és molt físic: la set, la gana, la suor, la barba que creix, les escombraries que es van acumulant, la malaltia, la mort... No arriben al canibalisme, a les baralles a mort, a assolir aquests extrems d’agressivitat innata, perquè el director, en el seu moment, es va autocensurar. De segur que si la peli hagués estat rodada a l’actualitat, haguessin arribat més lluny. Com ¡Viven! (Alive), aquella peli de 1993 de l’avió que s’estrella entre les muntanyes. El àngel exterminador narra la lluita per la dignitat humana on les conclusions són clares: La violència està innata en tots, fins i tot la més refinada i elitista burgesia, i que, en situacions d’extrema pressió, el mal, l’infern, els dolents, sempre són els altres.

Els convidats han perdut per complet la compostura

Una paràbola sobre la condició humana, sobretot de la burgesia, ja que aquests no estan acostumats a les dificultats concretes de la vida ni a dependre recíprocament dels altres des del punt de vista de la convivència. En canvi, els servents, al principi de la peli, sí que aconsegueixen sortir de la mansió. Excepte el majordom, que segons Buñuel, és servent de fets però burgès de cor, a l’estar jeràrquicament per sobre dels altres servents, a ser el senyor entre els criats. Una metàfora sobre la llibertat i l’impossibilitat de l’home d’assolir-la, sigui el més pobre dels proletaris o el més distingit dels senyors. Una valuosa lliçó que mostra que l’àngel exterminador està dins de tots els personatges. Dins de qualsevol de nosaltres.

La desperació del convidats arriba fins molt lluny...

En tota la peli hi ha escenes que es repeteixen contínuament: La pujada per les escales, el brindis. La pel·lícula en si mateixa es basa en la repetició. Al final poden sortir de la casa repetint el què han fet abans de quedar atrapats, pas per pas, sense deixar-se res. Una estructura circular basada en la repetició. Aquest motiu del tancament i del cercle, com molt bé apunta el cineasta José de la Colina, és un fet recurrent, i mai millor dit, en tota la obra de Buñuel: l’habitació angustiosa de Un perro andaluz, l’asfixiant sala de L’Âge d’Or, la “sala a la selva” de La mort dans ce jardin. Fins i tot la illa de Robinson Crusoe, el circuit nocturn de La ilusión viaja en tranvía. També el tema de la impotència: els bandits de L’Âge d’Or que defalleixen en el camí i no arriben a la platja; els d’El discreto encanto de la burgesía caminen per una carretera sense arribar a cap lloc, mai poden sopar; i els burgesos de El ángel exterminador no poden sortir de la sala. Irracional. No poden sortir i no se sap perquè. Surrealista? Doncs quan sembla que tot s’hagi acabat, en un altre escenari, una catedral, durant l’enterrament dels les tres víctimes que no aconseguiren passar aquell infern, i juntament amb uns altres 200 assistents, es repeteix el desastrós miracle. Fora, es veu un remat d’ovelles.

"Hit the road, Jack!" - Ray Charles