Reparar a los vivos - Maylis de Karengal (Reseña)

Crítica literària. DE KARENGAL, Maylis. Reparar a los vivos. Anagrama, 2015. Barcelona.

Reparar a los vivos segueix mil·límetre a mil·límetre les terribles 24 hores necessàries per a trasplantar un cor. Narra la mort d’un jove, Simon Limbres, en un accident d’automòbil i del trajecte d’aquesta mort fins a dipositar el seu cor, que encara és útil, en el cos d’una persona madura que necessita el transplantament. La obra, però, va més enllà, i ens planteja el dubte de si el cor és tan sols un òrgan més del cos humà o si, pel contrari, és també el refugi de la nostra ànima: El lloc on hi resideix l’energia que ens permet sentir, gaudir, viure i estimar.

Les palpitacions d’un cor jove i accelerat són el ritme que batega al llarg de tota la novel·la, amb un estil àgil que flueix en constant moviment d’idees i sentiments, tals com si fossin la sang que córrer per les venes de Simon Limbres. Les imatges es formen per associacions d’idees i de vocables, la mescla de les quals obren nous móns i noves interpretacions, creant la sensació de que s’està retratant la pròpia existència humana, la pròpia vida.

És una obra de contrastos, de poesia i de ciència entrelligades. D’allò datable, tangible i anatòmic barrejant-se constantment amb allò sensible, místic i espiritual. La forma en què Maylis de Kerangal ens presenta el món és d’un naturalisme hiperrealista, i no pel seu costumbrisme, sinó per la tècnica quasi quirúrgica amb la qual disseca la realitat i les percepcions humanes i les plasma sobre el paper, creant un mosaic intens de tot el què envolta els fets humans de cada un dels personatges involucrats en aquest transplantament, de la complexitat de les causes i conseqüències dels seus anhels, de les seves decisions i dels seus actes, des de la empresa més autoconscient i transcendental fins al color amb el qual s’han pintat les ungles. Cada acte humà, des d’una nit de surf a una donació d’òrgans, deixa la seva marca en el cosmos.

Aquesta és la visió del món de la vida moderna: Tot són flaixos, sumatoris vertiginosos i estímuls que salten amunt i avall en la cronologia de cada personatge, construïts a partir de detalls i de percepcions. Impressiona, sense cap mena de dubte, sobretot pels coneixements i la destresa per a combinar i composar un sol batec de l’existència. Maylis de Kerangal dona constància de tot el què passa durant aquest instant etern, on el temps s’atura per a algunes persones, com per a en Sean i la Marianne, pare i mare de Simon Limbres, mentre que per a d’altres tot es comença a posar en marxa, com per a en Thomas Remige, metge encarregat d’articular el complex mecanisme del transplantament, o per la Claire, la receptora de l’òrgan, qui, a partir d’ara, podrà tornar a viure la vida intensament.

Té un notable valor com a obra pseudocientífica divulgativa i de conscienciació sobre els paràmetres i dimensions que envolten un transplantament, entre d’altres aspectes que arriba a tocar, que van des del manual d’ús del surf, fins al mercat negre de l’ornitologia algeriana. Però també s’ha de dir que l’emoció i la intensitat a vegades es dilueixen en aquesta deriva d’onades, i que això acaba per ser un dels defectes d’aquest gran relat que únicament pot ser llegit amb una atenció flotant, si com a lector un no es vol veure ofegat per la multitud de detalls, que es poden arribar a convertir en obstacles en el fluir de la narració.

El fet de no conèixer els protagonistes en la seva totalitat els fa, majoritàriament, poc interessants. La història és molt intensa, però poc emocionant, i l’absència de lligam narratiu amb els personatges fa perdre’n l’interès en ells. Només és interessant saber què passarà amb el cor, i no se t’acaba d’explicar, enmig de les divagacions sobre les biografies de cada nou personatge que es va afegint a la festa. El ritme accelerat, que atrau molt durant els primers capítols, acaba diluint-se en una marea baixa que no acaba de donar sentit al què s’ha relatat anteriorment. És com l’onada que no s’acaba de formar del tot, i que et deixa surant i surant sobre la taula de surf, agafant fred poc a poc. Aquesta absència de canvis de ritme crea un pla dins del caos que esdevé en la sensació de que, com a lector, un podria haver començat el llibre des de qualsevol punt i que el relat seguiria tenint sentit igualment.

I com a tota onada que agafa embranzida massa d’hora, s’acaba diluint abans d’arribar a la costa. El final, massa dràstic. Escarit. Hi ha una intensitat brutal en la descripció de la mort durant tota la novel·la, fins al punt de crear la sensació -quasi física- de que l’univers s’estremeix una mica amb la mort de un sol individu, en un joc macabre i desesperançador; sents en Simon Limbres en tota la seva omnipresència, Simon Limbres com l’Odisseu arrossegat per les onades, d’una bellesa i joventut heroiques, que es deixa embogir pel so de les sirenes i les corrents incessants del mar. Però en canvi la dimensió de la Claire, la receptora del cor, de qui ni tan sols en recordo el cognom, es queda en un esbufec ranci. Se centra massa en les víctimes, en la mort, i poc en la vida que es donarà després, que la tracta com quelcom material i superflu. És per això que crec que el títol del llibre li juga una mala passada a la obra en sí, per ser massa grandiloqüent i donar una expectativa al lector que no s’acabarà acomplint. Crec que, en comptes de Reparar a los vivos, un títol més escaient hagués estat Aprovechar a los muertos.