Oráculo manual y arte de prudencia - Baltasar Gracián (Reseña)

GRACIÁN, Baltarsar. Oráculo manual y arte de prudencia. 1647. Editorial Amazon, Gran Bretanya, 2014. 129 pàgines.

Oráculo manual y arte de prudencia és un recull de 300 aforismes de l'escriptor jesuïta aragonès del Segle d'Or Baltasar Gracián. En aquest recull d'aforismes, Gracián prova de construir un conjunt de normes de conducta per tal de desenvolupar-se en societat de manera notable. L'obra forma part ja del cànon literari espanyol, a l'altura de El Quixot de Cervantes o La Celestina de Fernando de Rojas, i és considerada un dels pinacles de la literatura barroca en llengua castellana.

L'obra fou publicada amb el subtítol “sacada de los aforismos de Lorenzo Gracián”, pseudònim que utilitzava l'autor per a evitar la censura del Col·legi de Jesuïtes -fet que va desembocar a teories posteriorment falcejades sobre la vertadera autoria de l'obra-, i que, tot i glossar alguns aforismes seus extrets d'obres anteriors, també comprèn una gran varietat de noves creacions. En el seu temps, les antologies eren reservades només als clàssics del cànon contemporani. El fet d'autocitar-se significava un enaltiment propi que va entrar en contradicció amb els seus coetanis, i li va causar problemes amb la Companyia de Jesús.

L'obra enceta amb una petita introducció dirigida al lector, on Gracián exposa les seves intencions didàctiques i on, quasi es podria dir que de forma superba, exposa les trampes lèxiques emprades, posant de manifest, a forma d'advertència, la complexitat de la lectura que en segueix. El títol de l'obra, Oráculo manual y arte de prudencia, és un cúmul d'antítesis en si mateix. "Oracle" emana un sentit diví, però l'adjectiu adjacent, "manual", en denota una utilitat pràctica i una naturalesa portàtil, rebaixant-ho a una mera eina. Gracián es disculpa irònicament per haver batejat d'oracle aquest recull d'idees "concises" i "sentencioses" que funcionen com a compendi de tota la seva literatura publicada anteriorment, a la qual ell anomena Los doce Gracianes, però tanmateix es vanaglorieja per haver facilitat la feina al lector.

Al seu torn, “Arte de prudencia” fa referència als manuals de protocol de l'època, però en trenca la tradició cortesana, pensada per a aristòcrates i alts diplomàtics, i la rebaixa a la quotidianitat. Com bé assenyala en el mateix títol de l'obra, aquesta no és més que un manual de conducta per al triomf pràctic del dia a dia. És aquí on recau la veritable força de l'obra, la que li causaria més discrepàncies per part dels jesuïtes, que és la conceptual -tot i que, com més endavant desenvoluparem, s'uneix metalingüísticament amb la forma-, i que en convertiria l'autor en influència, gràcies a la seva tècnica perspectivista, per a filòsofs romàntics germànics com Arthur Schopenhauer i Friedrich Nietzche, i en precedent dels pensaments existencialistes i de la postmodernitat. La seva filosofia moral no entén el saber deslligat de la vida, el saber sense utilitat, i qualsevol saber que no tingui sentit pràctic el considera inútil, posant especial èmfasi en la idea sofista que la pedagogia i l'experiència han de ser els eixos centrals per a entrenar el coneixement i l'enginy.

Les seves idees són de completa vigència en el món contemporani, com es pot comprovar per l’experiment titulat The Art of Worldly Wisdom: A Pocket Oracle (Christopher Maurer, 1992) que es va editar en llengua anglesa i que es va vendre com una manual d'autoajuda per a executius als Estats Units. Aquesta edició convertí l'obra en una de les obres espanyoles més venudes a Amèrica del Nord, amb un total de cinquanta mil còpies.

El cos de l'obra el formen tres-cents aforismes, cada un d'ells acompanyat d'una respectiva explicació, on en desenvolupa la idea inicial. Emprant un estil juganer, exposa un exercici d'observació antropològic on descriu el món que l'envolta i la vida humana. La seva mirada és amarga i pessimista, menyspreant la mediocritat tan present en la seva -i la nostra- societat, on es defugen la virtut i la veritat enfront de l'engany, les aparences i l'hostilitat. Partint d'aquesta premissa, observada empíricament mitjançant l'experiència, s'aferra a la idea que gràcies a habilitats i recursos, hom pot fer front als embats de la vida sempre que aposti per la sagacitat, la intel·ligència i, sobretot, per la prudència, sabent dissimular i comportar-se segons l'ocasió.

No hi ha argumentació, tan sols exposició, ni cap estructura definida, deixant que sigui el lector qui sublimi les idees del seu pensament, fins i tot a través d'idees irònicament contradictòries, a mesura que avança en la lectura.

Baltasar Gracián, màxim exponent del conceptisme literari propi de la seva contemporaneïtat, fa gala d'una estilística basada en la compressió semàntica, recarregada de jocs de paraules, polisèmies i dobles sentits, on prova d'exposar el màxim de conceptes en el mínim nombre de paraules possibles, de tal manera que es concentren diferents sentits, sovint antitètics, en una mateixa frase. N'és paradigmàtica també la gran varietat lèxica, que barreja virtuosament la utilització sistemàtica de cultismes amb refranys extrets del llenguatge popular, fent que sigui imprescindible per la lectura disposar d'un diccionari, o bé repassar cada aforisme deu cops per tal d'interpretar-ne el context.

Aquest corrent literari, evolucionat a partir dels cançoners medievals i de l'art trobadoresc del segle XV, i els orígens del qual es remunten al laconisme de l'Edat de Plata de la literatura llatina (Sèneca, Ovidi, Tàcit...), barreja la idea sofista de l'exercici retòric amb el narcisisme manierista del barroc, exaltant el valor estètic de la complexitat lexicogramatical. Un exercici d'enginy pensat per a una recepció il·lustrada, que dificulta un apropament democràtic a l'obra, i que a la vegada n'és paradigmàtic, i es podria dir que metalingüístic, de les ensenyances que prova de transmetre amb el llibre. El mateix Gracián ho definiria com: “La verdad, cuando más dificultosa, es más agradable, y el conocimiento que cuesta es más estimado.”

Per explicar-ho més concretament, la mateixa lectura activa i comprensiva del llibre instrueix, per la seva dificultat, en els valor de sagacitat i intel·ligència que ell remarca per tal de fer plausible la prudència que, al seu torn, servirà al lector per sobreviure. Així doncs, tot i la seva brevetat, aquest estil conceptista i envellidor del text en dificulta en gran mesura una lectura fluida, sobretot pels estàndards contemporanis.

Per tant, Oráculo manual y Arte de prudencia funciona com una petita delicatessen per entretenir-t'hi una bona estona, divertida i complexa, amb ensenyaments pragmàtics i relativistes de gran profunditat filosòfica i ètica, però que ni molt menys és apte per a tots els públics.

Cal remarcar que l'edició d'Amazon, del redactor Guido Montelupo, tot i ser de preu molt accessible, menys de 5 euros (2 a la versió de Kindle), no és gens recomanable. És una edició pobre de tapa tova, ridículament editada, quasi sense marges de pàgina, una lletra massa gran, com de conte infantil, paper de mala qualitat i alguns paràgrafs, fins i tot, mal justificats, cosa que en dificulta enormement la lectura. És el que té comprar un llibre editat per Amazon.