Reflexió sobre la tecnologia de l’audiovisual (tractat segon)

SOBRE EL REALISME I L'OBJECTIVITAT COM A DISCURSOS PERSPECTIVISTES I LES CONSEQÜÈNCIES DELS SEUS CANVIS PARADIGMÀTICS EN LA FORME DE PERCEBRE EL MÓN PER PART DE LES PERSONES

                Des de temps immemorials, la humanitat ha expressat una sèrie d’inquietuds creatives, que transcendeixen a una mera relació objectiva envers l’entorn que ens envolta. Entre les moltes formes i tècniques de llenguatge desenvolupades per l’ésser humà, hi ha la capacitat d’abstracció i de representació. A la llunyana prehistòria, l’homo sapiens va començar a materialitzar representacions del seu entorn mitjançant una sèrie de tècniques artístiques que van anar evolucionant fins a l’art audiovisual contemporani, capaç de crear hologrames en tres dimensions i experiències representatives d’immersió sensorial total. Una per una, les diferents formes artístiques van anar apareixent, superposant-se unes a les altres imbricadament, fins a l’actual setè art (el cinema), i fins i tot a un vuitè (fotografia) i a un novè (còmic) art.

Si bé és cert que la nostra capacitat abstractiva, de la qual estem dotats gràcies a una capacitat cerebral superior a les altres espècies vives -el què Max Scheler (1874-1928) n’anomenaria l’esperit de l’ésser humà-, ha permès l’aparició durant totes les eres de la història de formes representatives abstractes sense paral·lel ni referència en el món natural, la tendència general que ha seguit l’art, començant a partir de les pintures rupestres, ha estat el d’intentar recrear el món de la forma més realista i objectiva possible.

Aquest és un concepte, però, abstracte en si mateix. Què és el realisme o l’objectivitat? Bill Nichols (1942-) planteja que cada nova forma de representació realista que sorgeix ho fa en pugna amb la fórmula hegemònica anterior, que queda obsoleta dins dels estàndards del públic de què espera per realista. Resseguint la tesi de Walter Benjamin (1892-1940), la fotografia va reemplaçar la pintura com a forma artística més consumida, reformulant al seu torn totes les bases dels moviments pictòrics coetanis. El cinema, i posteriorment ho farien la televisió i les noves plataformes, van desbancar al seu torn la fotografia, com a formes més consumides, o si més no com a indústries punteres, perquè permetien una versemblança de la realitat amb una nova dimensió: la temporal, el moviment. Per exemplificar-ho funciona molt bé la disputa entre el teatre i el cinema pel que fa al conflicte de referència a la realitat. Si bé és cert que quasi cap forma artística, de les nou citades, ha desaparegut després de la irrupció d’una nova tecnologia de representació, sí que queden en segon pla pel què fa al nombre d’espectadors que la consumeixen de forma concreta i a la tria dels agents productors per a utilitzar-la. Sense anar més lluny, les balles publicitàries que abans es dissenyaven a pinzell i posteriorment mitjançant composició fotogràfica, cada cop amb més freqüència són substituïts per representacions audiovisuals.

Tornant a l’exemple del teatre, que ens servirà per exemplificar la idea de Nichols sobre el realisme, què hi ha més real que la representació dramàtica (que també incorpora la dimensió de moviment), on hom pot accedir fins a la tarima i palpar els actors per si mateix, i en canvi perd tota la potència en vers a una tela rectangular il·luminada sobre la qual es projecten les imatges cinematogràfiques. Això s’explica, segons Nichols, perquè el realisme no és una qüestió absoluta, sinó relativa. La noció del real es tracta d’una mera perspectiva, amb uns cànons emmarcats dins d’un context històric i cultural concret.

El setè art proporciona la sensació d’estar percebent el món tal com el veuen els nostres ulls i el senten les nostres orelles, on en realitat simplement ens mostra un llenguatge al qual ja hi estem adaptats i, com a conseqüència, acceptem i en som còmplices. Les persones no percebem amb plans, amb talls, amb zooms, etc. Fins i tot el cinema s’està quedant obsolet actualment, o almenys es vaticina, enfront de noves formes de representació interactives, amb els consegüents canvis socioeconòmics. La indústria dels videojocs ja mou més diners que la cinematogràfica. El llenguatge interactiu s’adapta més a la forma en com percebem les persones la realitat: el joc en primera persona, amb un mateix punt de vista constant, el fet de permetre interactuar i realitzar accions amb l’entorn (virtual), etc. Com passà amb la representació pictòrica en l’època de la reproductibilitat tècnica, que s’adaptà al llenguatge fotogràfic i cinematogràfic, el cinema del segle XXI s’està adaptant al llenguatge del videojoc, apostant molt més pels punts de vista en primera persona, la disposició de l’acció en plataformes o, mitjançant la digitalització, els plans seqüència llarguíssims i vertiginosos.

Segons Benjamin, la nova irrupció de llenguatges de representació comporten una adaptació de la forma de percepció humana i, al seu torn, un canvi en la forma de conèixer i concebre el món. Per acabar, tanco amb una possible lectura del cas exposat per Nichols a Blurred boundaries: Questions of meaning in contemporary culture (1994), en el qual el ciutadà nord-americà Rodney King fou agradit brutalment per uns agents de policia que, posteriorment, foren exculpats tot i que l’escena havia estat enregistrada quasi al complet. El fet que, avui en dia, l’evidència audiovisual ja no sigui pretext de veritat absoluta, com passà durant el judici de King l’any 1991, i sigui susceptible de múltiples relats i interpretacions, pot ser símptoma d’aquest desbancament del llenguatge cinematogràfic clàssic, hegemònic durant bona part del segle XX. La gran abundància de llenguatge audiovisual cinematogràfic a la qual estem exposats de forma tan abusiva a la nostra societat, i la coneixença actual de les tècniques de retoc d’imatge, ha conduït a què la percepció de realisme perdi versemblança i sigui posada en dubte, fent que l’evidència visual perdi importància en vers el marc interpretatiu.