A càrrec del
professor: Gino Freezza
En aquest seminari es reflexiona sobre la qüestió
de l’actor italià al cinema i exclusivament a la comèdia. Als anys trenta, i
sobretot després de la Segona Guerra Mundial, amb l’auge del realisme i del
neorealisme, s’estableix de forma definitiva el gènere de comèdia al cinema
italià. És un gènere especial en tan a què els actors italians tenien un
tarannà, una manera de fer única. La gestualitat dels actors italians és
especial ja que uneixen una gran gesticulació i una forma de parlar peculiar,
molt lligada als diferents dialectes italians.
La unificació de la
llengua italiana fou especialment tardana, cap a la dècada dels setanta, i
només s’aconseguí gràcies a l’aparició de la TV. L’actor anterior, doncs, havia
d’aprendre a adaptar-se la llengua italiana als diferents dialectes per tal de
fer més versemblants els seus personatges. El dialecte, doncs, expressava
l’efectivitat del personatge. Per tant, amb l’aparició de la TV i la posterior
unificació lingüística, el dialecte va esdevenir una causa de conflicte pels
actors, ja que creava el dilema entre l’idioma general i el dialecte.
També cal destacar la
qüestió històrica. Els personatges italians són antiherois, fracassats que
aspiren a esdevenir persones d’èxit. I aquest estereotip es va intensificar
després de la caiguda del règim feixista, quan el poble italià es va adonar de
la realitat de la pobresa econòmica i cultural en què es trobava el seu país, i
l’endarreriment respecte la resta d’Europa i sobretot dels Estats Units. Per
tant, la relació de l’actor amb el dialecte és molt important per retratar
aquest prototip popular. L’híbrid entre la llengua i el dialecte crea una
exageració que normalment actua en contra de la naturalitat de l’actuació, ja
que l’actor ha de fer l’intent de mimetitzar-se i enganyar al públic. A la
vegada, el dialecte del lloc de naixement està inherent en el propi actor:
connecta la gestualitat de l’actor quasi de forma involuntària, per molt que
l’intenti amagar per la neutralitat de la llengua comuna. La suma de tot, crea
un registre propi entre la identitat transparent i la identitat profunda de
l’actor.
Entrant ara en una
dissecció dels actors italians masculins del cine de comèdia, trobem uns
híbrids entre llengua i dialecte característics que els permet ordenar-los. En
el cinema italià existeixen els anomenats actors característics o actors de
caràcter, que són actors secundaris d’una modalitat especial i que donen la
base per a l’actuació dels actors protagonistes. El punt original dels actors
característics, que molts cops són titllats per la crítica d’estereotipats i
exagerats i anomenat el seu estil bozetismo
i pres com a paròdia, és que el senyal del cos està en perfecte
correspondència amb l’híbrid entre llengua i dialecte. Mentre que en els actors
principals, les dues coses es dissocien.
Vittorio de Sica serà la figura decisiva de la
comèdia italiana. El seu personatge és simpàtic i de paraula afectuosa,
seductor, sap bellugar-se per un espai determinat i és intel·ligent per
exhibir-se i exhibir el seu cos. La seva paraula ocupa l’espai quan ell surt d’escena,
mou les mans amb reflexes, parla un italià elegant però amb defectes de paraula
(en ocasions s’entrebanca parlant o oblida coses). És una figura molt positiva.
Fa servir la veu com un orgue. El seu gest és com un retrat de l’imaginari nou
i antic. Com un llapis que dibuixa una imatge mental.
Totó presenta dos nivells fonamentals: L’híbrid
entre llengua i dialecte assoleix una dissociació, parlant una llengua oficial
i neutral amb naturalitat, però on la gestualitat i el comportament ens remeten
clarament al dialecte de Nàpols, on ell es va criar. Un cos que es mou com una
màquina, com un titella: Un deix del burlesc, de l’arlequí napolità.
Alberto Sordi és d’una generació d’actors
posterior. El seu gest està molt enervat a l’univers i imaginari propis de la
societat italiana. Revela els caràcters còmics, però també els tràgics.
Interpreta amb els ulls, amb el silenci del seu rostre. El seu és un gest
d’aguantar el cos fins que explota. L’híbrid entre llengua i dialecte és el
típic del personatge fracassat que vol arribar a l’èxit. El seu gest és
nerviós, i carregat de malestar.
L’híbrid entre llengua i dialecte de Vittorio
Gassman ens porta encara més enllà del personatge i l’actor portats a l’extrem.
El personatge és un actor que interpreta a la vegada diferents personatges. O Nino
Manfredi, que ens remet a Totó, l’híbrid entre llengua i dialecte del qual ensenya
la fragilitat del personatge davant dels altres.
Així doncs, podem concloure aclarint què
representa aquest híbrid entre llengua i dialecte. És una forma d’anomenar a un
tipus d’expressió recitativa lligada a un lloc i a un moment, i al pas d’una
cultura a una altre, en un moment en què la Itàlia postfaixista s’havia d’obrir
al món modern. Entre l’híbrid, entre llengua i dialecte (a tots els nivells
expressius, tan parlat com del moviment corporal), roman l’actor, que assumeix
aquesta ambigüitat canviant i la porta a un nivell característic que faria de
l’actor italià una figura única i diferenciada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario