És ben sabut que, avui en dia, el còmic no gaudeix
de gran popularitat. Socialment, s’acostuma a atribuir a un públic infantil,
sent considerat el lector adolescent com poc madur, i directament estrany si es
tracta d’un lector adult. Això és per la visió general que l’opinió té sobre el
còmic i més sobre el gènere que l’ha popularitzat: el de superherois. Aquest
gènere tan vinculat al món del còmic americà tampoc és que gaudeixi del
respecte que es mereix, justament perquè és considerat com quelcom infantil. Un
món mític, impossible, on els personatges són dotats de tota mena de poders
extraordinaris, fonamentat en part sobre una ciència-ficció quasi fantàstica, i
s’uneixen en grups d’aventurers per combatre el mal –quan, al seu costat, les
novel·les artúriques són considerades grans obres de la literatura universal–
sense tenir cap altre meta que una gran convicció altruista, no aporta la
quantitat suficient de credibilitat requerida en les obres contemporànies.
En el món modern, hem presenciats prou vegades la incertesa,
l’abús de poder i la corrupció com per comprendre aquestes figures d’acer,
inamovibles, que lluiten contra un crim idealitzat i personificat amb cap més
altre eina que les seves pròpies mans, regits per uns codis de valors ètics i
morals perfectes capaços de sobrepassar els límits legals deficitaris però
sense caure mai en la pertorbació de l’ordre públic i sense pretendre obtenir
cap mena de recompensa ni benefici. Per
tant, era inevitable la publicació d’una obra que posés fi a aquesta anarquia
de fantasia inexplicable del món dels superherois de còmic. Durant els anys
1986 i 1987, la companyia nord-americana DC Comics llençaria una nova proposta
creada per l’escriptor Alan Moore, el dibuixant Dave
Gibbons i el colorista John Higgins mai vista fins aleshores, l’objectiu de la
qual era provar d’imaginar de forma completament realista com seria el
món si els superherois haguessin existit realment.
Watchmen exposa les debilitats
d’aquests vigilants emmascarats, fet que contrasta amb l’enfocament tradicional
de la majoria dels còmics en els seus poders i en la seva fortalesa.
Watchmen es desenvolupa en
una realitat alternativa que reflecteix fidelment el món contemporani de la
dècada de 1980. La principal diferència és la presència de superherois,
repartits en dues generacions (1940 i 1970). El punt de divergència es produeix
l’any 1985, moment on el país s’està desplaçant cap a una guerra nuclear contra
la Unió Soviètica. L’existència dels superherois, en aquesta versió d’Estats
Units, es demostra que ha afectat i alterat dramàticament els resultats de la
Guerra del Vietnam i la presidència de Richard Nixon, que s’ha convertit en una
espècie de dirigent despòtic pseudodictatorial. El fet de que la ciutat i els
seus habitants siguin quasi equiparables als existents en el moment de la
publicació del llibre fa que la història sigui més pròxima al lector que d’altres
relats completament fantàstics o futuristes, i els episodis amb més intensitat
política adquireixen més proximitat i verosimilitud.
La ciutat retratada a Watchmen
reflexa perfectament l’esperit americà d’aquells anys: El personatge d’Adrian Veidt
és la personificació de l’època dels yuppies, els inicis de les computadores
personals i el desenvolupament de les primeres multinacionals, mentre que
Rorschach i el Comediant encarnen aquesta ideologia dels polítics
neoconservadors i les diferents interpretacions de l’època de la guerra freda.
El món viu una nova bonança tecnològica amb una mescla d’eufòria i terror
morbós davant l’amenaça del “dit sobre el botó vermell”, i els dirigents dels
dos grans blocs copsen l’atenció televisiva. Un dels exemples de l’estètica
realista de la qual es dota la novel·la és el seguiment que fan els diaris al
llarg de l’obra relatant la provocativa evolució de les tropes soviètiques a
les fronteres d’Afganistan, després que el Dr. Manhattan decideixi abandonar el
planeta, desequilibrant així la balança de poder i provocant que el ciutadà mitjà
visqui amb la constant amenaça d’una guerra atòmica total.
Així doncs, la premissa bàsica de Watchmen és el caràcter realista amb què s’aborda el món dels
superherois. Els temes que desenvolupa l’obra destaquen sobretot per la
condició humana amb què es tracten els protagonistes, l’existència dels quals oscil·la
entre quelcom tràgic i patètic, desmitificant-los per complet. Personatges replets
de psicologies anormals i danyades que, malgrat tot, a la seva manera, poden
arribar a ser justificables i fins i tot heroiques. És curiós comprovar com, a
través de la narració, s’aprecia com els tres eixos essencials de Watchmen resideixen en tres dels seus
personatges més emblemàtics i a la vegada originals (El Comediant, Rorschach i
el Dr. Manhattan) amb poders o personalitats al marge d’allò convencional o
fins i tot d’allò humà. A ells els completen els altres tres membres dels Crimebusters, el grup format pels
vigilants de la segona generació, que, fins a cert punt, podrien ser
considerats els seus complementaris (Ozymandias, la segona Silk Spectre i el segon Nite
Owl) i encara que és indubtable que alguns personatges tenen més
protagonisme que d’altres, cada un d’ells juga un paper fonamental dins del
relat, i les relacions entre els mateixos són tan importants com els fets en
els què es veuen involucrats. D’aquesta manera, s’aconsegueix evadir el
prototip d’heroi clàssic i s’estableix un estil de personatge completament
rodó, complex i evolutiu. Una de les probes de la complexitat dels diferents
actors és, precisament, la forma com la narració de les relacions entre uns i
altres van aportant diferents facetes de les personalitats de cada un d’ells,
de manera que constantment el nostre veredicte va corregint-se una i altre
vegada fins a crear-nos un col·lapse moral respecte les accions de tots ells,
situant-nos de nou a zero.[1]
La història se centra en el desenvolupament personal i les
lluites dels protagonistes enmig de la investigació sobre l’assassinat d’un
d’aquests vigilants, que els treu de la seva “jubilació” anticipada i que finalment
els porta a enfrontar-se a un complot per evitar una guerra nuclear que matarà
a milions de persones. Un còmic que comença amb la mort d’un d’aquests
superherois poc convincents dels seixanta o setanta era un bon punt de partida
per un còmic que volgués mostrar una imatge poc habitual d’aquests personatges,
que Alan Moore pretenia utilitzar com a mitjà per criticar el concepte de
superheroi i reflectir les ansietats contemporànies. La intenció de Moore va
ser crear quatre o cinc formes radicalment oposades de percebre el món i
donar-los als lectors de la història el privilegi de determinar quina era
moralment més comprensible. Particularment, l’obra discerneix en el debat entre
el conseqüencialisme, el relativisme i l’absolutisme moral. Cada un dels
aventurers sembla adoptar una postura diferent davant aquest conflicte.
Per una banda tenim el Comediant: despietat, cínic,
nihilista, i malgrat això, capaç d’un coneixement més profund que els altres en
el paper d’herois disfressats. “The
Comedian is dead” són les paraules que tanquen el primer capítol de la
novel·la, on la mort del controvertit vigilant serveix per arrancar la
història. Edward Blake, alter ego del Comediant, és potser el personatge més
complex de tota la trama, i un important element de consistència i cohesió, a
l’estar relacionat d’alguna forma amb tots els altres i servir de pont entre
les dues generacions de vigilants. La construcció del personatge va lligada a
l’evolució del relat, de forma que no tenim el quadre complet d’Edward Blake,
fins al final de l’obra. El codi moral d’aquest personatge rep diferents
qualificatius al llarg de la novel·la: El Dr. Manhattan el descriu com
“deliberadament amoral” i en alguns moments el personatge sembla pràcticament
nihilista (ideologia molt vinculada a la cultura militar en temps de guerra, i
sobretot durant la Guerra del Vietnam, on hem trobat representacions de
personatges que adopten aquesta postura d’alienació com a conseqüència autoprotectora
davant de les atrocitats que han vist). A la primera reunió dels Crimebusters, el propi Comediant es
retrata quan explica que tractar de combatre el crim organitzat no té sentit ja
que “al cap de trenta anys, les bombes nuclears volaran com insectes”. Des dels
primers capítols se’ns és presentat com un ser depravat i amoral, però també
com l’únic capaç de veure el què hi ha darrera de les mentides i muntatges
organitzats pel poder i la societat. Una de les seves frases més reveladores
és: “Un cop que un home és capaç de veure, no pot donar-li l’esquena a la
veritat i pretendre que no existeix”. No és casual, per tant, que amb aquest
perfil es converteixi en el mercenari perfecte del govern. És el nou model de
superheroi: totalment pragmàtic i sense prejudicis morals per exterminar
l’enemic de l’estat. En l’Amèrica de la Guerra Freda no hi ha lloc per a
emmascarats coloristes de moral impecable, de forma que ell i el Dr. Manhattan
es converteixen en els únics vigilants autoritzats pel govern.
D’acord amb el realisme de la sèrie, encara que els
vigilants disfressats de Watchmen es
denominen comunament “superherois”, no són més que atletes altament entrenats i
disciplinats en les arts del combat. L’únic personatge que posseeix poders
sobrehumans pròpiament dits és el Dr. Manhattan. Aquest ésser de constitució
apol·línia, mirada errant i de pell blavosa aparegut fruit d’un accident
nuclear, és l’únic dels herois emmascarats que s’escapa de l’atmosfera de
realisme, tot i que és sempre tractat sota una lectura versemblant i
científica. Enmig de l’aldarull nuclear en què està sotmès el planeta, el Dr.
Manhattan reencarna la figura del superheroi quàntic. Un personatge que té la
capacitat de controlar l’àtom i tots els seus estats i comportaments, de veure-hi
a través de l’estructura subatòmica de la matèria, de controlar objectes amb la
ment, de teletransportar-se en l’espai i de crear potents rajos d’energia. La
teoria de la relativitat feta home. El Dr. Manhattan, com ja hem explicat, és
capaç de dominar la matèria i les seves primitives bàsiques, essent també capaç
de comprendre la naturalesa mateixa del temps i descobrir els vels que ens fan
veure el devenir com lineal i inalterable. És així com no percep el temps amb
una perspectiva lineal.
Com era d’esperar, l’existència del Dr. Manhattan li ha
donat a Estats Units una avantatge estratègica sobre la Unió Soviètica, que ha
augmentat les tensions entre ambdues nacions. El fet és que, tal i com preveuen
els serveis d’intel·ligència del Pentàgon, si la URSS iniciés un atac nuclear
sobre EEUU amb tota la seva potència, el Dr. Manhattan, gràcies als seus
poders, seria capaç de minimitzar-ne els efectes en un 60%. D’aquesta manera,
el contraatac que duria a terme Estats Units seria suficient per extingir la
Unió del mapa. Per tant, considerat com l’únic element capaç de retenir l’inici
de la guerra nuclear, és lògic que, després del 1977, amb l’aprovació de la
llei fictícia anomenada “Acta de Keene” que declara il·legals els vigilants
emmascarats, el Dr. Manhattan segueixi, juntament amb el Comediant, operant com
a arma secreta del govern.
Tot i ser l’únic personatge que realment es pot fer dir
superheroi, Jon Osterman, alies Dr. Manhattan, és el més allunyat de tots ells
al concepte tradicional de superheroi. La seva única motivació per lluitar
contra el crim és el compliment de les ordres del Pentàgon, que a la vegada
pensa que ho ha de fer només per no alterar l’opinió pública. El fet, però, és
que el Dr. Manhattan està per sobre dels trivials conflictes humans, i
s’interessa més per la quàntica i la relativitat i per la investigació
científica a uns nivells que cap home seria capaç d’entendre que per la
delinqüència, les guerres o fins i tot aquells que el rodegen o l’estimen. De
fet, el Dr. Manhattan sembla estar lluny de la condició humana: els seus poders
són aparentment il·limitats, i la seva percepció pública és paral·lela a la
d’una figura celestial. Dr. Manhattan, qui viu la seva vida immortal percebent el
temps i dels successos com a inevitables, es converteix en el símbol del
determinisme. Amb freqüència, és el propi Dr. Manhattan el qui opina sobre els
temes del determinisme i del lliure albir, com quan li comenta a la segona Silk Spectre –quan
aquesta li qüestiona perquè la seva capacitat de veure el futur no podria
servir per canviar els fets de la història–: “Tots som
titelles, Laurie. Jo tan sols puc veure els fils”. La verdadera singularitat
d’aquest personatge, però, no resideix tan en el personatge en sí mateix, sinó
en la serietat i plausibilitat amb les què Moore planteja les conseqüències de
l’existència en la societat actual d’un humà amb superpoders.
El vigilant anomenat Rorschach, la identitat del qual és
la de l’home pancarta Walter Joseph Kovacs, és l’únic que continua amb el seu
paper de vigilant fora de la llei després de l’Acta de Keene. Porta una
característica màscara blanca que conté un patró de taques negres simètriques,
però en constant canvi. Se sent fascinat per aquesta peça de vestir, arribant a
considerar-la la seva pròpia cara, ja que reflexa metafòricament la seva visió
del món: un conjunt de blanc i negre que pren moltes formes, però que mai es
barregen en tons grisos. És, per tant, un seguidor radical de la doctrina
absolutista: creu que tots els criminals han de ser castigats pels seus
delictes i no vacil·la en recórrer a mètodes extrems per aconseguir-ho. També
nega tota influència a la cultura o al context en els seus actes. Mostra d’això
és el mantra que pronuncia sovint al llarg del llibre: “Ni tan sols davant de
l’Armagedón. Mai em rendiré”; que el mostra com la cara contrària del
Comediant. La singularitat del personatge és que en molts capítols assumeix el
paper de narrador, a través de les notes del qual descobrim la seva derivació
política extrema i d’ultradretes i la seva mentalitat paranoica. La seva
actitud de venjador incansable és un clar exemple, igual que la del Comediant, que
el superheroisme implica una certa forma de feixisme. De fet, els personatges
considerats políticament correctes, com ho són Adrian Veidt, Laurel Juspeczyk o
Dan Dreiberg, són els únics que accepten immediatament la jubilació forçosa. En
un cert sentit, el personatge de Rorschach consta de cert caràcter pioner:
presenta tots els trets característics de l’imaginari del superheroi clàssic (vestimenta
característica, símbol, modus operandi,
doble identitat, nèmesis tradicional...) i malgrat tot és el més desagradable
de tots els personatges, molts cops repulsiu, deixat i sociòpata. Si el
Comediant encarna la bogeria i el cinisme, Rorschach és la personificació del
ressentiment i l’amargura.
El títol del còmic està inspirat en la frase “quis custodiet ipsos custodes?” (traduïda com “Qui vigila els vigilants?”;
en anglès: “Who watches the watchmen?”),
de la Sàtira VI del poeta laci
Juvenal (47 d.C. – 127 d.C.), famós per satiritzar els vicis de la societat de
l’Antiga Roma.[2]
Aquest és potser un dels temes de més ressò a la novel·la: Qui pot tenir la certesa
de que aquells que ostenten el poder i ens mantenen a bon recer l’utilitzaran
de la forma adequada? I més quan aquests vigilants van emmascarats i operen al
marge de la llei sense que cap òrgan legal els reguli. El tema de la percepció
social de l’autoritat, especialment en el context d’EEUU (la superpotència que
domina el món, actuant com a gran figura paternalista d’occident), rep un
tractament a la novel·la encarnat per aquesta frase: “Qui vigila els
vigilants?”. Des del punt de vista de la sociologia weberiana[3],
l’autoritat institucionalitzada únicament es tolera degut al seu poder social,
però l’exercici de l’autoritat rarament és aprovat moralment per aquelles
persones que no el posseeixen. En un principi respectada, l’autoritat dels
aventurers de Watchmen queda
finalment posada en dubte i sorgeixen peticions de responsabilitat que
finalment duen el govern a aprovar l’Acta de Keene al 77 i els vigilants
emmascarats queden declarats il·legals, com a conseqüència de les constants
vagues populars encapçalades per una gran vaga de policies. Aquest
qüestionament de l’autoritat s’inspira en el corrent que desfermà el moviment
d’oposició a la Guerra del Vietnam i en el moviment pels drets civils, tractats
a Watchmen. Aquestes idees també
apareixen en la antiveneració amb la què es presenta als superherois a la
novel·la, que atribueix al lector la responsabilitat directa de posicionar-se
davant les noves normes socials destructives hipotèticament ataquen els
principis més establerts i estimats per la societat. Aquesta falta de respecte
pel passat és el tipus de mentalitat que critiquen molts dels aventurers
protagonistes, sempre absorts, cadascú a la seva manera, en el record d’una
altre època.
Watchmen conté una sèrie de documents
annexos a cada capítol, com per exemple Under
the Hood, basat en un fragment de la autobiografia fictícia d’un dels personatges,
el primer Nite Owl, Hollis Manson, que
ajuda al lector a comprendre els canvis que es van produir en la percepció dels
emmascarats per part de la opinió pública al llarg de les dècades. En l’obra es
mostra com els superherois són percebuts en un primer moment com autèntics Déus
mereixedors d’adoració, en especial el Dr. Manhattan, per després realitzar una
deconstrucció d’aquests personatges, que en rebel·len defectes que els fan
menys valuosos a ulls de la gent. Aquest seria sense cap mena de dubte un anàlisi
comparatiu dels diferents líders feixistes, en què en una fase incipient del
moviment, són aclamats pels seus èxits fent ulls cecs als seus actes. Són els
mateixos ciutadans els que en un principi recolzen aquest tipus d’heroisme que no
resideix en els defectes o en la falta de perfecció moral d’una persona, sinó
en la capacitat de la mateixa per fer front a aquestes dificultats. Aquest és
el tipus de discurs propi de la defensa dels emmascarats, encapçalats pel diari
fictici ultraconservador que apareix a la novel·la, New Frontiersman, que secunda les activitats il·legals dels
emmascarats per combatre el crim i els enemics de l’estat. Rorschach, lector
recurrent d’aquesta edició, fins i tot arriba a qualificar de “lapses morals
d’un home que va morir per la seva pàtria” l’intent de violació del Comediant a
la primera Silk Spectre. Aquestes
idees es manifesten de la forma més transparent quan Ozymandias, el vigilant
encarnat per Adiran Veidt, durant una conversació amb Rorschach, es refereix al
Comediant com a “un nazi”.
A Under the hood,
Manson relata en el seu llibre fictici com les primeres passes d’aventurers
emmascarats nord-americans succeeixen a finals de la dècada de 1930, el qual
coincideix a la realitat amb el naixement del còmic de superherois. I és que, extrapolant
això, podem advertir en el propi argument de la novel·la un espècie de
retrospectiva metafòrica de la història del comic-book de superherois
nord-americà, essent al dècada de 1980 quan aquest mercat va entrar en una
decadència identificada amb el punt de partida dels herois que protagonitzen Watchmen. Des de l’Edat d’Or dels anys
quaranta, representada pels primers vigilants emmascarats de Watchmen (el grup conegut com a Minutemen), destacats per una vitalitat
juvenil, emprenedora, innocent i fantasiosa, dedicats a combatre el crim urbà
de més baixa estofa amb més contundència del què està capacitada la policia perseguint
l’ideal de mantenir els carrers amb un cert nivell de seguretat; fins a l’Edat
de Plata dels superherois, que estaria encarnada en l’aparició del Dr.
Manhattan, quan els superherois van esdevenir més globals i versemblants,
dotats de poders més originals relacionats amb accidents mutants.
El recés d’aquests vigilants de la segona generació de Watchmen per ordre legal i la seva
decadència posterior –i aquest últim és el què es narra en present a l’obra–,
vindria a ser una espècie de tercer acte de la història dels superherois, una
era post-moderna del gènere on tota la seva tradició prèvia es dissecciona i
reintepreta sota una nova llum racional, decadent i realista. El relat de Mason
dura fins al quart capítol, en el qual l’apèndix final se centra en el Dr.
Manhattan. Precisament aquests tres primers capítols són fonamentals, i en part
els més sorprenents, ja que en ells Moore realitza el procés deconstructiu dels
superherois, desprenent-los de tots els seus mites i tòpics i mostrant-los com a
fracassats, inestables, neuròtics, violadors, feixistes i paranoics. Moore
intenta desmitificar i formalitzar-ne la seva imatge per tal de dotar als seus
vigilants de la dimensió humana, amb les seves virtuts i, sobre tot, els seus
defectes, obrint així les portes a una nova generació d’històries en les què el
motor del relat ja no són els actes redemptors de l’emmascarat, sinó les seves
motivació, conflictes i conseqüències. L’habilitat de Moore per reinterpretar aquest
subgènere del comic-book va donar lloc a una obra clau en la mitologia DC, que
va suposar la metamorfosis del Batman post-modern: The dark knight.
Els motius polítics i psicològics que s’amaguen darrera
els clixés dels superherois –un gènere
trascendental pel còmic, posat que és probablement l’únic que ha inventat el
medi– van suposar un èxit tan gran per a la novel·la que inevitablement conduí
a posar el punt i final als superherois. Un cop revelat el “truc de màgia” a Watchmen durant els post-moderns
vuitanta, després de quasi cinc dècades de superherois, i perduda ja
definitivament la innocència, a partir d’aleshores ha estat com si els
superherois no pogueren seguir existint. No és casualitat que gran part del què
s’ha fet després en el gènere sota la llarga ombra del còmic de Moore i Gibbons
no ha funciona realment; en particular quan s’ha volgut extrapolar les ensenyances
de Watchmen als superherois
tradicionals, portant-los a un món realista, polític i ple de grisos situat
molt lluny de l’univers pla dels herois del blanc i negre: els herois purs que
lluiten incondicionalment contra el mal. Watchmen
va demostrar què significaven els justiciers disfressats en el món real, i
les conclusions de Moore i Gibbons semblen bastant clares. El Capità Amèrica de
Watchmen (El Comediant) és un
mercenari amoral que gaudeix matant i fent la feina bruta de la CIA. Superman (El
Dr. Manhattan) és un autèntic superhome en sentit nietzschià que se situa més
enllà del bé i del mal, convertint-se en un Déu de sí mateix, i acaba
allunyant-se del món dels homes, de les seves lleis i de la seva moral, que per
a ell ja no tenen cap sentit. Batman (Nite
Owl) és un amargat amb crisi dels quaranta i impotent sexualment si no es
posa les malles de la seva disfressa. L’heroi que sacrifica tota la seva vida
per un ideal de justícia “sense escala de grisos” com el què aplicaven els
vells superherois de tebeo (Rorschach)
ara és un sociòpata pertorbat, paranoic i inflexiblement cruel. L’arxienemic,
el malvat absolut amb intencions de destruir el món (Ozymandias), acaba
convertint-se en l’heroi final de la funció, empès per un desig utilitarista suprem
de posar pau a un món al caire de l’abisme. Etcètera.[4]
Des d’un punt de vista sociològic, va ser l’imminent fi
de la Guerra Freda el fet que exigia una renovació en la forma d’escriure
històries de superherois: ara no ja existeixen els enfrontaments de blocs, i era
políticament incorrecte parlar malament dels russos. Per altre banda, el públic
lector cada cop era més madur i exigent, i començava a decantar-se cap a nous
mitjans d’expressió: més interessats pel nou cinema i les videoconsoles i per la
major amenaça que mai ha tingut el còmic nord-americà: el manga japonès.[5] Alan
Moore, que desitjava superar la percepció habitual del còmic com a gènere destinat
al consum juvenil, creà Watchmen com
un intent de realitzar “una Moby-Dick
de superherois; quelcom que tingués aquesta classe de pes, aquesta classe
d’intensitat” i, juntament amb Gibbons, varen concebre una història que
portaria els “superherois convencionals i passats de moda a un àmbit
completament nou”.[6]
Watchmen és una obra
extremadament més complexa que qualsevol còmic mitjà, de la qual se’n podrien
extreure un ventall de conclusions inacabable. Tan és així que una segona
lectura aporta noves reflexions sobre la obra, i una tercera encara aporta
elements nous, i de la mateixa forma succeeix amb una quarta. Això és aplicable
tant al guió com al dibuix, considerat quasi més emblemàtic i innovador que la
mateixa narració, i que pot perfectament ser subjecte d’anàlisis dels seus
nombrosos recursos estilístics i semiòtics i dotat de components gràfics
revolucionaris. Un còmic considerat
com una de les obres de ficció més importants del segle XX, que transcendeix
per la seva qualitat narrativa, que beu de fonts literàries, alternant gèneres
molt diferents, i fins i tot prenent elements cinematogràfics.[7] Watchmen és una obra per deixar-se
portar pel seu fil narratiu, a la vegada que gràfic, i anar descobrint poc a
poc el seu complex argument que tracta, al cap i a la fi, de l’ésser humà i de
les seves febleses. De fet, són els ciutadans mitjans els que conformen el pilar
fonamental del relat. Les seves vides i actes semblen insignificants en
comparació a les dramàtiques peripècies dels vigilants, però la seva rutina
diària no sembla veure’s afectada per les gestes d’aquests, i fins i tot els
seus sentiments, en lloc de l’agraïment o l’admiració, semblen decantar-se per
la por i la ira o la simple indiferència, ja que, al cap i a la fi, no podran saber
mai qui vigila els vigilants.
[1] ANONIM,
“Watchmen – La realidad llevada al còmic, freeonlinefun.blogspot.com.es, http://freeonlinefun.blogspot.com.es/2007/08/watchmen-la-perfeccin-llevada-al-comic.html, 16 de juny del
2012
[3] ALCOBERRO,
Ramón. “Introducción a Max Weber (1864-1920)”, Filosofia i pensament, http://www.alcoberro.info/V1/weber.htm, 16 de juny del
2012
[4] PÉREZ, Pepo.
“Watchmen: La autopsia de los superhéroes”, 13 millones de naves, http://www.13millonesdenaves.com/especiales.php?idespecial=46, 16 de juny del
2012
[5] MUAD’DIB, Yerai. “Watchmen”, yerai-muadib.com, http://www.yeray-muaddib.com/watchmen/, 16 de juny del 2012
[6] KAVANAGH, Barry. “The Alan Moore Interview. Watchmen
characters”, blather.net, http://www.blather.net/articles/amoore/watchmen2.html, 14 de juny de 2012
[7] LOREN.
“Watchmen, de Alan Moore y Dave Gibbons”, Fantasia y Mundo, http://www.fantasymundo.com/articulos/3148/watchmen_alan_moore_dave_gibbons, 17 de juny del
2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario