Anàlisis del telefilm “La cabina” de
1972 de TVE tenint present el marc polític, el context històric i les
limitacions televisives de l’època franquista.
|
Potser el telefilm espanyol més important i de més ressò de tota la
història de la televisió espanyola, La
cabina és un migmetratge de 37 minuts emès per primera vegada al primer
canal de la televisió espanyola el 13 de desembre de 1972; va ser dirigit per
Antonio Mercero juntament amb José Luis Garci i protagonitzat per José Luis
López Vázquez. Tot i que no fou gaire ben rebut pel públic espanyol, va
aconseguir un gran èxit entre la crítica internacional i fou emès arreu del món
convertint-se així en la producció televisiva espanyola més guardonada de la
història de la televisió al nostre país. Entre els premis destaca l’Emmy al
millor telefilm.[1]
La història està inspirada en un relat curt escrit per Juan José Plans
que explica la desventura d’un ciutadà comú i corrent que es queda atrapat en
una cabina telefònica i, malgrat els desesperats intents dels transeünts i de
diferents personatges que es van reunint al seu voltant, no pot ser alliberat.
El problema, però, empitjora quan els misteriosos operaris que es veuen
instal·lant la cabina al principi del film, tornen per emportar-se l’aparell
amb ell a dins. En el trajecte, el presoner se n’adona de la seva completa
vulnerabilitat davant els seus captors, que el condueixen a un amagatall secret
del qual es dóna a interpretar que no existeix cap possible escapatòria que no
sigui la mort dins la cabina.
Al ser una obra de final ambigu i sense explicació al fet paranormal que
s’hi representa, la interpretació és completament oberta. La versió oficial era
la de un simple relat de terror o de ciència ficció a l’estil d’Encuentros en la tercera fase o d’Alfred Hitchcock presenta, pel seu
plantejament fantàstic, senzill en estructura, molt ben acabat i completament
impregnat d’una asfixiant aura de suspens que et transporta directament a la
pell del protagonista. És potser la mitja hora llarga més
desassossegant de la televisió i del cine espanyols i acaba de la mateixa forma
que comença: sense oferir ni una sola explicació.[2]
A penes hi ha diàlegs, la força recau en les imatges, i la banda sonora va
agafant un pes molt important a mesura que transcórrer l’agonia del personatge
tancat que, lenta i gradualment, es veu immers en un espiral surrealista i
kafkià que encara fa més eficaç la creació de la tensió.[3]
Un plot simple però poderós, el qual és objecte de tot tipus d’interpretacions morals, polítiques i socials. A mitjan primera meitat de la dècada dels 70, quan
la salut de Francisco Franco es debilitava, i amb ella tot el sistema
franquista, es va estendre entre la societat aquest sentiment de desorientació
en vers el què passaria a partir d’aleshores. Per una banda, els defensors
veien l’obertura al món com un perill per a la estabilitat fictícia sobre la
que s’havia sostingut la vida al llarg dels darrers quaranta anys, i per altra,
els retractors temien perdre l’oportunitat de reincorporar-se al món si el
règim es perpetuava. No és d’estranyar, doncs, que sorgissin obres de l’estil
de La cabina on es posava de manifest
aquesta exasperació pel lent pas del temps, el qual és potser el veritable
protagonista d’aquesta història: La idea de que, amb el temps, a algú se li
ocorrerà una manera per fer-lo sortir d’allà.
Un film de terror psicològic basat en l’idea de la repressió, de la por a
ser atrapat. La cabina telefònica –pintada d’un intens color vermell per tal de
crear més angoixa i on els vidres han estat canviats per panells de plàstic
reforçat, molt més claustrofòbics i difícil de trancar[4]–
és una clara metàfora de la caverna platònica, amb totes les interpretacions
que això comporta. De la mateixa forma, es pot extrapolar a la situació de la
societat espanyola durant l’era franquista i del propi país en general, que,
poc a poc, s’anava obrint a la modernització del món que l’envoltava, però
sempre amb una completa reticència a mirar cap a enfora, creant el miratge que
Espanya (la caverna, la cabina) era tota la realitat que calia conèixer, de la
qual en podíem sortir però no ho fèiem per por a les conseqüències. D’altra
banda, el protagonista, que s’ha vist atrapat literalment, se n’adona que no
pot lluitar contra aquesta repressió constant que personifica la dictadura
franquista: t’atrapa, et silencia i t’aclapara fins a asfixiar-te. Una cabina
telefònica era en aquells temps una innovació en les comunicacions. Una curiosa
paradoxa, doncs, la d’una persona que s’hi queda silenciada a dins; cosa que
també es pot equiparar al règim franquista, sempre disfressat d’única via
d’alliberació, de protecció i d’únic sostén de la societat, quan en realitat era
un òrgan de constant repressió injustificada. El film conclou donant aquesta
impressió de que hi ha forces superiors que molts cops no es perceben,
però que tenen el poder total de determinar el nostre destí. Un paral·lelisme
de la situació del final del franquisme, on qualsevol podia ser una víctima
inesperada d’aquest sistema, citant l’exemple del cas Puig Antich.[5]
A part de reflexiona sobre la situació de la Espanya franquista, també ho
fa sobre la societat i sobre la condició humana en general. Entre les crítiques
que s’observen, en destaca el ventall d’espectadors del veïnat al més pur estil
buñuelià que s’acosten a la cabina per tafanejar, fent gala de la mesquinesa
del ser humà tan present en la societat espanyola d’aleshores. Mentre el
protagonista és a dins la cabina, resignat a esperar a què algú el tregui
d’allà, va observant amb una mescla d’irritació, passivitat i vergonya el
retall de curiosos que s’arremolinen al seu voltant, la majoria sense ni tan
sols la intenció d’ajudar-lo, i fent escarni de tothom qui prova, en va,
d’obrir la porta. Com un espectador extern, el protagonista és testimoni de l’alienació
i la crueltat del ser humà per la poca predisposició a ajudar de veritat a algú
que es troba en una situació apurada.
El què a priori és un escenari bastant limitat argumentalment parlant, es
convertirà en el testimoni mut del tant miserables i mesquins que són els
éssers humans, que gaudeixen dels problemes dels altres, humiliant-los i
veient-los sofrir. Una al·legoria kafkiana d’auto- comprensió, exacerbada a
causa de la impossibilitat de moviments, davant l’exteriorització de la pròpia identitat
personal.[6]
Un exercici moral d’auto revisió de la pròpia persona, del què som i del què
ens rodeja. La societat espanyola també es veu representada mitjançant aquesta
cabina telefònica: no funciona, de la qual és impossible sortir-ne i et manté
presoner en un ambient cada com més asfixiant i claustrofòbic. Així, el
protagonista veu amb impotència com ningú de l’exterior serà capaç d’ajudar-lo,
ni d’escoltar la seva veu.[7]
Un experiment totalment original i fora del què la producció televisiva
espanyola tenia acostumats als seus espectadors. Fou una proposta estranya i
atractiva a la vegada, rodejada d’una tensió creixent que fa que l’espectador
esperi ansiós el desenllaç final i que se sorprengui constantment pel rumb que
van agafant els esdeveniments a mesura que avança l’odissea del personatge. Cinematogràficament
parlant, La cabina és una meravella
sense fissures on la por, el dolor, l’humor, la incredulitat, i l’angoixa s’hi
barregen de forma subtil i sense deixar-se provocar per l’espectacularitat
sensacionalista. És impactant que una idea a priori tan increïblement senzilla
i simple arribi a tocar-nos tan a fons i fer-nos reflexionar de tal manera. I a
pesar de que el públic espanyol no la comprengué del tot, és cert que es va estendre
una sensació de por general i, durant un temps, la gent no tancava la porta de
les cabines telefòniques per tal de no quedar-hi atrapats.
[2] SUCH, Marina. “La cabina,
quizás el mejor terror hecho en España”, ¡Vaya
tele!, http://www.vayatele.com/tve-1/la-cabina-quizas-el-mejor-terror-hecho-en-espana, 22 de maig 2012
[3] QUINTANILLA, Alberto. “La Cabina, una
obra maestra de terror psicológico del cine español”, Tras las puertas, http://traslaspuertas.lacoctelera.net/post/2009/08/18/la-cabina-obra-maestra-terror-psicologico-del-cine, 22 maig 2012
[5] GARCÍA DOMÍNGUEZ, José. “¡No pasarán!”, en Libertad digital, http://www.libertaddigital.com/opinion/jose-garcia-dominguez/no-pasaran-54505/,
25 de maig 2012
[6] DE ESPAÑA, Rafael. “Franco después de Franco”, publicacions.ub.es, 1995, pàg. 3
[7]CORONADO, Carlota
i RUEDA, José Carlos. “La televisión
franquista ante el espejo. Ejemplos sobre la ficcionalización audiovisual de la
televisión en la España de los años sesenta y setenta”, Razón y Palabra, 72,
2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario