Pagando por ello - Chester Brown (Reseña)

Crítica literària. BROWN, Chester. Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero. Ediciones La Cúpula, 2011. Barcelona.

Prostitució és sinònim de rebuig. És sinònim de degradació de la dona. És sinònim de criminalitat. L’home que va de putes és un home dèbil, brut i miserable. Un home que la vida no l’ha dotat per a una correcta socialització amb el gènere oposat. Que no ha aconseguit mai ni sentir-se ni fer sentir còmode a les seves parelles amoroses, si és que n’ha tingut mai. I que no l’hi ha quedat cap altre opció d’acostar-se a la sexualitat, i a la necessitat d’afecte, si no ha estat pagant per fer-ho. En definitiva, l’home que paga per sexe és l’oposat a la idea del triomfador que la societat espera d’un rol masculí: És un pària. I Chester Brown, l’autor, n’és un d’ells.

A simple vista, Pagando por ello ens pot semblar superficial en alguns aspectes, justament per tractar un tema tan tabú com és el de l’ofici més vell que existeix: La prostitució, l’extrem d’allò pervers i prohibit dins de la sexualitat, que ja de per sí és àmpliament coartada dins del nostre discurs diari. Ell n’és un client, i com a tal tracta la prostitució com un comerç. Per tant, com a client, no li agrada que l’enganyin i, per exemple, sempre escull el millor producte. I tot i així, un cop superem el xoc inicial, quan tranquem amb la visió preestablerta i socialment acceptada del paternalisme envers a la prostitució, se’ns descobreix, rere la seva màscara de freak i de putero, a un autor amb una profunda sensibilitat i que mira el món, des del meu humil punt de vista, des d’una òptica molt feminista.

Chester Brown sorprèn. I no per poques coses. A través de les primeres pàgines autobiogràfiques descobrim a un home que, des de la seva sensibilitat, entén, compren i sap dibuixar molt bé la mentalitat i la sexualitat masculina dels nostres temps, i que ha aconseguit superar molts dels prejudicis que encara són presents en gran part de la nostra societat. Des d’una mirada madura, crítica i conscienciada, fotografia -o radiografia, millor dit-, a través de la seva pròpia vivencialitat i del contacte sincer amb les treballadores sexuals, una teoria molt ben fonamentada, humil i vitalista sobre el què vol dir pagar per sexe, que fins i tot acaba superant aquesta visió superficial que crèiem entendre en un principi en torn a la seva relació amb les dones.

La segona part és una breu exposició, a través d’una sèrie d’apèndixs, de les idees que conformen la seva tesi de denuncia contra les posicions antiprostitució, tan polítiques, com mediàtiques, com fins i tot socials. Un cop arribats a aquí, el discurs es transforma. Chester Brown ens parla directament i sense embuts sobre el què pensa i el què n’hi sembla, per si a algú encara l’hi havia quedat algun dubte o havia pogut entendre malament les conclusions a les quals ell pretenia arribar. És clar i concís, fins i tot impertinent, com l’avi que s’emborratxa durant el sopar de Nadal, i destrueix qualsevol tipus de subtilesa. Però l’hem vist tants cops despullat a través de les pàgines del còmic que ja és com de la família, i l’hi permetem. Qualsevol cosa que ens digui a partir d’aquí quedarà suavitzada per la sinceritat fraternal d’haver-nos convidat a participar en totes les seves relacions sexuals mantingudes durant els últims deu anys de la seva vida.

Hem d’entendre que la seva obra no és un tractat èticoepistemològic, sinó que és una visió personal sobre un fet concret. Deixa molt clar que només diu la seva opinió. Per tant, no se centrarà en canviar el món, cosa que a vegades li recriminaries per justificar un posat tan crític. És molt fàcil estar a favor d’una prostitució utòpica i antireaccionària sense deslligar-se del discurs individualista del capitalisme salvatge. Jo encara no he entès si ell és sincer respecte a la comercialització del cos i a l’antipaternalisme neoliberal del salvese quien pueda i del tonto el último, i que, per tant, no acaba de ser del tot crític amb el món que l’envolta, o si, simplement, s’adapta al sistema establert per a intentar atacar un cas concret.

En aquest aspecte, és tan pragmàtic que a vegades el lector ha de fer l’esforç de llegir entre línies per tal de poder-ne extreure un missatge positivista que aporti una mica de llum en aquest món consumit per les tenebres neoliberals. En definitiva, concreta massa. I aquesta brevetat extrema en els seus raonaments, descontextualitzada, pot deixar-lo com a banal o, fins i tot, egoista: “Com a mi m’agraden les prostitutes, les defenso incondicionalment”. És en aquests moments quan és interessant entendre el llibre com un tot, i posar-te unes ulleres crítiques amb el sistema a l’hora d’abordar-lo, si el què en vols treure és una conclusió útil, i no limitar-te a escandalitzar-te. No sé si això n’és virtut o defecte, però pel meu gust m’hagués agradat que es mostrés més idealista i més explicatiu respecte les alternatives.

És àcid, mordaç i deliberadament políticament incorrecte. La seva sinceritat incomoda, però per això mateix és alliberadora. És prou trencador com per a incitar debats. Sembla superficial, però la seva n’és una exploració molt analitzada i sincera sobre la sexualitat masculina. S’expressa obertament i sense tenir en compte els tabús postmoderns. I per això aconsegueix posar en dubte conceptes completament institucionalitzats que van més enllà de la prostitució, com el sistema econòmic i sociocultural d’occident i dels conceptes de la monogàmia romàntica i les parelles estables convencionals.

“Sin esa voz externa diciéndoles “te quiero” [algunas personas] se desmoronan. Por eso la gente necesita relaciones románticas” - Chester Brown (Pagando por ello, pàgina 88).

                I tanmateix, no es deslliga mai del tema central de la prostitució i de la conseqüent denúncia als grups de pressió antiprostitució. Perquè les solucions que donen aquestes persones són propostes reaccionàries que només fan que empitjorar les condicions de les prostitutes, i no afecten temes com l’educació sexual, la repressió cultural, els tabús en la nostra societat, i la (des)legitimació d’algunes infraestructures tradicionals. Perquè sí que hi ha alternatives, que ell mateix ens presenta, com la cultura Mossuo.