Dead
Man
(1994) de Jim Jarmusch narra la història d’un home mort. William Blake (Johnny
Depp) és un contable de Cleveland, una ciutat de l’estat d’Ohio, al nord-est
dels EEUU, a la riba sud del llac Erie. Per motius força ambigus que no
s’acaben de concretar, i per una oferta de treball, es veu obligat a viatjar
amb ferrocarril fins a Machine, l’últim poble de la línia ferroviària en aquell
moment i, per tant, el final del món civilitzat. Ja aquí se’ns planteja un
viatge cap a la fi del món, com el que mil·lennis abans havia realitzat
Gilgamesh per anar a buscar la font de la vida eterna. En aquest cas, però, és
un viatge sense cap objectiu, sense més pretext que una poc fiable oferta de
treball. Un viatge d’escapament, fet a partir d’una decisió frívola, una
excusa, amb la única intenció d’escapar de la realitat de la vida civilitzada.
 |
| Cartell del film |
En aquest viatge ferroviari, ja a
les acaballes del trajecte, Blake és interromput pel jove i pintoresc
maquinista, qui s’atura a parlar amb ell, degut a l’estranyesa que li causa la
polida vestimenta del protagonista en comparació a les pells de caçadors quasi
rupestres que porten la resta de passatgers del vagó. Aquest estrany personatge
jugarà el paper d’oracle, d’adveniment premonitori, tal com el profeta Calcant al
deixar escollir a Aquil·les entre una vida curta i gloriosa o una de llarga i
anodina. I igual que l’heroi grec, Blake, una mica desconcertat i espantat, i
fins i tot lleugerament inconscient, desaprova la idea de fer mitja volta i
tornar a Cleveland. Així doncs, el maquinista li adverteix que a Machine només hi
podrà trobar la mort. En aquest viatge inicial s’estableix cert paral·lelisme
entre aquest maquinista amb Caront, el barquer de l’Hades, que s’encarrega de
transportar els morts (en aquest cas William Blake, el Dead Man) a través del riu Estigi, la via ferroviària, fins a les
portes de la mort, el poble de Machine: el final del món civilitzat a partir
del qual només s’estenen milles i milles de territori salvatge de les nacions
índies. Així doncs, el viatge de William Blake és un descens òrfic, és a dir,
una travessia per l’infern (com designa el mecànic del tren). Un viatge de la
civilització a la barbàrie, de la raó cap als instints. Al traspassar el final
de la línia ferroviària, William està creuant les fronteres de l’ordre per
arribar als territoris on no hi ha llei, només caos.
Un cop al poble, i com es podia
esperar, no és acceptat com a contable, amb l’excusa de que la vacant està
coberta i William és engegat de males maneres a punta d’escopeta, com no podria
ser d’altra manera al vell oest, per Dickinson (Robert Mitchum), el propietari
de l’empresa metal·lúrgica. Sol i completament perdut, el nostre protagonista
coneix a Thel, una jove prostituta, amb la qui té una aventura. Aquest serà el
detonant del fet crucial que sentenciarà la seva vida. Blake, al tenir
relacions amb un membre d’aquest altre món, es resigna a no poder tornar enrere,
igual que Persèfone quan prova les llavors de magrana de l’avern i això la
deixa lligada per sempre al món dels morts. Així doncs, just després de “provar
el fruit” d’aquest món, irromp a l’estància l’ex-amant de Thel, Charlie
Dickinson, qui casualment resulta ser el fill del propietari de la
metal·lúrgica, i, al veure el seu amor rebutjat, en un estat d’alienació heracliana,
dispara sense remordiments a William. Thel, però, s’interposa en el camí de la
bala a l’últim moment i mor, tot i que la bala li travessa el pit i fereix a
William també al pit. Ell, després d’errar dos dispars empunyant el revòlver que
Thel tenia sota el coixí, encerta quasi per casualitat al coll del seu agressor
i el mata. Ferit i en estat de xoc, salta per la finestra i escapa amb un cavall
robat.
 |
| Un cascat Robert Mitchum apuntant-nos amb una escopeta |
D’aquesta manera coneix a Ningú
(Gary Farmer), mentre aquest intenta,
sense gaire èxit, extreure la bala del pit de Blake amb un ganivet. Malgrat
alguns problemes de comprensió l’un amb l’altre, ràpidament esdevenen companys
de viatge. Ningú és un natiu americà solitari i errant producte del xoc
entre dos móns. Algú funcionalment inexistent, al ser rebutjat pels seus
després d’escapar del seu captiveri per part dels blancs, i rebutjat pels
occidentals per ser diferent.[1] Aquest
genet errant sense identitat no podria tenir cap altre nom que el de Ningú. Ja
des d’Ulisses en la seva aventura amb Polifem, molts altres han portat aquest
nom, sobretot en el vell oest, on els durs cowboys mancaven de pròpia identitat
perquè representaven símbols de llibertat. Per Ningú no existeixen lleis civils
ni morals, doncs roba i mata sense immutar-se tal com faria qualsevol animal,
perquè és lliure dels prejudicis occidentals. Així doncs, tal i com un animal, ell
és un esperit lliure que vaga per aquest “inframón” salvatge i perillós.
El perquè decideix ajudar-lo, és un
fet ven curiós, relacionat amb la idea de la màscara i la doble identitat. Quan
Ningú va ser portat a Anglaterra com un animal exòtic més, va conèixer els versos del poeta del
segle XVIII William Blake i està convençut que el seu company és aquell Blake.
Blake, d’altra banda, qui mai ha sentit ha parlar del poeta, creu que Ningú
està boig. Aquestes són les particularitats d’aquesta obra: tots els fets ocorren
quasi per casualitat. Blake arriba a Machine per una confusió en l’oferta de
treball, Charlie el dispara només per haver conegut per casualitat a Thel, també
per pura casualitat, Charlie és el fill de Dickinson, l’home més ric de la zona,
i Ningú decideix ajudar-lo només per una confusió d’incultura.
 |
| Gary Farmer parlant amb Johnny Depp |
L’indi
guia a Blake a través dels boscos inhabitats de la costa nord oest dels EEUU, formant a Blake contra la seva pròpia mort.
Com que la bala no es pot extreure i està molt a prop del seu cor, és casi un
home mort i la resta de la història és dedicada a la comprensió de Blake d’aquest
fet (És possible que sigui l’escena de mort més llarga de la història del cine.
En comparació, la mort de Garbo a Camille
és ràpida[2]).
Per tant, ell jugarà el paper del mestre. Serà el savi iniciador que facilitarà
les eines a Blake perquè finalment aconsegueixi acceptar la seva condició per
ell mateix. Per tant, a més d’un viatge físic, Bill Blake també haurà de patir
un viatge interior que el porti a una transformació. On el maquinista era
Caront, Ningú serà l’Hermes d’aquesta història: el Déu que ajuda a estranys a
creuar les fronteres de la mort. Blake començarà sent completament dependent de
Ningú, però anirà madurant poc a poc, després de superar certs obstacles i de
matar els sequaços que li enviarà Dickinson, el Posidó venjatiu després de
veure mort el seu fill Polifem a mans de l’heroi Odisseu. Però com tots els
mestres, hi haurà un moment en què Ningú el deixarà viure sol, i serà aleshores
quan el protagonista es transformarà en l’heroi i assumirà el rol de salvatge i
assassí. En el moment de la seva mort, després del viatge d’acceptació, és
enterrat sota els rituals indígenes. D’aquesta manera, l’heroi William Blake
viatja d’un extrem civilitzat fins a l’extrem oposat, juntament amb totes les
contradiccions que això pugui significar.
Però no hem d’entendre aquest rol
de pròfug com a quelcom negatiu. El viatge de Blake ens trasllada des de la civilització,
i per tant la raó cristiana, cap al ideari del món indígena, on la figura del
salvatge assassí és la imatge del supervivent: l’heroi que sap valdre’s per ell
sol. Ningú, per tant, representa en un inici la figura de la força protectora i
benigne del destí. La fantasia de la seguretat. La promesa de la pau del
paradís cristià en un moment on en protagonista encara és l’embrió de l’heroi que
serà, encara encegat per tota la tradició proteccionista paternalista cristiana,
que promet una salvació pel futur. Abans de poder confiar en ell mateix, i
convertir-se amb el supervivent que accepta la mort, es recolzarà en la
confiança absoluta i inconscient, en la fe, cap a aquesta força protectora
sempre present que representa aquest àngel guardià etern fins que es trobi, per
fi, posseïdor de totes les forces del seu inconscient que restaven adormides.[3]
 |
| Com sempre, el personatge interpretat per Johnny Depp té el seu punt d'extravagància. |
Dins aquest viatge cap al no res,
cap a l’infinit inexplorat, cap al buit, que era, en certa manera, el què va
forjar tota la tradició americana del llunyà oest, es troba la influència del
somni.[4] El
somni, molt vinculat a l’imaginari dels pobles precolombins, es troba reflectit
en les regions del desconegut.[5]
Entre les moltes transformacions a les que s’haurà d’adaptar Blake, una serà la
d’aguditzar els seus sentits a la natura. Per fer-ho, Ningú li robarà les
ulleres mentre dorm, i Blake, a partir d’aleshores, serà privat de la visió.
Per tant, després de separar-se de Ningú, i sota els efectes de l’avi peiot,
contínuament estarà experimentant visions que el faran reflexionar en silenci.
Aquesta distorsió dels sentits dins la naturalesa provocada per la imaginació
pròpia, més que per un perill concret, és una constant latent dins de la
tradició universal entesa en el perill de ser lluny de la protecció del grup.
A l’antiga Grècia aquesta por
onírica cap a la desconeguda fosca silvestre ve representada per l’arcàdic Déu
Pan: aquella perillosa presència que viu fora de la zona protegida dels límits
de l’aldea. L’emoció que provocava als humans que per accident s’aventuraven
als seus dominis era un terror pànic, un terror sobtat i sense causa.[6]
Blake, per tant, haurà d’aprendre a viure amb aquesta sensació i a superar-la,
fins a arribar a un punt d’èxtasi total on res semblarà pertorbar-lo. Aquest és
un somni que accentua l’aspecte del límit, i només travessant aquest límit -superada
la por surrealista-, provocant l’aparició d’aquesta força latent de l’heroi,
podrà passar l’individua, ja sigui viu, o en aquest cas mort, a una nova zona
de l’experiència.[7]
 |
| Curiosa aparició del cantant Iggy Pop en el paper d'un personatge de sexe ambigu. |
Blake és mort i és mort abans de
morir. El seu, serà un viatge de catàbasis a través de l’infern, personificat
amb el món salvatge que s’estén més enllà del poble de Machine. Igual que en el
mite d’Orfeu, aquest només és el pretext, la mitificació, del fet d’anar més
enllà, de veure l’altre costat de la vida. Com afirma Plató, el fracàs d’Orfeu
en la seva empresa, la pèrdua de la seva dona, fou un càstig diví per haver
volgut entrar viu al món dels morts. Blake, al igual que Orfeu, tot i
transformar-se cap a un ser millor capaç d’acceptar la pròpia mort, tampoc
aconsegueix superar la conseqüència de les advertències premonitòries del
maquinista del tren. El seu lloc no era l’oest llunyà, i a causa del seu
atreviment inconscient, ho paga amb la vida com varen fer tants altres
aventurers del western. Però, tanmateix, aquest no va ser un viatge en va,
doncs igual que Orfeu, William Blake aprèn que el què és mort així ha de
restar, i la única via possible és l’acceptació i la força per tirar endavant.
[1] . Nicolas Cébile. “Saison 07.08”,
Lycéens et apprentis au cinéma en Bretagne,
(2007), pàg. 2
[2]. Jonathan Rosenbaum. “Acid
Western”, The Jim Jarmusch resource page,
http://www.jim-jarmusch.net/biblio/books/2000_-_dead_man_by_jonathan/,
1 de maig del 2012.
[3]. Joseph Campbell. El héroe de las mil caras. Psicoanálisis
del mito. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1992, pàg. 47
[4] . Marie-Stéphanie Mendy, “Jim
Jarmusch. L’errance d’un homme sans histoire vers le sacré”, Cinepage, 141 (2006), pàg. 2
No hay comentarios:
Publicar un comentario