En inferioritat

Malgrat el fred hivernal, les gotes de suor queien pel front i per l’esquena d’aquell individu que corria entre els troncs dels salzes i les altes canyes de bambú. Mantenia la respiració a bon ritme camada rere camada, sense aturar-se ni un moment. Sentia els gossos darrera seu, els crits dels caçadors de supervivents i el so d’alguns metalls que encara entrexocaven.

-¡Allà! ¡He vist algú!- cridà una veu rere seu.

Arrufà les celles i incrementà la velocitat del seus passos. Ja estava acostumat a l’armadura però córrer durant tanta estona en aquell terreny abrupte amb quasi trenta quilos a sobre i després d’una dura jornada de batalla començava a afectar les seves forces.

El tenaç corredor sentia ja les passes dels seus perseguidors trepitjant-li els talons. Havia de pensar ràpid. De sobte veié uns arbustos i s’hi llença de cap. Caigué rodolant per una petita davallada i quedà assegut sobre si mateix. S’aixecà i s’espolsà l’armadura, agraint els minuts de descans i resant perquè amb allò hagués aconseguit despistar els seus assetjadors. Aleshores aixecà el cap i observar els dos homes que el miraven.

Per les seves pintes no semblaven caçadors de recompenses o bandolers. Duien sabres penjant de les cintures i no llances de canyes de bambú ni ganivets quotidians. Se’ls mirà amb més deteniment. La caiguda el devia haver deixat destarotat perquè no va ser fins aleshores que s’adonà que aquells dos espadatxins vestien de blau fosc, el color de l’exèrcit del senyor feudal enemic. Ells també es devien haver adonat de que aquell aparegut, sota la capa de sang seca, fang i brutícia, i sota l’armadura que havia pertangut al seu pare, portava una túnica diferent a la seva, ja que van desembeinar les seves espases i van carregar contra ell corejant un brau crit de guerra.

Yuu desembeinà el seu sabre en un obrir i tancar d’ulls i el metall entrexocà amb l’espasa d’un dels contrincants, que va haver de retrocedir degut a la força del braç del samurai. Després, empunyant l’arma amb les dues mans va desarmar amb destresa l’altre oponent i d’una estocada horitzontal el va enviar al món dels morts. Hàbil com ell sol, enretirà prou el cap per esquivar l’estocada enemiga, que passà fregant-li la protecció del coll, i féu lliscar el sabre per col·locar-lo en el punt de guàrdia baixa de l’oponent, apuntant-ne el cor amb la punta. Només li calgué prémer amb el dors de la ma l’empunyadura perquè aquesta travessés ferro, cuir, roba i pell i l’enemic caigués de genolls proferint el seu últim sospir.

Les dues víctimes es desplomaren a terra sense vida i el guerrer eixugà la fulla ensangonada del seu sabre amb la màniga del kimono per deixar-la relluent de nou. Alçà la vista i somrigué pensant en la seva sort: Intentant escapar dels caçadors de supervivents que poblaven els boscos del voltant del camp de batalla havia anat a parar a un campament improvisat d’un petit esquadró de les forces enemigues. Comptà una trentena d’homes. Perfecte.  Yuu era un samurai. Un samurai que havia jurat lleialtat al bàndol perdedor. I com deia el codi, els samurais derrotats al camp de batalla havien de perdre la vida. Aquella mateixa tarda havia vist molts companys, amics i coneguts, mestres i deixebles, tots companys d’armes de l’exèrcit derrotat, autopracticar-se el seppuku. Era la sortida més honorable, escollir el suïcidi ritual. Però ell no ho havia fet. No és que fos covard. Era un guerrer i com a tal no tenia cap por de la mort però necessitava que la seva mort fos en combat. Ja feia molt de temps que havia decidit que la seva mort seria digne d’un gran heroi. Havia de morir lluitant fins a l’últim moment, fins que no quedés ni una gota de sang a les seves venes. Del seu nom se n’havien d’escriure històries que perdurarien a l’eternitat. Havia sobreviscut a la gran batalla però ara eren trenta els que s’alçaven davant seu. Trenta contra un. Yuu feu serrar les dens emocionat.

Tots ells s’aixecaren al sentir el rebombori i desembeinaren. Un grup de vuit soldats quedava més a prop seu, reunits al voltant d’una foguera i, per sort seva, els més llunyans decidiren que vuit eren suficients per derrotar a un simple desertor i no feren posat d’avançar. Aprofità que el subestimessin i arrencà a la carrera, a la vegada que els vuit enemics es llançaren contra ell. Brandà el seu sabre i el feu xocar contra l’arma del més proper, empenyent-lo amb força cap enrere. Àgilment, esquivà una altre estocada fent-se a un costat i en bloquejà una tercera. Aquest cop, desfer-se de l’oponent fou més difícil, i els altres s’acostaren amenaçadors contra ell. Saltà endavant i envestí amb l’espatlla el guerrer amb qui forcejava encastant-lo contra un arbre del seu darrera. Girà noranta graus i feu rebotar el seu sabre contra el d’un altre enemic. D’una ràpida estocada li ferí una cama però no el pogué rematar perquè un nou oponent se li llençà a sobre. Durant el forcejament, introduí un braç entre un espai buit i li engrapà la cara desprotegida, enfonsant-li un dit dins l’ull. La sang brollà de l’orifici i aquest es féu enrere amb un crit de dolor. Yuu, sense temps per reposar, girà sobre si mateix i alçà horitzontalment l’arma que brandia per aturar dos enemics alhora. Etzibà una ràpida puntada de peu a l’estómac d’un d’ells i, aprofitant el desequilibri de l’altre, feu lliscar amb velocitat la fulla fregant l’espasa enemiga i s’escapà pel seu lateral. L’acer de Yuu continuà lliscant i li segà el costat del coll. La sang brollà amb violència, com un sortidor, i el contrincant es desfeu inert i caigué al terra.

Sense perdre temps, atacà l’altre dels dos, que no s’ho esperava i li enfonsar el sabre per l’espatlla fins a la meitat del pit. Utilitzà de nou el peu, prement el seu pit, per desclavà l’espasa de la carn enemiga. Aixecà el puny i aturà una altre espasa l’atacava per l’esquena utilitzant la protecció metàl·lica del seu avantbraç. Amb un potent moviment horitzontal, traçant un ràpid i mortífer arc amb l’espasa, li llescà les entranyes i els budells se li escaparen del ventre en un vòmit macabre de sang.

Amb força i vehemència, el samurai es llançà sobre quatre guerrers que esguardaven junts, bocabadats pel vessament de sang. Agafà el primer desprevingut, el qual despatxà amb una brutal estocada vertical que el travessà de dalt a baix. Seguidament avançà sense vacil·lar i desermà amb facilitat el següent, que es movia amb lentitud per un tall profund que tenia a la cama. Hagué de moure’s cap a un cantó per evitar un tercer enemic i es trobà amb el quart de cara a qui, sense donar-li temps ni de reaccionar, li enclastà el puny recobert pel guantellet de ferro enmig del rostre. Notà el <<crec>> que li feia el nas al trencar-se. Aquest, caigué de cul per la força del cop i cridà de dolor però Yuu tenia l’oïda experimentada i alçà l’espasa per aturar l’estocada de l’espadatxí que tenia al costat. D’una empenta l’allunyà d’ell i, un cop sol, pogué acabar amb el soldat que jeia al terra amb el nas trencat. Per darrera l’atacà el guerrer borni, amb l’ull sangonós. Yuu engaltà l’espasa enemiga i li etzibà una puntada de peu al turmell que li feu perdre l’equilibri. Abans de tocar al terra, la fulla del sabre de Yuu ja li havia afaitat la gola, quasi separant-li el cap de la resta del cos.

-¡Mateu-lo!- Va cridar desesperadament el que semblava el comandant d’aquella petita tropa.

El soldats emprengueren la carrera des de totes direccions per venjar els seus companys morts. Yuu, per la seva banda, avançà amb desafiadora lentitud cap al soldat de la cama ferida que s’arrossegava per terra i el despatxà amb fredor davant dels seus companys. L’últim dels vuit que quedava en peu es llençà a la desesperada contra ell però la seva sort fou la mateixa. El samurai es girà aleshores, tacat de nova sang fresca, i alçà l’espasa al seu lateral dret, empunyant-la amb les dues mans, esperant el grup de soldats que corrien cap a ell. Avançà una cama i en flexionà l’altre aixecant una mica més l’espasa paral·lelament el seu cap.

Encara pogué veure l’expressió del primer dels combatents. Un semblant d’odi i de ferotgia simulats per tal d’amagar la seva inseguretat davant del combat. Aquest, que corria carregant amb el seu sabre al costat, perdé una mica massa de temps aixecant-lo segons abans de topar amb Yuu. Segons que el samurai aprofità per despatxar-lo d’una estocada. El soldat caigué al terra com un sac amb un tall diagonal al mig del dors que l’obria en canal. Yuu no tingué temps per assegurar-se de que el seu contrincant fos mort perquè el que li anava al darrera ja era sobre seu. S’ajupí per guanyar espai i li etzibà un fort cop de puny a les costelles que deixà sense al·lè a l’home que intentava assassinar-lo. Amb l’altre mà alçà l’arma ven alt per aturar una estocada enemiga de l’home que seguia en carrera aquest darrer. Per evitar que aquest el tallés en dos, s’esmunyí cap a un costat a l’esprint amb una agilitat tal que sorprengué a un altre oponent que acabà amb l’estómac partit en dos.

Alçà de nou el sabre per aturar l’envestida d’un altre enemic, qui sap si era el mateix d’abans o un altre, i amb l’agilitat d’un felí i la força d’un ós li apressà el braç que sostenia l’espasa. D’una estrebada l’apartà del camí i abans que l’enemic pogués reaccionar l’hi enfilà l’acer pel clatell. De cua d’ull veié que ja tenia nous oponents sobre seu. Amb un ràpid moviment li robà l’espasa a l’enemic que acabava d’abatre aprofitant el defalliment de forces d’aquest. Se li llençà un nou contrincant de cara. Quan els havia interromput, molts d’ells jeien relaxats al voltant de fogueres, descansant els músculs després de la dura batalla. Amb les presses, molts s’havien descuidat de tornar-se a posar l’armadura, o almenys les parts més tedioses de col·locar. El de davant seu n’era un. Yuu alça l’espasa manllevada amb una mà i bloquejà l’estocada vertical que li proferí l’enemic desprotegit. Instants després, aquest s’adonaria que havia deixat el seu estómac a l’abast de l’altre espasa de Yuu i protegit només per una fina tela de lli. Al samurai només li calgué una segada de la seva katana per tallar-li una fina boca somrient i vermella a la panxa que de seguida se li obrí i començà a vomitar sang i vísceres.

Yuu saltà cap endavant, brandin ambdues espases i amb una ganyota de ràbia a l’expressió, i fintà l’enemic que li venia per davant, que s’esperava que li bloquegés l’estocada. En comptes d’això, Yuu fou més ràpid i li fengué el ventre, que també portava desprotegit, per sota l’aixella. Envestí amb l’altre arma per bloquejar un cop contrari. Aquest si que era l’oponent a qui havia clavat el puny a les costelles, el va reconèixer pel bigoti. Un darrer enemic saltà cap a ell carregant amb l’espasa en alt. Fou fàcil doblegar el canell i enfonsar-li el sabre per entre les costelles. Faltat de temps, deixà anar l’espasa encastada dins les entranyes d’aquell enemic i, abans que caigués al terra, Yuu allargà la mà i li desenverinà el punyal que portava cordat al cinturó. A la vegada que es girava i aixecava l’altre espasa amb força per detenir una nova estocada de l’home del bigoti traçà un arc amb el braç i li clavar l’espaseta a l’estómac. Notà la sang calenta rajant i mullant-li al braç, però això no el feu vacil·lar.

Desclavà el ganivet del seu estómac i brollà més sang. Girà sobre sí mateix cent vuitanta graus, l’alçà i el feu servir per bloquejar una espasa enemiga que atacava des de dalt. Amb el sabre llarg li punxà la cama, ferint-lo greument al bessó de la cama dreta. L’enemic proferí un crit i perdé la concentració. Yuu feu lliscar l’espaseta curta pel seu coll acabant amb la seva vida. Seguí endavant i es trobà amb un altre enemic de cara. Feu un zig-zag en la seva carrera per despistar-lo i usà el ganivet per desvià l’estocada dirigida al seu estómac. Després feu ballar la seva espasa des de sota obrint-li un tall des de la cintura fins al coll. La sang sortí disparada com un sortidor. Començava a notar que li faltava l’aire. Els enemics no paraven de sorgir de totes direccions. Estava rodejat. Si no arriba a ser pels arbres, que impedien als enemics atacar tots junts, hagués mort. Però ell era molt més hàbil que aquells soldadets i poc a poc aquests ja no veieren la seva superioritat com raó una per sortir-ne d’allà amb vida. I no hi havia res que fes més vulnerable a un soldat com no tenir confiança.