Anàlisi de Feel Good Inc.

INTRODUCCIÓ:               

És un videoclip de la banda virtual Britànica Gorillaz, fundada per Damon Albarn i dissenyada pel dibuixant de còmics Jamie Hewlett. La banda està formada per quatre membres ficticis: 2D, l’innocent cantant; Murdoc, el baixista d’estètica completament estereotipada de l’estrella del rock més agressiu; Noodle, la guitarrista japonesa i infantil; i Russel Hobbs, el taciturn bateria.

Feel good Inc. és el primer senzill del disc Demon Days, llençat l’any 2005. Els dos principals temes que tracta la cançó, així com el propi videoclip, que hi està molt relacionat, són la llibertat de pensament i la disminució de capacitat intel·lectual de la cultura mediàtica per culpa dels mitjans de comunicació. Així doncs, planteja totalment l’escapament contra l’empresonament i el somni de la llibertat i de la senzillesa.

De fet, és una pròpia reflexió sobre el món del rock simbolitzada en el personatge principal, que està completament rodejat de distraccions pecaminoses, d’excés i de llibertinatge, però, que quan mira a fora de l’edifici, l’únic en què pensa és en lliure. Aquesta dualitat del cantant del grup, 2D, està representada per dos membres més del grup: Mentre que Murdoc sembla trobar-se en el seu element, dins la fàbrica, la petita Noodle és la representació de la llibertat, sent la única membre del grup que es troba fora de la finestra. Gorillaz vol transmetre aquest sentiment de molts grups de rock, que, mentre viuen la festa i el frenesí de la fama és un moment grandiós, però arriba un punt en què tot això s’escapa del seu control i els acaba consumint. 2D ens fa replantejar-nos el poder personal per escollir i el càstig de ser atrapat pels teus actes passats.

Així, en el videoclip apareixen diferents elements que ho simbolitzen. La torre de Feel Good Inc. representa la presó mental en la qual està la gent i les múltiples persones que estan estirades al terra representen els que ja han estat induïts per complet. 2D tractarà desesperadament, amb la cançó, de fer-los veure el seu estat d’inconsciència i de submissió.

Els integrants del grup de rap De La Soul apareixen en imatges en unes pantalles de televisió gegants en blanc i negre, rient-se dels components del grup. A través del seu cant, insulten a 2D dient-li que no es suficientment fort per lluitar amb ells; que els seus intents de despertar a tothom i escapar de la presó són en va; que no ha d’oposar-se’ls-hi; i que ells són els que ho controlen tot. Representen les veus de la “corporació” -els mitjans de comunicació- i els “icones falsos”, en una referència de com algunes persones idolatren i adoren a les celebritats.

L’illa, com a element oposat, representa la llibertat de pensament i la via d’escapament. És un lloc a la ment d’una persona, amb una clara referència a la imaginació infantil, on un podria anar-hi si no tingués la por inculcada de ser diferent al què imposen els grans criteris dels medis. També representa una nota d’optimisme i el record d’un temps més senzill, una imatge d’un món més vell i més innocent. Però a la vegada, l’illa flotant està essent seguida per uns helicòpters que pretenen enderrocar-la, per eradicar qualsevol forma diferent de pensament.

Per mostrar-ho, hem seleccionat les imatges que són més representatives.

---------------------------

Figura 1. (0:11)

Aquesta és una de les imatges amb què comença el clip. A nivell plàstic, ens mostra una macro-forma vertical, rectilínia i centrada. Aquesta disposició aporta seguretat, presència, força i poder. A més, l’element central remet a una columna, llarga i estreta, de contorn ben definit i de textura plana, superposada a un garbuix irregular i abstracte, que és la textura no uniforme del fons. Aquestes característiques, tant en la ubicació, la orientació i la qualitat del contorn, transmeten un valor de simplicitat que es contraposa al caos que genera el fons irregular. Degut a la seva forma estilitzada i simètrica, també remet a valors de rectitud, rigidesa, serietat, mecanicitat i antinaturalitat.

La figura, tot i ocupar poca superfície en el pla, s’excedeix dels límits quadrangulars tant per dalt com per baix. La seva verticalitat, a més, expressa una conseqüència simbòlica, quasi mística; quelcom imponent, sintètic i que s’obre pas de forma continuada, quasi imposada, dins de la irregularitat.

Pel que fa als colors de la composició veiem que s’utilitzen tons marronosos, grisosos, poc saturats, que remeten a la frivolitat i a la incògnita -ja que encara no sabem què hi ha a dins d'ella-. També transmet una sensació global de seriositat, avorriment i antipatia. Si aïllem els dos colors que predominen en la imatge, el gris i el marró, observem que el gris, d'una banda, ens transmet un clima apagat, mort i discret, mentre que el marró ens remet més a la terrenalitat, al realisme, a tot allò històric, antic i mundà, i embruta la imatge. La combinació de tots dos colors, però, ofereixen una antiguitat i lletjor global que contaminen el clima compositiu de la imatge. D'altra banda, és poc saturada, cosa que impregna complexitat, impuresa i misteri.

Si tractem de manera icònica els dos elements de la imatge, la torre i els núvols (que actuen com a fons), observem el següent: la torre simbolitza la civilització, quelcom que s'alça cap al cel, obra feta per l'home per arribar a Déu. La torre s'aferra a valors de la societat capitalista com l'ambició indefinida de voler arribar més amunt, de poder aspirar al cosmos celestial. Però la torre també significa un altre objectiu: el de ser Déu. És símbol de poder i de control, d’una altiva superioritat en vers a la majoria que resta en la plenitud de la terra. És la clara representació del brut desig d'alçar-se per sobre dels altres, de trepitjar-los, de controlar-los i així, de crear una separació de classes.

Si prenem la torre com a símbol de civilització i, en el món contemporani, d’industrialització, podem entendre-la també com una xemeneia. Com la part més alta de la fàbrica des d’on expulsa els residus al cel. La marca de la industrialització: la firma contaminant del món avançat. Els núvols foscos podrien ser el rastre d’aquesta contaminació. D'altra banda, la imatge de núvols grisos són la premonició de que s’acosta la tempesta, l’advertiment de que quelcom dolent està apunt de succeir. Així doncs, amb aquesta ambigüitat de l’element central, sobretot a causa de no poder veure’n els extrems, podríem ven suposar que els núvols són fruit de l’interior d’aquesta torre, amb la clara metàfora de que és la societat la que contamina, i adverteix que la civilització és la amenaça llunyana que plana sobre nosaltres.

Figura 2. (0:18)

En la figura 2 la foscor que anunciaven els núvols de tempesta ja s’ha aposentat completament. És un pla de figures distorsionades i caòtiques, envaït quasi del tot per l’obscuritat. Tenen una presència quasi total els colors negre i vermell. Així, l’agressivitat i la brutalitat són protagonistes en l’ambient de la imatge, igual que el misteri que proporciona el negre, i l’ambient farragós i carregat que aporta el vermell. Color que sovint va lligat amb els ambients de vici i immoralitat.

De la imatge a nivell plàstic, destaquen clarament unes línies verticals, molt rectes però de contorn poc definit, que fins i tot es difuminen amb la obscuritat del fons i que s’alcen enmig del pla. Aquestes gestalts aporten una mica de rectitud i de racionalitat al pla, compost bàsicament per una gran estructura irregular a la part inferior de la imatge. Una estructura complexa i retorçada que pertorba visualment. Així doncs, la ubicació total del pla es decanta cap a la meitat inferior, desequilibrant el pes visual del pla i projectant una sensació de pesadesa i terrenalitat, de quelcom visceral, orgànic. Al ser de forma tan irregular, en treu qualsevol possible valor d’estabilitat. És una composició informativa, complexa, on el desordre, el descontrol i la inseguretat, es fan paleses en la multiplicitat dels cossos, i aporten valors d’hipocresia i falsedat. Els atributs de complexitat, irregularitat i asimetria de les formes que predominen en la imatge, a més a més, extreuen personalitat a l’espai: el marc de l’acció, doncs, és un espai incoherent i aleatori que es dirigeix cap a un destí incert i imprevisible. És un espai que no és cap espai concret i a la vegada podria ser qualsevol espai.

Però tot hi així, hi ha un element que contrasta en relació a la composició global. Veiem un petit punt blanc de color diferent al fons de l’escena. Un punt centrat, completament fora de context. El blanc ens mostra que hi ha una referència entre la obscuritat, quelcom on poder-nos aferrar visualment. Cal destacar que és el color de la puresa, perfecció i bondat, cosa que contrasta absolutament amb els valor que aporten el vermell i el negre i crea, per primer cop, aquesta dicotomia que serà el fil conductor al llarg del clip.

Aquesta il·luminació aïllada enmig de la foscor absoluta fa èmfasi entre la lluita de la llum contra l’ombra i aporta una bona dosi de dramatisme. Quan la llum és extra-diegètica, és a dir, que no està justificada, atorga una idealització de l’element en qüestió i el dota de simbolisme. El fet que hi hagi tantes ombres en les múltiples formes irregulars de la part inferior, encara accentuen més la complexitat i terbolitat d’aquestes en contraposició amb la puresa del punt lluminós. Com un àngel enmig de l’infern. És una simbologia molt adient pels elements de la figura 2, doncs clarament se n’identifiquen els colors i la obscuritat absoluta que enfonsa aquests personatges sota la guia de les grans columnes vermelles. I enmig del caos apareix l’àngel, com una única esperança de salvació davant del desordre de l’estància cavernosa.

Figura 3. (0:49) // Figura 4. (3:12)

Aquestes dues imatges mostren com evoluciona la representació del personatge al principi i al final del videoclip. A simple vista observem que inicialment és reivindicatiu i que al final s’ha resignat, s'ha rendit. Plàsticament, la primera figura és completament informativa: la posició desplaçada a l’esquerra, la direccionalitat poc frontal, la major profunditat, la mida gran, el contorn poc definit, el fet que s’accedeixi del pla i que destaqui una major obliqüitat en les línies. La segona figura, no obstant, es decanta per la simplicitat: es troba ubicada al centre, amb una encarament frontal, simètrica, amb una mida centrada, definida i regular. Per tant, ja es denota l’evolució des d’uns valors més expressius, més reivindicatius, el moviment, la lluita, la singularitat, la força, el geni i la disconformitat, cap a la posició de completa resignació, submissió, uniformitat, negativitat i de pèrdua que es veuen en la figura 4. 

Pel que fa als colors de la composició, el negre és qui s’apodera de la composició i qui ens condueix a través de les imatges on els valors de la duresa, de la insensibilitat i de la manipulació són fonamentals en l’ambient que el rodeja. Sembla que el personatge estigui perdut, fora de context, enmig de la foscor, i en conjunt crea un sentiment d’inquietud i de misteri. Observem que en la primera imatge hi ha més diversificació que en la segona. Apareix el color blanc i el color vermell, saturats i brillants, com a representants de l’energia concentrada en la reivindicació del personatge. En la diferència de colors que s’utilitzen a ambdues figures observem un esquema cognitiu textual que reforça la idea de que el personatge ha canviat. Durant tot el clip s’utilitzen els mateixos colors freds i una il·luminació reflexant que simbolitza l’esperança i que contrasten amb la figura 4, on el propi protagonista ja ha acceptat la seva condició. La llum del noi, en la figura 3, també contrasta completament amb el seu entorn, però la subexposició de llum en la figura 4 retorna a la terbolitat i al misteri. Els seus colors representatius es mantenen a mesura que va sortint al clip però, finalment, veiem un canvi que no ens esperem: el fracàs de l’heroi. El noi es torna vermell, es rendeix, i passa a ser un producte més de la “fàbrica dels bons sentiments”.

A nivell icònic cal destacar el megàfon com a símbol de la revolució, del crit, de la manifestació, d’alçar la veu per sobre de les altres, de fer-se sentir, d’expressar l'opinió perquè tothom la capti. És en el moment del clip quan ell s’aixeca i intenta fer veure als demés personatges que ocupen la gran caverna que allò del què gaudeixen és un producte fals i completament manipulat.

Figura 5. (1:12)

En aquest nou pla veiem una composició excèntrica, l’element principal de la qual es forma per quatre línies verticals i una d’horitzontal perpendiculars a elles. L'horitzontal es troba a la part inferior i és més gruixuda. En el clima de la composició s’imposa l’estabilitat i la rigidesa de l’element principal. També en destaca la simetria i la redundància de formes. Els tres rectangles paral·lels estan emmotllats entre les columnes rígides, cosa que aporta una significació redundant. Hi predomina molta pesadesa, igualtat, i opressió creada per les respectives formes. La imatge en sí és molt simètrica, amb un equilibri natural i una estaticitat que desemboca en la rigidesa i el bloqueig que la imatge ha de representar.  

El segon element queda relegat al fons, menys important visualment, al ser irregular, poc definit, i de textura poc saturada. Per tant, és evident que la reixa és l'element visual més important, ja que ressalta més que el noi en tots els sentits plàstics.

Pel que fa als colors de la imatge, s’observa que en general són apagats i poc saturats, cosa que aporta impuresa, debilitat i complexitat. Els colors de la reixa no són purs, però al ésser més definits, li aporta una dominància molt superior. A més, la lluminositat que s’hi reflexa exalta els seu simbolisme opressiu i ens remet a quelcom exterior que albira el personatge. D’altra banda, el fons del personatge és completament indefinit i mancat de profunditat de camp, com si el que realment tingués importància fos allò implícit, allò que es troba fora del pla. Ambdues dicotomies lluminoses, creen una forta separació espaial entre els dos móns.

La lectura icònica de la imatge es bastant senzilla d'identificar: La reixa és el símbol de la presó. Recercant les imatges ja analitzades, veiem que, si bé el megàfon era el símbol de la reivindicació del noi, la reixa ens remet clarament a allò que l'oprimeix i l’empresona. En la cara del noi s'identifica el seu anhel per sortir a l'exterior, cosa que queda reforçada per la lluminositat de la reixa que ens explica el que està veient: el pensament lliure.

Figura 6. (1:26) // Figura 7. (1:47) // Figura 8. (2:24) // Figura 9. (2:20)

Aquestes dues imatges, són una tria dels diferents plans paral·lels que es van alternant al llarg del clip i que exemplifiquen de forma simbòlica la diferència entre el món opressiu del personatge, i la llibertat idíl·lica a la que espira. Aquesta alternança va acompanyada de la música i la lletra: quan apareixen els plans com els de la figura 6 i 8, és durant la tornada, més melòdica i pausada que la resta de la cançó. El fet que en les figures 7 i 9 es torni a mostrar l'empresonament del noi ens condueix a la redundància de plans sobre la opressió reivindicada. En primer lloc, cal destacar que ara el noi és enfocat des de dins, i per tant, podem veure el que ell anhela. Les altres dues figures, la 6 i la 8, són encara més explícites: ens assenyalen directament l’altre món que ell veu i desitja però no hi pot arribar.

En les figures 6 i 8, plàsticament predominen les formes irregulars i de contorns poc definits, mentre que en les figures 7 i 9, destaquen la rectitud i la definició de les línies verticals. A més, l'element principal de les dues primers figures, que en el videoclip es troba en moviment, causa una tensió perceptiva important al comparar-la amb l’estaticitat i la multiplicitat de formes de la figura 7 i de la 8. Tots aquests atributs són clarament definitoris de les naturaleses d’ambdós móns.

D'altra banda, les ombres suaus dels núvols, ens expressen calma, amabilitat i lleugeresa. En la figura 6, l’absència d’ombres molt marcades aporta valors d’espiritualitat, que a la vegada remeten a quelcom etèri i lliure. Però  l’ombra remarcada de la illa de la figura 8, en el següent pla paral·lel, aporta naturalitat, realisme i vitalitat. Aquest fet transforma el pla de la “llibertat”, fent-la més propera i tangible i més fàcil d’assolir. Per contra, les ombres tant marcades dels plans del noi a la gàbia, semblen molt més materials. Tenen molta pressió visual, amb la qual cosa s’accentua més la idea de la seva presència com a impediment material per assolir la llibertat dels altres dos plans.

Pel que fa als colors de les composicions destaquen, d'una banda, els color clars i lluminosos. El blanc i el blau provoquen sensació de tranquil·litat i descans. El blau, a més, ens remet a una posició superior, espiritual, idealitzada, que es contraposa amb la dominància del vermell i el negre, tant presents fins a aquest moment. El groc aporta un cert toc d’optimisme i les taques vermelles influeixen vitalitat en el pla. En les altres figures hi són presents els colors foscos que ens fan no oblidar els plans vistos anteriorment. En definitiva, però, tota la composició dóna un aire fresc de llibertat oposades a la obscuritat que fins ara regnava en el clip. És quan sona la tornada de la cançó.

A nivell icònic, l'element que més destaca és el molí, ja que és l'únic element nou. El molí té una funcionalitat de canvi respecte allò que hem vist fins aleshores, és el contrast amb la fàbrica i és l'alternativa que el noi desitja. El molí és símbol de viure de la terra on la fàbrica és símbol de modificar-la. Aquest element també està fortament lligat al vent, que en aquest sentit reforça la idea de llibertat, del rumb natural. L'illa és vista com un element solitari, amè, desvinculat de tota la realitat externa que pugui existir. El seu aïllament, que podria ser vist com una presó, s'ha d'entendre com una evasió natural i una desvinculació de les pressions relacionades amb la civilització i amb la metròpolis. En conèixer el molí, ens adonem que l'interior de la torre ens parlava de la imatge exterior del personatge, de la qual no en pot sortit, mentre que l'illa és la seva part interior (en una clara referència a la figura 6 on es veu el molí dins del cap del protagonista). Veiem per tant, un xoc de simbolismes evident: el conflicte entre la hipocresia necessària per formar part d'un gran col·lectiu que et fa sentir bé contra la sinceritat individual, la llibertat, el poder de decidir i de ser qui ets sense la necessitat de ser avaluat per un altre.

Figura 10. (1:50) // Figura 11. (1:53)

El primer que s’observa en aquesta escena és l’enfrontament entre dos cossos diferenciats. El cos de la llum contra el de l’ombra, el gran contra el petit. Ara bé, també es pot afirmar que el cos petit no presenta cap oposició. Segons la mida, es denota una clara dominància de l’element fort, poderós i imponent, en vers a la figura dèbil, fràgil i insignificant. Segons la ubicació, l’element petit es troba a baix, mentre que el gran, es troba a dalt, cosa que emmarca la figura gran com una amenaça per la petita, que mostra el seu complex d'inferioritat. Poc a poc la imatge gran es va imposant en la obscuritat i agafa un paper més central dins del pla que l’element de mida menor, que clarament queda desplaçat a un costat de la pantalla, a la perifèria, com una figura marginal, descentrada i fora de lloc. El contorn de la figura gran és poc definit, és quelcom eteri, complex, misteriós i difícil d’entendre. Això va lligat amb la despersonalització de l’individu autoritari, vist més com una força superior d’un sistema. Aquí la llum és el saber, i la foscor, la ignorància. I la llum s’imposa i dictamina sobre la foscor. Les ombres marcades dins l'element lluminós li confereixen dramatisme, cruesa i intensitat a la imatge i la falta de detalls fa augmentar-ne l’amenaça. Pel que fa als colors, en aquests plans hi ha una clara dicotomia entre el blanc i el negre. Clarament, el sector fosc on es troba el personatge remarca els valors de la ignorància, que contrasta amb la figura blanca, que representa la saviesa i el poder de les idees. Aquest cromatisme és simbòlic de la imposició d’idees del sistema cap a la societat. Tot i així, la imatge blanca té cromatismes foscos que li influeixen uns valors negatius a l’element en si.

L’ens lluminós, en el clip, apareix de forma molt ostentosa i imponent, com a símbol del poder. La boca té un enfocament molt principal ja que és l’element d’on sorgeix la veu que mana, aquesta veu gegant que et diu el què has de fer i el què no. En definitiva, és la representació material de la força que impedeix pensar per un mateix. El fet que apareguin persones reals i no dibuixades atorga realitat i maduresa a les seves imposicions, per recalcar que allò que imposa ha de ser necessàriament cert i absolut. El cos, en conseqüència del que s'ha explicat, forma un figura allunyada de l'ambient del clip que hem vist fins aleshores. Aquest rostre dictador és projectat en una pantalla gegant de televisió, en una clara referència als mitjans de comunicació i de la influència d'aquests cap a la societat ignorant. La conducta dels individus que conformen la societat moderna, per tant, queda fortament alterada per la imatge blanca, pels mitjans de comunicació. Ells tenen el poder de la difusió, d'il·luminar-nos d'una manera o d'una altra, i nosaltres sense ells no som més que un producte social a l'espera de ser il·luminat; no som més que un pres que espera ser condemnat. En aquesta societat, qui no vol ser il·luminat no és res, és foscor, no s'accepten alternatives: o blanc, o negre. Fent aquesta reflexió ens adonem de la ironia que comporten els colors de les figures, ja que el blanc és el color del dolent que es fa passa per bo, i el negre és el color del bo condemnat a ser vist com a dolent.

----------------------------

CONCLUSIÓ:

Figura 12. (2:40) // Figura 13. (3:06)

Finalment, podem constatar explícitament (figura 12) el conflicte entre els valors de la llibertat i de l’opressió amb el contrast en un mateix pla dels dos elements. Fins ara, l'alternança entre la llum i l’obscuritat es mostrava en diferents plans d’acord amb la dinàmica melòdica de la cançó però, en la figura 12, es veu per primer cop el conflicte en un mateix pla. La forma del triangle invertit (inestabilitat, poca terrenalitat, lleugeresa) i la seva ubicació (horitzontal, d’esquerra a dreta) simbolitzen el món lliure somiat, mentre que la columna s’expressa estàtica i té una direccionalitat vertical; eterna i inamovible com ens volen fer creure. El fons també intervé i col·labora alhora d’expressar aquesta dualitat expressionista, establint clarament quin és l’element bo i quin el dolent.

En la figura 13 tornem a topar amb l’empresonament simbòlica de l’individu mitjà. Si bé en els altres casos la reixa tenia una direccionalitat vertical però neutre, en aquest cas, el moviment de les mans del noi reafirmen una direccionalitat descendent que ens aporta sistemàticament valors de fracàs, de pèrdua i de pessimisme. Aquest fet és deutor de que l’heroi ha vist perduda l’oportunitat d’assolir la llibertat i que finalment restarà oprimit per aquesta fàbrica falsa de felicitat, que simbolitza la societat en què vivim. Així doncs, simbolitza la derrota, la rendició, l'oportunitat perduda, si és que mai hi ha hagut alguna oportunitat. És a partir d’aquest pla, on el rostre de 2D queda completament difuminat amb el fons de la caverna, adquirint definitivament la tonalitat vermellosa i indefinida de la resta d’individus de l’escenari de la cambra obscura.

Figura 14. (3:15) // Figura 15. (3:17)

Tornant a mirar cap a dins la fàbrica, observem una multiplicitat de formes que desemboquen al caos: a una mecanicitat i a una complexitat formal que aporten una tensió visual desenfrenada. El moviment de totes les figures realça la tensió i el dinamisme de l’escena en què es fa palesa el control d’aquests ens lluminosos sobre les figures relegades a la part inferior del pla, submergides en la trista societat. Amb els colors d’aquesta imatge retornem a la idea falsa del blanc com a única font verdadera de saviesa i coneixement, imposada sobre el negre i el vermell de la societat corrompuda.

Cal destacar la presència d’un personatge central, Murdoc, que s’alça per sobre dels altres, tot i que per la tonalitat i la mida continua essent un producte més de la “corporació”, sotmès pels múltiples elements lluminosos controladors del darrere que el redueixen a una ombra més. Aquí els autors han volgut introduir un concert de rock. Amb això volen inundar l'escena amb un ambient violent, frenètic, caòtic, immers en drogues, sexe, alcohol. És el descontrol visual, com a fals símbol imposat de la llibertat i la diversió, però la figura del cantant de rock com a ídol de masses, com a nou profeta, com a alter ego d’un nou messies, no deixa de ser un element controlador més que influeix en el gran públic. De forma magistral, s’ha relegat al profeta en una figura antropomòrfica gens mitificada, sinó més aviat amagada, per donar importància a les múltiple pantalles de televisió que ocupen l’escena. Aquestes són qui vertaderament tenen el control de la població, amagades rere l’“alternatiu” cap de turc sobre qui l’audiència s’emmiralla. Les pantalles amagades darrera del cantant,  inicialment van cap a tots cantons (és el caos), però un cop girades totes van al mateix punt i tenen una mateixa veu que tothom escolta completament induït pel miratge de l’ídol al què adoren.

Figura 16. (3:48)

Aquesta és la imatge final del vídeoclip, quan l’illa del molí de vent es perd en la llunyania i la darrera clariana del cel és engolida pels núvols foscos. Seguint amb el fil pessimista de la cançó, un cop 2D accepta que mai podrà escapar de la fàbrica, sembla que finalment s’hagi imposat la obscuritat a la llum. Una metàfora premonitòria de que la opressió de la societat acabarà per consumir la poca llibertat de l’home individual, una petita illa flotant, amb uns límits definits, que no pot lluitar contra la massa monstruosa dels núvols negres. Però seguint el recorregut del l’illa de la llibertat, ens adonem que finalment s’està escapant. Potser els núvols li impedeixen el retorn a la fàbrica, però ara l’illa emprendrà un nou viatge cap a l’horitzó lluminós que apareix sobreexposat en la clariana de la figura 16.

És un objectiu incert, i els mitjans són dèbils. És un gran esforç el què ha de fer l’illa per enlairar-se i escapar. La llibertat no és un camí fàcil, i és fàcil deixar-se caure i rendir-se, com ha fet 2D, però encara queda esperança. Feel Good Inc. a part de ser una crítica a tot el sistema dels mitjans que imposen els seus criteris a la societat amb l’única meta d’enfortir el propi sistema i que ningú en pugui sortir, també és un crit a la llibertat, al lliure pensament, a que hi ha quelcom més enllà de la torre de la “fàbrica de sentir-se bé.”

I ara, per acabar, només queda mirar el videoclip.