Font: Elena Bellart, Marina Cisa, Gemma Ortís, Gerard Palomas. La posada en escena dels dolents de Disney. "Models de posada en escena.wordpress". http://modelsdeposadaenescena.wordpress.com/2013/06/25/la-posada-en-escena-dels-dolents-de-disney/ , última revisió 15 de maig del 2014.
Vídeo adjunt: https://www.youtube.com/watch?v=zEuiOLCCFHw
Cànon
En aquest treball volíem estudiar quins eren els elements més recurrents en la posada en escena dels dolents a les pel·lícules de Disney. Inicialment, vam fer una llista de les pel·lícules més famoses fins l’any 2000, sense incorporar les de Pixar, que teníem molt clar que sortien una mica del camí del Disney clàssic. Del visionat d’aquestes, doncs, en vam extreure el cànon més habitual, que queda reflectit en el vídeo inicial.
La majoria d’aquests elements, són de la natura més ferotge, com el vent huracanat, la boira encegadora, les tempestes i la foscor absoluta. Podem veure que en el moment de l’aparició del dolent, alguns sorgeixen de les ombres; d’altres mostren primer la seva ombra, que acostuma a ser bastant imponent; i molts apareixen entre vents, pluges, tempestes o boires que impossibiliten una primera visió del personatge. Pel que fa a tecnicismes, a tot això s’hi suma una composició de plans normalment contrapicats (per donar poder al personatge) i aberrants (lleugerament torts, que poden significar, sovint, estranyesa o poca cordura).
Per altra banda, i pel que fa al personatge com a tal, acostumen a comportar-se de manera exagerada gestualment, amb moviments molt amplis, braços oberts i veus o bé molt profundes o bé molt estridents i molestes. En relació al vestuari, els colors que vesteixen sempre els dolents (a excepció d’algun personatge concret, com Cruella De Vil) són el negre com a base, acompanyat de granat o lila, una combinació de colors que té significats com estranyesa o màgia.
Com a últim punt, també hem vist que hi ha un gest recurrent per part dels altres personatges de la pel·lícula, previ (o simultani) a l’aparició d’aquest personatge, que és el d’anomenar amb por el nom del dolent. Això ens fa saber que és un personatge conegut i que tothom sap de quin peu calça.
Influències del model Disney
Un cop vam haver provat el patró que havíem vist, ens vam plantejar si tenia algun antecedent o si el mateix Disney havia implantat un cànon que s’ha anat seguint posteriorment.
El primer origen que vam buscar van ser els mateixos contes de fades. Vam veure que la pròpia literatura no és una font directa d’inspiració per aquesta posada en escena, ja que la descripció que es fan dels dolents és bàsicament de comportament malvat, però en cap moment es descriu l’escenari en que apareix.
Per altra banda, la majoria d’aquests contes anaven acompanyats d’il·lustracions, de manera que també vam buscar aquesta posada en escena en aquests dibuixos originals.
El que podem veure en aquestes il·lustracions és que no apareix de cap manera aquesta posada en escena que descrivim, però sí que hem vist que hi ha un tipus de dolents que apareix representat de la mateixa manera en les pel·lícules (en aquest cas la Reina de Cors i el Capità Garfi), i hem fet una distinció d’aquests dolents, que són els “dolents obsessius”, aquells trastornats per algun trauma provocat (o no) pel protagonista i que busquen venjança. La resta de dolents que sí que apareixen envoltats dels elements que descrivim són dolents perquè sí, i ho són sempre.
En la il·lustració de la Bella Dorment, veiem a Malèfica convertida en velleta (moment en que la protagonista es punxarà el dit). D’aquí n’extraiem que, realment, no té cap mena de sentit mostrar els dolents tal i com es mostren en les pel·lícules perquè és molt més típic de la literatura deixar la majoria de coses a la imaginació que no donar-ho tot mastegat al lector. En canvi, en el medi visual, aquest tipus de posada en escena guanya molt més pes.
Referent a l’última il·lustració, és Satanàs representat per Gustav Doré. Ho vam trobar curiós, ja que Chernobog, el dolent de Fantasía, és la viva imatge d’aquest. A excepció d’aquests, però, la resta de personatges no guarden gaire semblança amb cap il·lustració prèvia.
A part de les il·lustracions, el primer que hem de pensar és que Disney està destinat majoritàriament a un públic infantil, i com a tal, hem de pensar en “els mitjans que hi havia abans per explicar contes als nens visualment”. Les titelles i el teatre juguen un paper molt important. De les titelles, com amb les il·lustracions, se’n treu una posada en escena molt caricaturesca, amb personatges dolents com característics. Del teatre, per altra banda, se’n treuen decorats de cartró pedra, disfresses estridents i fins i tot, ús d’efectes especials rudimentaris.
La primera influència clau de la presentació dels dolents de Disney és cinema de George Méliès, que venia del teatre i la màgia. Al seus curts hi havia focs artificials, explosions, decorats extravagants i personatges vestits de forma pintoresca i que gesticulen exageradament.
L’altre gran influència de Disney és l’expressionisme alemany, un moviment de cinema europeu de principis del segle XX que es basava en la deformitat, la teatralitat i la exageració. Si bé l’entorn d’Alemanya era depressiu, el de les produccions Disney no ho és i és per això que aquest expressionisme s’accentua sobretot en la posada escena del dolent: només el mal és allò desconegut i deformat. Pensem doncs, en característiques del expressionisme alemany i en la seva transmutació al món Disney.
- Deformitat dels llocs per mostrar la bogeria dels malvats.
- Decorats immensos que fan petits els personatges
- Gestualitat exagerada: les mans i els braços transmeten més que el rostre
- Personatges teatrals en tal que la seva concepció (vestuari i maquillatge) per a reconèixer-los ràpidament com a “el dolent” o “el boig”.
- Ús de les llums, i les ombres esgarrifoses
Hollywood ja va agafar abans que Disney “l’estil expressionista” pels seus films de terror com Dràcula del 1931, amb Béla Lugosi.
Dispositiu: ombres, personatge pintoresc, decorat deformat i gegant. A més, s’hi afegeix l’element de llegenda, on, el poble ja ha sentit a parlar del dolent i està totalment esgarrifat.
Hollywood incorpora a més, l’ús de les seves convencions i d’un Star System potent, cosa que també farà Disney pel disseny dels seus personatges i que no siguin una pura caricatura, sinó que tinguin un aspecte terrorífic però atraient.
Per exemple, quan Disney va voler fer La blancaneus, es va fixar en les anteriors adaptacions i es va trobar amb una graciosa adaptació de la Betty Boop on la madrastra no és més que un putxinel·li divertit i lleig. Davant això, Disney va optar per dissenyar dolentes amb rostres de l’Star System de Hollywood, i per tant, que es moguessin i parlessin com elles.
- La madrastra de Blancaneus es va inspirar en Joan Crawford
- Cruella de Vil es va inspirar en Talluhah Brankhead i en el personatge de Bette Davis a All about Eve.
- La madrastra de La Cenicienta és una influència no reconeguda de la “Ama de llaves” de Rebecca, de Hitchcock.
- Malèfica de La bella durmiente, té un rostre d’estrella però una concepció expressionista com a personatge i també, influències del Hollywood clàssic dels films de terror.
Al 1966 va morir Walt Disney i el seu últim film va ser 101 dàlmates, que es va fer al 1961. La crisi del classicisme va començar aquell mateix any. Es considera que al 1961 ja es va establir aquest model Disney que s’ha exposat en aquest article i que, a partir d’aleshores, els dibuixants següents, enlloc de buscar influències en altres llocs, es miraven a ells mateixos i a la indústria per concebre dolents que ja portaven implícita la “marca Disney”.
Elena Bellart, Marina Cisa, Gemma Ortís, Gerard Palomas
No hay comentarios:
Publicar un comentario