Estudi
sobre la representació de la dona a la televisió de ficció dramàtica contemporània
americana.
Pròleg.
L’estiu passat ens va fer partícips a tots
d’un dels grans finals de la recent ficció contemporània televisiva. Amb
l’episodi Felina, la sèrie Breaking Bad s’acomiadava agraint a tots
els seguidors de la sèrie haver-la fet tal i com és. Una frase que vaig trobar
encertada, vist el gran boom mediàtic que en va néixer a l’entorn. I és que Breaking Bad passarà a la història (o ja
ha passat?) com una sèrie de culte. A qui se li oblidaran mai els “yo!” i els “bitch!” d’en Jesse Pinkman, el barret i les ulleres fosques d’en
Heisenberg, les màscares de gas, la caravana enmig del desert fumejant gas de
color rosa, la rizina, el pertorbador sorollet del timbre de la cadira de rodes
del Tío Salamanca, els Pollos Hermanos, el “I
am the one who knocks”, els plans infalibles d’en Walter o les bogeries
d’en Saul, entre tants altres símbols, frases i imatges que ens ha deixat
aquesta magnífica sèrie. Detallada fins a la sacietat i amb una força pictòrica
i conceptual magnànima, són tantes les coses de les que ens han fet parlar,
discutir i elucubrar entre els fans que quasi costa poder-les abarcar totes en
una idea. Però si ha estat quelcom el què ha elevat a aquesta sèrie al panteó
televisiu és un magistral argument basat en un protagonista que partia d’una tabula rasa sense cap intenció
redemptiva i que cada passa que feia, cada decisió que prenia, el feia créixer
enormament com a personatge però l’enfonsava més i més en la misèria com a
persona. Quantes estones ens hem passat els espectadors xerrant i xerrant de
les meravelloses escenes que ens ha dut aquesta ficció, ja fos en converses de
bar, pel carrer, o a les xarxes socials. És per això que, ben sabut que ho
tenien, en Vince Gillian i la resta de l’equip de producció ens ho van voler
agrair conclosa definitivament la funció. Perquè vàrem ser nosaltres qui havíem
fet de Breaking Bad el què és ara.
La veritat és que jo sempre he prestat una
especial atenció als comentaris del públic. Quan em converteixo en espectador
tinc unes vivències, en trec unes conclusions, em fan reflexionar diverses
coses, i sempre he tingut curiositat per saber si sóc només jo qui penso
d’aquella manera o si, pel contrari, comparteixo l’opinió amb algú més. I el
fet de que existeixin mètodes alternatius a les cadenes d’explotació
tradicionals, com xarxes socials de distribució de contingut audiovisual
(pirata), facilita molt aquest procés d’indagació. I va ser quan em vaig adonar
de quelcom. A mesura que anava veient Breaking
Bad, i llegint després els comentaris d’anònims que hi havia annexos
capítol rere capítol, vaig anar notant una dinàmica que es va fer creixent
entre els espectadors, al menys entre els d’aquell lloc web. Jo ja havia tingut
experiències similars en aquest format audiovisual en anterioritat, i aquell
tipus de comentaris no em venien de nou. És més, em resultaven familiars. El
comentari mitjà era: Skyler puta!
Fàcil. Senzill. Entenedor. Efectiu. Skyler puta (Amb les seves variacions
múltiples derivades en gran majoria de sinònims i eufemismes de la paraula
prostituta). Sobretot durant la tercera i, espacialment, la quarta temporada de
la sèrie, s’anava fent cada cop més evident aquesta lectura entre línies que es
destil·lava entre les discussions on-line i que, cada cop més, s’anava
despullant de floritures i cordialitats per arribar a mostres de cruesa i
crueltat completes. Era recurrent la noció de que el personatge d’Skyler White
actuava constantment “like a bitch”,
que la seva presència arruïnava la sèrie i que, “perquè simplement en Walt no acabava amb ella”.
La cosa es va fer tan repetitiva, que vaig
decidir indagar-hi una mica més, i vaig trobar un article on la pròpia Anna
Gunn, actriu que dona vida a Skyler White, complètament astorada pel gran
nombre de crítiques en contra del seu personatge, va escriure una columna al
New York Times com a
resposta als comentaris dels espectadors.
“Donar veu a la Skyler ha estat un dels viatges creatius més
gratificants en els que m’he embarcat com a actriu”, comença Gunn, qui, a
l’igual que jo mateix, es va sentir “desconcertada”
per la tan gran quantitat de llocs web dedicats a odiar-la. Tant és així
que fins i tot existeixen pàgines a Facebook com la de “I Hate Skyler White” que han superat els 30.000 seguidors.
“En Walter és el protagonista de la sèrie, i per això hi ha una tendència
natural a sentir empatia cap a ell.”; dedueix Gunn. “Aleshores, com que
la Skyler és el personatge que s’oposa constantment al d’en Walt, és, en certa
manera, l’antagonista. Així que, des del principi, jo era conscient que no
seria el personatge més popular de la sèrie”. Tot i així, i tot i sent-hi
conscient, l’actriu afirma que no estava “preparada
per una resposta tan mordaç”. I és que a la xarxa hi ha hagut comentaris
cap al seu personatge de tot tipus. Des de que “és una hipòcrita”, que “no
es mereix la gran vida que té” fins a d’altres de més durs com: “Mai he odiat a un personatge de televisió
tant com la odio a ella.”
“Vince Gilligan volia que la Skyler
fos una dona amb un esquelet d’acer que sempre aconsegueix posar-se d’empeus i
que no es derrumba. Ell i els guionistes de la sèrie han construit un
personatge amb múltiples capes i que, a més, està moralment compromesa. Però,
al final del dia, ella no és jutjada pel mateix raser que Walter”, se sincera l’actriu a The New York
Times. I és que l’eslògan Skyler is a
bitch manifesta unes queixes morals contra el personatge però ni de lluny
comparables als del seu marit, qui ha comès nombrosos assassinats, qui viu una
doble vida i menteix constantment a la seva esposa i fills, qui produeix i
trafica cristall de metamfetamina (una de les drogues més destructives
conegudes per l’home), qui ha estat el responsable indirecta d’un xoc entre
avions que ha produït centenars de morts, qui ha posat una bomba a un centre
residencial sanitari per a persones de la tercera edat, qui ha encoratjat a un
ancià a convertir-se en un home-bomba suïcida i qui ha enverinat conscientment
a un nen petit, entre molts altres actes terribles que, a diferència de les
accions de la seva dona, són corejats per l’audiència. En canvi, la Skyler és
un dels pocs personatges que no ha comès cap assassinat en tota la sèrie, per
exemple, i tot i així se la tatxa d’immoral.
La pròpia actriu fa la següent reflexió: “Els espectadors tenen dret a mostrar
qualsevol sentiment sobre els personatges. Tot i així, si tanta gent reacciona
així i jutja de manera tan brutal a la Skyler. Serà que no poden suportar a una
dona que no va a sofrir en silenci?”. Tenint en compte que s’expressen
sentiments similars cap a d’altres esposes de la televisió, Anna Gunn reafirma:
“Finalment, em vaig adonar que l’odi cap
a Skyler poc tenia a veure amb mi mateixa i molt, en canvi, cap a la seva
pròpia percepció de les dones i de les esposes.”
Des de la passada dècada, les prestigioses
sèries dramàtiques de la televisió per cable, des de The Sopranos, passant per The
Shield, Mad Men o Sons of Anarchy fins a Breaking Bad, estan caracteritzades, al
menys en part, per tenir a antiherois masculins com a protagonistes. I tot i el
gran nombre d’actes reprobables comesos pels seus personatges principals,
l’instint de la major part de l’audiència és recolzar aquests actes i veure el
món a través dels seus ulls aconseguint ser partícips en la justificació dels
seus actes. Com a resultat, un considerable segment dels fans d’aquestes sèries
acaben adoptant una actitud adversa cap a les seves esposes o cap a d’altres
personatges femenins, qui normalment actuen en contra dels plans del
protagonista.
Per posar un exemple, agafarem la matriu d’aquestes sèries: The Sopranos. En una ocasió, el New York
Post va presentar una enquesta en un moment de pèrdua d’audiència del show per
tal d’oferir la possibilitat que els espectadors donéssin idees de com remunta The Sopranos. Algunes respostes incloïen
“Assassinar a totes les dones” i “La Carmela ploriqueja massa, que la matin!”
I sí, la Carmela era culpable de complicitat, hipocresia i d’altres nombrosos
pecats, però era en Tony qui freqüentment assassinava persones, entre d’altres
crims. I ell mai va ser jutjat tant durament com a la seva esposa, demostrant
una doble moral sexista que, encara avui en dia, persisteix. Que el cinema és
representador de l’status quo conservador ho sap tothom. Però el què no em
podia creure quan ho vaig veure que el mateix passava amb la televisió, i amb
els espectadors.
El problema del fan incondicional que no
diferencia entre la pantalla i la realitat posa de manifest que la misogínia
encara està molt present en els nostres dies. Les crítiques són tan
enrebassadament discriminatòries que, durant la premiere de la quarta temporada de Breaking Bad, en llocs web com Entertainment
Weekly,
més de la meitat de comentaris anaven adreçats a la Skyler, discutint sobre
l’augment de pes d’Anna Gunn.
Entre les afectades despreciades pel fandom
també hi trobem a Lena Headey de Game of
Thrones, qui interpreta a Cersei Lannister en l’adaptació televisiva de la
saga novel·lística de George R. R. Martin. Aquesta manifesta haver sofert
abusos en el seu dia a dia per part dels espectadors per interpretar a aquest
personatge antagònic. Per desgràcia, encara avui en dia no és estrany veure com
els límits entre la pantalla i la realitat es desdibuixen, sobretot pels
personatges femenins, sotmesos a un judici de gènere per part del públic, la
indústria i la crítica.
També és cert
que aquest no és un comportament únicament sexista, doncs quelcom similar li ha
passat a un dels seus companys de cast, Jack Gleeson, actor que dóna vida a
Joffrey Baratheon, i qui fins i tot ha arribat a sofrir atacs físics com a conseqüència
de l’avatar a qui interpreta. Igual que a la teoria de l’agulla hipodèrmica, la
massa acaba creient el missatge. La gent odia als actors pels seus personatges,
traslladant així la imatge que regala la pantalla a la realitat. Però en moltes
ocasions aquests eixelebrats incondicionals es deixen portar pel masclisme i
sobretot ataquen a les dones de ficció, per qui no està ben vist que siguin
antiheroines menyspreables ni esposes rebels. Sorgeixen diferents preguntes al
respecte. ¿És el públic realment tant masclista? ¿O ho són la crítica i la
indústria?
Una
dona mai és jutjada sota les mateixes directrius que un home: Posició moral de
Skyler White respecte a la resta de personatges de Breaking Bad.
Perquè genera tant d’odi, el personatge d’Skyler? Només perquè és una
espècia d’antagonista? Se la condemna a més per ser una “mala esposa” al no
recolzar cegament els passos del seu marit? Hauria de donar suport o
mantenir-se al marge? O és només una dona forta que actua de la millor manera
segons les circumstàncies?
1. La Skyler White és molesta, moralista i
interfereix en els plans d’en Walt.
Com ja sabem, Anna Gunn ha parlat sobre l’atac que sofreix el seu
personatge, suggerint que part de la culpa la té que la Skyler actuï sempre com
a pal a la roda per als desitjos d’en Walt, cosa que és absolutament certa.
Però també cal recordar l’actitud sexista del públic que accepta més en un home
que sigui un antiheroi menyspreable capaç de fer qualsevol cosa fora de la llei
i, en canvi, s’espera que una dona sigui molt més obedient.
Com a
espectadors, creem empatia cap al protagonista, entenem la seva situació i fins
i tot som capaços de justificar els seus actes. Si bé en Walt és la viva
reencarnació de l’antiheroi diabòlic, és també una víctima del sistema. Ja
partint en el primer episodi d’una situació desesperada, a sobre se li
diagnostica un càncer de pulmó (la malaltia maleïda dels nostres temps, com ho
fou el sida als vuitanta i noranta, la tuberculosis anteriorment i la pesta
negre a l’edat mitjana) i ja tothom sap que el sistema sanitari nord-americà és
de poca ajuda en aquests casos, sobretot per la gent sense recursos, pel què
tots entenem (i admetem-ho, més d’un cop hem somiat que també ho faríem de no
viure en un món real) que es prengui la decisió de recórrer a mètodes
alternatius, desesperats i èpics per sobreviure. I, a sobre, en Walt no només
ho fa per afrontar les despeses mèdiques, sinó que per sobre de tot emprèn la
seva creuada per assegurar prosperitat i benestar infinits a la seva família en
cas de que el càncer el superés.
Al seu torn,
ella és una mare de família de classe mitja, completament devota a un matrimoni
de no menys de 17 anys, amb un fill amb paràlisis cerebral de naixement i un
bebè en camí. Vist així, semblaria que no hi hagués d’haver cap diferència
entre la seva situació i la d’en Walt. Per què, doncs, a diferència d’ell, ella
genera tanta antipatia?
Durant les
primeres temporades, el seu personatge funciona com a veu de la moralitat per a
en Walter, qui l’hi ha d’amagar constantment les seves activitats; en un primer
moment per vergonya al “què pensaran” i a no decebre la família; després, i de
forma errònia, per a estalviar-los maldecaps també; i, finalment, per la seva
pròpia seguretat. “És una dona que
intenta que el seu marit deixi de matar i de cuinar droga. Com podem no estar
d’acord amb ella?”, apuntava una vegada Gilligan en una entrevista a
Vulture
on titllava de missògens als haters del
personatge d’Anna Gunn. Al llarg de les tres primeres temporades de la sèrie,
assistim a la conversió d’en Walter en traficant de drogues mentre la seva dona
exerseix d’aguafiestas. I la constant
caiguda lliure d’en Walt cap a la perdició arriba fins a un punt on resultaria
inconcebible una altra forma d’actuar que no fos la de la Skyler. Les seves
intencions són d’allò més normals. És la seva família. Però la realitat és que
molts condemnen l’actitud de la Skyler, per trobar-la molesta, i perdonen a en
Walt, tot i que la primera sigui una mare amorosa i atenta i el segon un
assassí que cuina drogues i exposa a la seva família davant dels pitjors
monstres d’aquest món. Un cop més, sembla que culturalment tinguem més tolerància
a les equivocacions del membre masculí.
2. La Skyler va tenir un acte de rebel·lia que va
provocar que perdessin molts diners.
La cosa va empitjorar a partir de la tercera temporada, essent el detonant
el capítol en el qual la Skyler li posa les banyes amb en Ted i, després, li ho
diu a en Walter a la cara. Aquest va ser el punt de no retorn. El precís
instant on tothom va saltar indignat, que si la Skyler era una zorra, que com podia fer això, etc, per
no tornar a jutjar mai a aquest personatge sense passar pel filtre d’aquesta
infidelitat.
Que la Skyler ha comès les seves equivocacions és cert. Però ningú sembla
veure que li va ser infidel amb en Ted en un moment en què ni tan sols es veien
amb en Walt i que aquest la tractava com
un simple accessori més dins del seu puzle de mentides i calamitats. Un moment
en què la vida de la Skyler era una completa merda i no podia estar més
confosa. I que a sobre després li ho digués a la cara com un acte de petita
venjança per demostrar-li que encara té una mica de control a la seva vida és
quelcom que molta gent no li perdonarà mai. La sèrie tracta sobre males
decisions, i mira que en Walt n’ha fet per avorrir, però sembla que pugui ser
comparable cuinar droga i amagar-ho a la família, entre d’altres crims pitjors,
siguin quins siguin els objectius, amb cometre una infidelitat amb un altre
home. I el més greu és que aquesta mala decisió de la Skyler sí que estava
justificada: només respon a la seva necessitat de perdre de vista a l’home en
què s’havia convertit el seu marit i oblidar-se de tot per un moment, encara
que només pogués trobar aquesta manera.
Tampoc sembla importar la rapidesa amb la qual l’Skyler es va penedir del
què havia fet, amb la magistral escena en la qual posa una catifa entre els
seus peus i el terra supersònic del lavabo d’en Ted. A partir d’aquell moment,
ja no importava el què fes la Skyler, que tot estava malament i se la havia
d’odiar. Que decideix blanquejar els diners i cobrir-lo és perquè és una
interessada, que intenti arreglar el desastre que ha fet en Ted i que ho pot
engegar tot a rodar muntant una esceneta sublim o que li dóna diners a en Ted
per arreglar-ho que no veu l’esforç que ha fet el seu marit és que és una
idiota i que hauria de veure que aquests diners li podrien servir a en Walt.
És molt més fàcil no esforçar-se en intentar comprendre a un personatge, és
millor acomodar-se a la idea de que és un personatge odiós i prou.
Part de la màgia de Breaking Bad és
que els personatges no són blancs o negres, i en Walter White n’és precisament
l’exemple. Perquè n’hauria de ser la Skyler White l’excepció? La culpa la té la
indústria, que ens ha acostumat a personatges femenins unidimensionals i ens ha
instaurat una preconcepció de que les dones no poden ser “iguals”. Busquem a
personatges femenins d’una sola cara: si és bona, és bona; si és dolenta, és
dolenta. Hem de començar a evolucionar i a veure que, igual que un home, una
dona s’equivocarà, defallirà i que, al mateix temps, tractarà d’arreglar allò
que trenqui, peça a peça, encara que li costi tot el què tingui en vida.
3. La Skyler no va ser capaç de fugir del problema
i divorciar-se. És una hipòcrita.
Molts declaren
que odien a la Skyler no pel seu paper de moralista a la primera temporada, ni
per ser una mala esposa, sinó justament al contrari, per aguantar a en Walt i
no divorciar-se d’ell quan en va tenir la oportunitat. Fins i tot el mateix
Vince Gilligan admet que des de que la Skyler es va convertir en la còmplice
d’en Walt, ja no l’hi cau tant bé.
A la tercera temporada, la
Skyler, quan finalment es va adonar del què passava i del monstre que tenia com
a marit, es va voler divorciar d’en Walt. Tot i així, vàries foren les raons
per a no fer-ho: No volia trencar la imatge que tenia el seu fill, en Walter
Jr, del seu pare, i, amés, ja havia caigut a la trampa a l’haver fet ús, tan
conscient (finançant la rehabilitació mèdica del seu cunyat, causada per altra
banda per culpa d’en Walt) com inconscient, dels diners producte del tràfic de
meta. Recordem que són 16 o 17 anys de matrimoni aproximadament. No és quelcom
que es pugui veure com a blanc o negre. Les relacions són complicades,
especialment si van amb un bebè i un fil adolescent amb dificultats especials a
bord.
Molts fans la
qualifiquen d’hipòcrita, però quan un psicòpata com en Walter White
constantment posa en perill la seguretat dels teus fills, com pot reaccionar
una mare? I en el moment en què no només en Walter, sinó que ella també està
atrapada en aquest terrible món, quina altra cosa pot fer que vetllar per la
seguretat dels seus fills, de la seva germana i del seu cunyat, i, fins i tot,
del seu menyspreable marit? Hauria hagut d’agafar els fills i desaparèixer
completament del mapa, resignant-se a una vida clandestina de mare monoparental
amb dos fills a bord? Hauria hagut, simplement, d’entregar el seu marit a la
policia a la primera de canvi i convertir-se en la viuda d’un narcotraficant?
Ja avançats fins a la 4a temporada, descobrim que en Walter comença a
allunyar-se de la seva família, al veure’s atrapat en un guerra freda pel
control de la droga contra en Gustavo Fring, un fred i calculador assassí els
tentacles del qual semblen arribar a tot arreu, i on qualsevol pot esdevenir un
dany col·lateral o un hostatge. Arriba un punt, fins i tot, on en Walt ja no
veu cap problema en aterroritzar a la seva dona amb la seva nova i preferida
personalitat, la del lord de la meta Heisemberg. “I am the one who knocks”, menciona en Walter quan ella expressa la
seva comprensible preocupació sobre la seguretat del seu marit i de la resta de
la família. Intentant convèncer-se a ella mateixa de que la història sobre que
el seu marit és una bona persona és vertadera, la Skyler fins i tot arriba a
oferir les seves habilitats com a contable per blanquejar els diners del seu
marit, perquè la seva família sigui capaç de poder gastar els diners que en
Walt ha aconseguit sense aixecar sospites policials. I si no hagués estat per
la seva incorporació a l’empresa del narcotràfic, segurament faria temporades
que en Walt, abocat a una carrera contrarellotge cap a l’autodestrucció, hagués
acabat a la presó, i segurament amb molts menys diners dels que arriba a
aconseguir al final de la sèrie.
Però al descobrir que el seu marit no és
una bona persona, sinó un assassí a sang freda capaç de fer volar pels aires
una residència d’ancians només per poder guanyar, la Skyler entra, al principi
de la cinquena temporada, en un estat d’absolut terror. I el gran públic encara
segueix demonitzant a aquest personatge per la seva reacció tan humana al
veure’s de cop i volta casada amb un sociòpata sense esperança de sortir-se’n,
anomenant-la a ella molesta o sobre-emocional o fins i tot coses pitjors.
Ser un malvat, encara que sigui de manera
vicària, és un desig adolescent per a alguns espectador. Ser malvat significa
ser dolent, tenir cotxes cars, dones atractives (no una esposa), fer el què a
un li vingui de gust en tot moment. Aquest Walter no és el que va conèixer la
Skyler, qui ara li ha de fer de mare: no facis això, no facis allò altre, etc.
I els espectadors la odien perquè creuen que en Walter White té set vides i que
el mag Saul sempre estarà allà per treure-li les castanyes del foc. En canvi,
la reacció d’ella és més humana que la dels propis espectadors: Descobrir que
de cop i volta que el marit amb qui et vas casar és un criminal, responsable de
morts, és una sorpresa per la qual ningú estaria preparat. La majoria dels
espectadors semblen no entendre que en Walter White no és un bon home. És que
fins i tot el propi storyline es
demostra com el viatge d’un home que deixa que el seu propi orgull i avarícia
treguin el millor d’ell mateix fins al punt de que és l’únic que es veu a sí
mateix com a un heroi. Però els espectadors seguim mirant la sèrie per veure
com en Walt arriba a l’èxit dels seus plans, per veure’l caure, sí, però no
perquè volguem, sinó perquè sembla que hi ha d’haver una conclusió final i el
castell de focs resultant serà espectacular. Com el propi Mike diu, en Walt és
una bomba de rellotgeria i l’audiència simplement n’espera l’explosió.
Però el que molta gent no veu, és que el mateix passa amb la Skyler. Ella
no només no té el luxe de ser capaç de marxar i abandonar-ho tot sense més si
les coses no van com a ella li agradaria; no només és l’esposa d’en Walt i la
mare dels seus fills; sinó que és la propietària del renta-cotxes i,
oficialment, la còmplice. Ella, com en Walt, però a la vegada a diferència que
ell, ha de pensar constantment en el benestar de la seva família, per si les
coses li exploten a la cara del seu marit. Està aterroritzada, està atrapada.
Per aquesta raó carrega contra la seva germana, o tracta d’amagar-se al seu
llit del monstra que dorm al seu costat. Però no hi ha escapatòria, i ella ho
sap perfectament.
PERFIL D’ANTIHEROINA O
RETRAT FIDEL?
El cas és que no genera molta simpatia i no entens molt bé el perquè, però
el que queda clar és que no és perquè no estigui essent jutjada sota els termes
de la “esposa ideal”. A diferència de la Lois de Malcolm In The Middle, l’esposa de Bryan Cranston (que allà
interpretava a l’ingenu Hal), la Skyler, si bé és cert que de tant en tant
discuteix amb en Walter i tenen moments de distanciament, segueix al costat del
seu marit en tot moment. Li respon amb frases críptiques però segueix allà per
què és el correcte: “Estar amb el marit
malalt tot i els seus errors”. Aleshores, la Skyler és realment una dona
forta? O tant sols és una esposa convencional intentant lidiar amb la ment
sinistre d’algú com en Heisenberg.
La sèrie es focalitza molt més en en Walt
i en la seva transformació des d’un simpàtic i bon noi cap a un monstre de la
metamfetamina, però la transformació decadent del personatge de la Skyler va de
la mà (tot i que sense vacil·lar tant o ser tan minuciosament tractada), cosa
que suggereix que quasi tothom pot acabar igual. Si donem un cop d’ull
superficial a aquests dos personatges no semblen molt diferents a la resta de
nosaltres. Cap d’ells esperava una vida en la qual haguessin de lidiar amb el
què s’han trobat. Hi ha moltes coses que la Skyler hagués volgut fer amb la
seva vida –recordem que al capítol pilot se’ns la presenta com a una escriptora
amateur de relats curts –però la sobtada malaltia del protagonista fa que ella
hagi de deixar les seves ambicions per retornar a treballar com a contable per
tal de poder pagar les enormes factures mèdiques.
En Walter i la Skyler són personatges
realistes perquè la psicologia dels quals segueixen essent un mirall d’aquesta
societat, ja que representen molt bé els esquemes mentals masculí i femení tal
i com els entenem a occident (passats, òbviament, pel filtre original de la
ideosincràssia dels personatges). En Walter representa a l’home reprimit i
emocionalment maldestre, que creu que els mitjans justiiquen el fi, si és
“noble”. La Skyler representa a la dona de principis sòlids com el ciment, en
els quals la veritat i l’honradesa suposen la cúspide de la piràmide
matrimonial. Qui actua correctament? Cap dels dos, ja que des d’un principi la
seva relació estava abocada al desastre: per part d’ella en el sentit de
concebre la parella com una institució legal rígida i estricte i, per part
d’ell, a l’aferrar-se a aquesta institució de manera obsessiva per tapar les
seves carències afectives.
Altres exemples de personatges
femenins maltractats.
La ficció televisiva té un problema amb
les dones. En els recents anys, hem vist un gran augment de sèries televisives
on les dones hi interpreten rols principals, però la forma en la qual estan
caracteritzades (fins i tot en les sèries en les quals hi són el personatge
principal) és altament problemàtica. Hi ha excepcions, és clar, però per què
normalment ens trobem amb què els personatges femenins principals són tan
desagradables? Perquè el seus interessos amorosos es troben contínuament en
contra dels desitjos de la majoria dels espectadors? Perquè tant sovint son
personatges egoistes, narcisistes, immadurs, dependents o de caràcter impertorbablement
malcarat? Aquí uns exemples i els rols que desenvolupen a les seves respectives
ficcions:
Rita Bennet (Dexter): Un personatge desagradable,
molest des del primer capítol i que va anar empitjorant a mesura que les
temporades passaven. Quin va ser el seu major pecat? Protegir a la seva
família, intentar fer que en Dexter fos un millor pare, i ocasionalment
advertir-lo de ser un irresponsable i de posar sempre la feina per sobre de la
família.
Tara Knowles (Sons of Anarchy): Quin és el seu paper?
Protegir el seu fill, intentar apartar al seu marit de la vida fora de la llei
de la banda i, en definitiva, intentar fugir del perill constant que suposa
estar relacionat amb el Club de Motos.
Winona Hawkins (Justified): Quan es queda embarassada del
fill d’en Raylan, en comptes de celebrar la noticia, els espectadors ho
interpreten com una forma de manipulació i de control sobre el seu home, per
tal de forçar les seves decisions. Ha pres algunes males decisions, sí (de la
mateixa forma que ha fet en Raylan), però el què vol ella és només el millor
per a ell: Una feina que comporti no trobar-se en un tiroteig dia rere dia.
Carrie Mathison (Homeland): Psicòtica, neuròtica i
paranoide agent de la CIA en busca i captura constant d’un terrorista que té l’objectiu
d’enfonsar a un país i, si és necessari, matar a milers de persones innocents
per a aconseguir-ho.
Lori Grimes (Walking Dead): El seu major crim que se
li declara és haver dormit amb el millor amic del seu marit durant l’apocalipsi
zombie, quan es pensava que el seu marit era mort. I per si fos poc, intenta
protegir a tota costa al seu fill i evitar que els homes se l’emportin a caçar
zombies caníbals.
Claire Underwood (House of Cards): Estima al seu marit, en
coneix les seves maquinacions i, en ocasions, participa en elles, arribant fins
i tot a posar en risc la vida aliena (encara que més per poca traça que per
intenció). Per a ella, no hi ha ni bons ni dolents, només política. Tan sols hi
ha “el què considera just” en contra
de “el què volen els demés”. El seu
marit només ànsia, de forma despietada i ambiciosa, l’ascens personal. Per a
ella, l’únic que importa és salvar el món.
Margaret Thompson (Boardwalk Empire): La seva història:
Enamorar-se d’un home al que considera just, generós i protector; Descobrir les
seves corrupteles, però seguir suficientment enamorada com per ser còmplice
dels seus actes; Enterar-se de les seves contínues infidelitats i,
posteriorment, de que és un gàngster, i intentar protegir els seus fills dels
perills que s’amaguen darrera de cada cantonada. I, mentrestant, aprofitar la
seva posició social privilegiada per a intentar fer obres benèfiques per ajudar
a dones en la seva mateixa situació.
Construcció en guió d’aquests
personatges. ¿Els fan per ser odiats?
Fem una mica de repàs del què s’ha dit fins ara. Tots entenem les raons de
perquè el personatge de Walter White, tot i ser un dels personatges més cabrons
que s’han creat mai, segueix caient bé al públic, i de que la gent fins i tot
sigui capaç d’identificar-se amb ell i sofrir amb les seves misèries. També
podem comprendre que no passi el mateix amb la Skyler, malgrat ser una amant
fidel d’un home que no fa res més que donar-li disgustos, ser una bona
comptable, una estupenda mestressa de casa, intel·ligent, encantadora, amb una
personalitat impetuosa i que destil·li exuberant sensualitat. Malgrat tot això,
que la Skyler continuï sent una
autèntica filla de puta i una toca pilotes sense igual fa pensar que potser el problema
va més enllà de la relació d’ella amb el públic. Al veure que no només és ella,
sinó que la seva situació la comparteix amb molts altres personatges femenins
de moda, fa pensar que el problema recau en la construcció dels propis
personatges. I és que els guionistes americans s’esforcen de valent per què els
seguidors de les sèries acabin odiant als seus personatges femenins. Serà per
un o altre motiu, però elles sembla
que només estiguin allà per intentar fotre constantment els plans del
personatge que és realment carismàtic de la sèrie. I, a més, sempre acaben
emportant-se al llit a un dels seus millors amics.
S’ha d’admetre que hi ha un problema molt estrany amb la construcció del
personatge de la Skyler. En realitat, si ens hi fixem bé i deixem de banda les
aventures amoroses, el seu discurs moralista o la seva incapacitat d’actuació,
el cas és que potser no és un personatge tan realista com ens pensem. I és que
la Skyler, constantment està fent coses que la gent normal no faria. Per
començar, hi ha un greu problema de falta de comunicació dins del matrimoni
White.
Ja en el primer episodi, quan ella veu que el seu marit està mantenint unes
misterioses trucades telefòniques, en comptes de tan sols preguntar-li al
respecte com faria qualsevol persona normal, comença a posar el nas on no la
demanen per tal de descobrir qui s’amaga a l’altre cantó de la línia. O quan en
Walter s’inventa la història sobre que en Jesse li està venent porros,
l’obsessivament controladora Skyler de cop i volta pensa que seria una bona
idea anar fins a casa d’en Jesse i amenaçar-lo perquè deixi de vendre-li
drogues al seu marit. En Walt té els seus errors i a ningú li sorprèn que pugui
arribar a comportar-se i a actuar estúpidament quan s’ho proposa, però la cosa
és que la Skyler no. És un estil diferent de personatge. És freda, calculadora,
una persona que és conscient de que fa les coses per bé i de la forma correcta
quan fereix a altres personatges. Per tant, perquè simplement no parla amb el
seu marit, si tan li molesta l’ús de drogues? Si actua d’aquella manera, és per
a algun propòsit. És que no hi ha confiança? Tots aquests dubtes se’ns queden
gravats al subconscient i ja des del minut 1 sabem que no és una aliada del
nostra protagonista, sinó que se’ns la presenta com a un personatge secundari,
un antagonista. La major part del seu comportament des d’ençà no fa altra cosa
que convèncer-nos d’això.
“Odio a la Skyler White”, “Em va vomitar”, “Quan apareix passo les escenes ràpid”, “A veure si la maten”... Són comentaris que trobem en qualsevol
tipus de foro o xarxa social on es comenti Breaking
Bad arreu del món. La bloguera i serièfila Marien López proposa la teoria
tricèfala de que l’odi a Skyler White ve donat “per la banalització del mal, perquè els hi agrada exercir poder encara
que sigui vicàriament i, sobretot, perquè és una dona”.
Les sèries de TV inciten a odiar a les
dones. I el cert és que, d’alguna forma, dóna gust odiar-les. Però és que a
sobre, aquest odi tan primari i instintiu està totalment justificat per les
deplorables accions que duen a terme les protagonistes d’aquestes ficcions. La
Lori Grimes de The Walking Dead, per
exemple, primer té relacions amb el millor amic del seu marit, tot i que és
raonable vistes les circumstàncies, però després s’imposa la missió de que els
dos tornin a ser amics, per més tard intentar allunyar-los, per després voler
que siguin amics altre cop. Primer li demana al seu marit que mati a en Shane,
perquè és perillós, però després s’horroritza quan aquest ho ha fet. El
resultat final és fàcil d’intuir: els espectadors es cansen d’un personatge que
no fa res més que canviar d’opinió radicalment, escridassar a la gent, enredar
la troca i destorbar constantment. La gent pensa que les esposes de les sèries
de ficció són “bitches” perquè nou de
cada deu cops, aquests personatges no tenen cap implicació important en el
nucli del drama, i la seva única funció recau en fer d’advocats del diable pels
personatges principals de la història. I és tan usual que acaba convertint-se
en un clixé. Només cal reunir vàries condicions
perquè això es produeixi: Que la dona sigui un personatge secundari o sidekick del protagonista, que sigui
l’“alleujament còmic” o que sigui l’antagonista. Segur que n’hi ha més, però
aquests són uns dels prototips i característiques de personatges femenins que
més fan referència al què s’ha comentat, els quals els hem vist tots en
infinitats d’ocasions:
1. La donzella espantadissa: Aquella secundàries els minuts protagonistes de la qual en cada escena es
redueixen a una successió de queixes, gemecs i ploriquejos. Preferentment
cridant a tot volum i amb veu molt aguda, cosa que encara les fa més molestes.
Aquest prototip és una mica antiquat, més propi del cànon femení del segle
passat, pel què no hi ha una referència tan caricaturada en la ficció dramàtica
actual, però en podria ser un exemple la Sansa Stark a Game of Thrones, que malgrat estigui restringida per unes
condicions de gènere històric de les quals ha de dotar de versemblança el seu
personatge, també s’ha trobat amb cert rebuig per part del públic.
2. L’harpia amargada: El típic personatge de qualsevol pel·lícula adolescent o universitària,
sobretot en el gènere de terror, que encarna a una repipi estirada, de família acomodada que gaudeix torturant
psicològicament i fent la vida impossible als protagonistes. Una que no pararà fins
a treure-li les entranyes a la protagonista, però sempre mantenint el seu
estatus de nena mimada i refinada. Un exemple podria ser, també de Games of Thrones, la Cersei Lannister.
3. La tigressa promíscua: Són completament conscients i senyores del seu cos i de les armes de les dones, i no dubten a
fer-les servir per aconseguir els seus propòsits. Són lluitadores,
triomfadores, i sovint encarnen rols més aviat masculins. Però són dones. On un
home quedaria com un triomfador i un alfa
en aquest tipus de papers, els seus homòlegs femenins se’ls sol catalogar de putes i manipuladores. Sovint, a més,
solen encarnar personatges antagonistes i els seus plans solen acabar, també,
malament, establint una estranya causalitat entre la seva forma de ser i el seu
destí fatal. Un exemple és l’agent June Stahl de la sèrie Sons of Anarchy.
4. La Penélope impacient: És aquella esposa que espera el
retorn del seu marit en campanya i de la qual els companys d’esquadra d’aquest
no paren de sentir-ne a parlar qual les bales deixen de xiular al seu voltant.
Aquella per la qual el nostre soldat protagonista es desviu i que no para
d’idealitzar i, mentre ell mata a Nazis/Vietcongs/Islamistes o qualsevol dels
altres enemics d’Amèrica, ella està a casa enrotllant-se amb la meitat del
poble. Aquest tòpic, a més, ens obliga a creure el fals propòsit de que tenim
que vigilar contínuament a les dones, ja que aquestes cometran adulteri a la
primera opció que tinguin. Aquí, tot i que no sigui de gènere bèl·lic, hi podem
trobar a la mateixa Skyler White.
6. La guerrera autosobrevalorada: És aquella que constantment busca sentir-se útil i
s’ofereix per posar-se a l’altura de la resta d’homes quan es necessiten
voluntaris per a una missió suïcida. És aquella dona valenta i inquieta que no
pot quedar-se asseguda a l’habitació del darrera simplement esperant a que els
cavallers tornin de la batalla, sinó que és la primera en fer un pas endavant i
llançar-se cegament al buit. I normalment, quan no calia que ningú es tirés. No
sé perquè, però aquest prototip de personatge té l’estranya mania de sobrevalorar
contínuament totes i cada una de les seves capacitats, ocasionant que les
missions fallin per culpa seva i que els espectadors pensem: “Si fins i tot hagués sigut més útil que
t’haguessis quedat amb les altres dones, vells i nens!” Un exemple bastant
paradigmàtic i prototípic és el d’Andrea a The
Walking Dead.
7. L’encasqueta bebès: La noia per la qual està completament enamorat el protagonista tota
l’estona i a la qual veu com un àngel sobre la terra, no adonant-se de que està
essent manipulat en tot moment. Aquest prototip de noia gaudeix torturant a
l’innocent protagonista, delitant-se cada cop que li rebutja una proposició, o
cada cop que ella ha de marxar del seu costat per anar a menjar-se el món. El
prototip de Jenny de Forest Gump, que
només és capaç de tornar al costat d’en Forest un cop s’ha
quedat embarassada, perquè ell l’ajudi quan toca ser responsable d’un fill que,
més que evidentment, no és seu. Un exemple és el de Lori Grimes a The Walking Dead.
8. L’esposa fidel: Sí,
encara que sembli mentida, també és un prototip de dona que crea rebuig. Entre
elles es troben un gran nombre d’esposes citades anteriorment. Sense anar més
lluny la pobre Skyler White, que la critiquen en el moment en què decideix
apostar pel seu marit i ajudar en el seu negoci per sobre de denunciar-lo a la
policia. Un altre cas sorprenent és el d’Aslaug, la segona esposa de Ragnar
Lothbrok en la sèrie Vikings. Aquest
és un personatge que, salvant un cop més la versemblança històrica, decideix
dedicar la seva vida als seus fills i a la seva família, a diferència del seu
pol oposat, Lagertha, la primera dona d’en Ragnar i una mortífera dona-guerrera
de la qual els fans n’estan enamorats. Així doncs, els seguidors de la parella
Ragnar-Lagertha contínuament rebutgen les aparicions i intervencions d’Aslaug
malgrat sigui aquesta una esposa fidel (capaç de compartir el seu marit amb
altres dones), una bona mare i una excel·lent comtessa. Un cop més, si no ets
una brutal assassina amb corbes de topmodel,
no tens lloc dins del cor dels espectadors.
El cas és que, aquest tipus de personatges
es troben més aviat lluny de representar la realitat de les dones d’avui en
dia. És probable que tothom conegui a algú que s’assembli al prototip, però és
que els guionistes hi recorren constantment, provocant que el personatge
secundari femení sigui menyspreat pel públic. I és que la gran majoria
d’esposes a la televisió no són més que insípides talla-rotllos que no tenen
cap altre funció que escridassar als personatges principals mentre aquests
estan fent qualsevol cosa important, pressionant-los de fer una altra cosa, i
seguint-los escridassant quan aquests estan fent aquella altra cosa, tota
l’estona creant conflictes innecessaris posant-los a tots en perill. No pots
tenir a un personatge fent res més que molestar a l’espectador i després trobar
sorprenent que aquest sigui mal acceptat pel públic.
I no és només per les coses que fan la Skyler, la Lori o la Kate de Lost, ja que el bé i el mal són bastant
relatius en aquest tipus de ficcions, sinó que és el to amb què ho fan. Pots
estar veient com en Walter White o en Don Draper es mengen un sandwich i és una
escena completament irresistible com qualsevol altre. Però en comparació, veure
a l’Skyler fent xantatge a algú o a la Betty Draper tenint una aventura és
cansat i avorrit. Per què? Perquè no ens cauen bé. La ficció t’ha entrenat per
què no t’agradin. I el més sorprenent és que darrera d’aquest clar exemple de
misogínia i mala representació femenina a la televisió s’hi amaguen un gran grup
de dones guionistes, el què posa de manifest que la percepció cultural de les
dones continua dècades enrederida.
Com
es representa la feminitat a BrBa? I
la masculinitat? Són les caracteritzacions modernes dels personatges televisius
realment positives?
Encara que obertament no ho pretengui, com quasi la majoria de sèries
televisives Breaking Bad té grans
problemes en la representació de gèneres, particularment el femení. La resta de
personatges han fet coses infinitament pitjors i segueixen agradant. I tots els
actes de la Skyler estan justificats per la horrible pressió a la qual és
sotmesa pel seu entorn hostil i, més particularment, pels abusos que rep per
part del seu marit.
Com a mare, ella és la que ha de ser responsable del benestar dels seus
fills. Aquesta posició, òbviament, també està justificada ja que, sobretot a
partir de la tercera temporada, el seu marit tracta els seus fills com a mers
peons dins del seu gran joc (utilitzant, per exemple, les seves demostracions
d’afecte per quedar bé davant de la policia i de la família, i també davant de
l’audiència), però no deixa de ser un cop més la reiteració d’aquesta imatge
que encara va calant al nostre imaginari cultural. També es podria dir que els
rols i dinàmiques de gènere de la família White són portats a l’extrem: el pare
és el proveïdor (creient que la seva nova feina de xef de la metamfetamina és
pel benefici dels seus fills), mentre que la Skyler agafa el rol
tradicionalment femení de protectora (coneixent que el propi pare dels seus
fills és a la vegada el perill major de la família).
Però quan ella decideix actuar activament davant dels seus sentiments per
en Ted Beneke, “enganyant” així al seu marit (recordem que en aquest període
estaven separats) sembla que per fi la dona mostri una mica d’esperit rebel, de
desig. Per molt que aquesta actitud faci enfadar a una gran majoria
d’espectadors, ensinistrats per tota una vida de contingut cultural
reaccionari, en aquest moment, i per primer cop, per fi sembla que actuï d’una
forma no tradicional. Però per llàstima, aquest és un comportament aïllat.
M’agradaria pensar que, si aquest tipus d’actituds en dones es mostressin més,
acabarien per normalitzar-se i no despertarien tan rebuig. Si anem a les
antípodes, Breaking Bad també compta
amb un dels moments més desagradablement misògins passats per alt dels que he
estat espectador en tota la meva vida. No per això, com ja he repetit, vull dir
que aquesta sigui una sèrie explícitament misògina, però el què sí que és un
fet constatable, és que són pocs els que els va treure el son l’escena descrita
pels crítics com a “horrible, violent i
lleig sexe a la cuina”, i que ràpidament va ser justificada com a primera “demostració del verdader poder d’en
Heisemberg”.
Però aquest “incident” passat per alt, durant el primer episodi de la
segona temporada (Seven Thirty-Seven)
i on la Skyler, portant una màscara d’avocat i un barnús, és empotrada
salvatgement contra el refrigerador en un rampell d’ansietat del seu marit, qui
en aquell moment es troba enmig de la seva pulla amb en Tuco, i que, en qüestió
de segons, avocat i pollastre es converteixen en una experiència propera a la
violació, ens demostra quina és la verdadera naturalesa sobre la qual els
guionistes han esculpit el personatge d’Skyler White. I, a diferència d’escenes
com les de que la Skyler enganya al seu marit i després li ho diu a la cara, o
que es fuma algun cigarret durant l’embaràs, la televisió i el cine ens han
deixat veure més d’una escena de violació, portada a casa, a les nostres
pantalles, asseguts al nostre sofà, i, poc a poc, hem anat acostumant-nos-hi,
i, poc a poc, hem après a no donar-los tanta importància. Què és una violació a
una dona al costat d’una infidelitat reconeguda a un marit o de fumar durant
l’embaràs? I malgrat sigui la Skyler qui atura l’acte, aquest fet comença a fer
qüestionar el seu propòsit en la totalitat de la narrativa i posa de manifest
els següents dubtes:
-
Perquè
segueix ella estant amb un home que l’olora, l’agafa pel darrera, i la força
contra ell?
-
Perquè
li costa tanta estona a ella aturar l’acció?
-
Perquè,
deixant de banda a en Jesse, és sempre la Skyler el primer personatge en el
qual en Walt desfoga les seves frustracions, ja siguin sexuals o d’una altra
índole?
-
Perquè
ella s’ha de veure reduïda a romandre en una posició passiva (simbolitzada amb
aquest acte sexual quasi de quatre grapes i amb el cap contra la nevera)?
-
Pot
qualsevol showrunner de qualitat
escriure un personatge femení que el
públic vulgui recolzar?
I malgrat tot, ella segueix fidel al seu marit. Fa pensar tot això que la
ficció televisiva en general, sobretot la americana, segueix magnificant aquest
tipus d’assumptes, com l’adulteri femení.
Han passat moltes coses des d’aleshores. La Skyler adopta posicions més
actives, menys convencionals d’un rol no sufridor: comença una nova feina, dóna
a llum, descobreix el negoci il·legal del seu marit, el deixa, s’enrotlla amb
el seu cap, encobreix les activitats il·legals del seu marit inventant una
falsa història de problemes de joc amb la qual paga les factures mèdiques del
seu cunyat, blanqueja diners de la droga, compra un negoci de rentacotxes,
convida a en Walt a tornar a casa, es debat a deixar el seu marit
definitivament (Four Corners),
retorna a casa per “protegir a la seva
família de l’home que protegeix a la seva família”, fingeix ser una
secretària bombonet sense cervell per a en Ted, s’esfondra davant de la seva
germana (Shut up, shut up, shut up, shut
up!) , fingeix una temptativa de suïcidi, deixa que en Walter retorni al
seu llit i verbalitza el seu desig de que el càncer torni.
Però, a diferència de l’alliberament puntual de la Skyler, l’episodi de la
violació sí que es repeteix. A Madrigal la
Skyler torna a sofrir un intent de violació a mans del seu marit quan els dos
estan al llit i ell comença a fer-li petons al seu braç mentre s’ajusta el
penis contra el darrera de la seva dona i ella, tot i estar clarament en
desacord, no reacciona. Aquí es demostra que els personatges femenins encara
tendeixen a escollir romandre al costat de relacions abusives sense intentar
cap tipus de venjança o acte d’autoritat davant dels seus opressors masculins.
Són dones amb la funció de víctimes, com la pròpia Skyler verbalitza quan li
diu al seu marit: “I’m coward”.
També hi ha el cas de les dones amb rols
guanyadors. Aquests són personatges ferms, decidits i amb tan o més valor que
els homes, i no per això deixar de ser dones. Tot i així, la veritat és que
aquests rols, que ja es troben en el cine, encara els hi costa fer el salt a la
televisió dramàtica.
El passat més de juliol, el mitjà
nord-americà Uproxx
va publicar els resultats d’una curiosa enquesta: Els episodis menys valorats
de Breaking Bad són aquells que més
minuts dediquen a la Skyler White.
Això ens porta a pensar que aquesta, és una sèrie d’homes i per a homes. Però
per exemple, l’episodi Buried és un
episodi on són les dones les que destaquen, substituint per moments a la xarxa
les discussions sobre l’enfrontament Walt-Hank-Jesse. Després d’haver passat de
la ignorància a l’odi, a través de la complicitat, la por i la depressió, la
Skyler d’aquest capítol torna a recolzar al seu marit, torna a agafar el
control i sembla prendre la decisió d’optar per la família per sobre de la
moral definitivament.
·
La
línia blava representa l’índex
d’audiència segons IMDb, mentre que la vermella
representa, de forma inversa, el nombre d’aparicions de la Skyler per capítol.
·
Relació
entre l’índex d’audiència i les aparicions de la Skyler.
·
La
mitjana d’índex d’audiència per episodi és del 8, 84 sobre 10.
·
La
mitjana d’aparicions de la Skyler és de 8,30 cops o escenes per capítol.
·
Al
top 10 dels episodis més ben qualificats
segons IMDb, la mitjana d’aparicions de la Skyler és de 4,6 i la mitjana
d’índex d’audiència és de 9,57.
·
Als
10 capítols menys destacats, la
mitjana d’aparicions de la Skyler és de 10,1, mentre que l’índex d’audiència és
de 8,21.
·
Als
10 episodis amb el nombre més alt
d’aparicions de la Skyler (amb una mitjana de 14,6 aparicions), l’índex
d’audiència mitjà és de 8,54.
·
Als
10 episodis amb menys aparicions de la
Skyler (2,6 cops per episodi), la mitjana d’índex d’audiència és de 9,23.
A les dones de Breaking Bad sempre acaba podent-les la família, no perquè sigui
una sèrie explícitament masclista, sinó perquè mostra un món en el qual són els
homes qui remenen les cireres (a excepció de la Lydia Rodarte-Quayle, la única
que sembla tenir quelcom a dir dins la factoria del cristall durant els últims episodis
de la última temporada). Tot i així, l’aversió que el públic pugui sentir cap a
la Skyler o la Marie va donada pels matisos que remeten a la seva construcció.
Els personatges masculins neixen com a homes normals i tenen una evolució
heroica, des de les seves accions i decisions fins a certes referències a
l’imaginari cultural (com per exemple la similitud entre el desenvolupament de
l’arc dramàtic d’en Walter White amb el d’Scarface), passant per la
planificació d’algunes escenes (com la consagració d’en Hank al final de One minute), però les dones estan sempre
lligades a allò terrenal i quotidià. Es troba a faltar certa “mitologització”
dels personatges femenins, ja sigui com a poderoses matriaques o justicieres
delatores, com les que es poden trobar a l’episodi Buried. Dos escenes pontentíssimes i desoladores; una on la Skyler
recolza a en Walter per a ptrotegir el futur de la seva família i el nom del
seu marit davant dels seus fills; i una altra on la Marie trenca definitivament
els llaços amb la seva germana al saber que coneixia les jugades que quasi
acaben amb la vida d’en Hank.
Al segle passat, les dones de les sèries de televisió eren o molt bones o
molt malvades. Si estaven casades amb un dolent, eren dones florero o alcohòliques. Al segle XXI,
les dones no són bones ni dolentes, són dones. Algunes són esposes de
personatges dolents, tan per les coses bones com per les dolentes.
I un cop més, són les dones d’aquests antiherois les que sempre han de fer de
bastió de la moral i, a la vegada, estan condemnades a caure de la mà dels seus
marits. Personatges com Carmela Soprano, Rita Bennett, Betty Draper, Margaret
Thompson o Lori Grimes són la criptonita dels seus marits fins que ells
comencen a caure, moment en què elles també ho fan i s’han de refugiar en el
divorci, la infidelitat o la religió quan comencen a veure les orelles al llop.
Rols i gèneres: Hi ha
alternatives?
Per fortuna, la imatge dels personatges
femenins i la seva acceptació per part del públic està canviant gradualment.
Veiem alabances a Daenerys Targaryen, de Game
of Thrones, o a Alicia Florrick, a The
Good Wife, que fa temps eren difícils de trobar dins la ficció televisiva.
Aquests són personatges forts, lluitadors i capaços. És positiu que tinguin una
representació en pantalla, però encara són lluny d’atrapar als seus homòlegs
masculins. El perquè? Aquests personatges femenins entren dins del rol d’heroi,
defensors del bé, de la justícia, del bàndol a idolatrar, el vencedor. Per
sobre de ser dones, son herois. Però tal i com ha començat aquesta reflexió, la
ficció televisiva actual és la dels antiherois. Per tan, passaria el mateix si
parléssim d’antiheroïnes? Què se’n pot dir de la pobre acollida que va rebre la
reprovable Nancy Botwin de Weeds, que
va trencar els últims esquemes en la construcció de la dona? I de les
mestresses de casa de Desperate
Housewives, o de la jove i egoista Hannah de Girls, o de la inestable Amy de Enlightened?
Els antiherois masculins que estan de moda
actualment tendeixen a tenir el què tradicionalment entenem com a trets
masculins. Moltes vegades en excés. Per seguir amb l’exemple, el primer pas que
fa Walter White en al seu camí cap a la perdició ve justificat per la sensació
de que la seva esposa i els seus fills, la seva
família, no seran capaços de mantenir-se per ells mateixos quan ell se
n’hagi anat (una suposició inherent d’arrogància que la sèrie mai ha examinat convincentment;
i si ho ha fet, ho ha deixat tan sols per una escena de l’últim capítol). Tony
Soprano, al seu torn, és excessivament decisiu. Seth Bullock (Deadwood) és un defensor de l’honor i la justícia per
sobre de tot. Stringer Bell (The Wire)
o Tommy Shelby (Peaky Blinders) intenten reconvertir una empresa
criminal en un negoci legítim. Tots ells comparteixen certes característiques:
tenen caràcters actius, tendeixen a fer el mal quan decideixen actuar –encara
que sigui per a un bé més gran –i, en canvi, el bé es dóna quan ells es retarden
a prendre les seves decisions.
Hannah Hoverth (Girls), en contrast, és una antiheroïna precisament perquè no
actua, i quan pren la decisió d’actuar, es posa a ella mateixa en una situació
completament catastròfica. Passivitat i dependència són els trets que trobem
humiliants mentre que ser actiu i decisiu i mantenir-se sempre com al més alt
són els trets que associem com a positius i pels quals ens sentim atrets, fins
i tot quan aquests són usats salvatgement per a fer el mal. El primer conjunt
de trets es codifica com a femení, mentre que el segon, com a masculí. Una cosa
és respondre positivament a una heroïna si pren un rol típicament associat a la masculinitat. En canvi, com ja hem vist,
és molt més difícil, per part de l’audiència, recolzar-la si aquesta dona amb
components masculins és una antiheroïna; com passa amb Sarah Linden i la focalització
en la seva carrera per sobre de la seva família, o amb Cersei Lannister i la
seva impressionant crueltat, encara que sigui per destacar enmig un món
d’homes.
El problema potser es troba justament en
aquesta sobreabundància de trets genèrics mal codificats amb els quals ens ha
criat la televisió, que ens permet trobar entranyable la criminalitat assassina
de Tony Soprano i menysprear, en canvi, els cigarrets de la Skyler White quan
està embarassada. No sé la solució per combatre el feminisme a escala mundial,
però segur que milloraria la perspectiva de la representació femenina amb la
creació de més personatges femenins arriscats i la renovació de la crítica
televisiva més rància, i sembla que, en ambdues coses, tot i que a poc a poc,
anem pel bon camí.
El cas és que, per exemple, les sitcoms,
malgrat tot, porten avantatge a les sèries dramàtiques pel què fa a
l’acceptació de personatges femenins més originals. Pot ser que la clau
recaigui en l’humor, que fa que tots els personatges siguin patètics i
excèntrics per iguals, homes i dones, blancs i negres, joves i vells; en tot
cas no serien les dones qui igualarien als homes a l’alça, sinó els homes ho
farien amb les dones a la baixa. I també és cert que continuen imperant com a
protagonistes destacats els membres masculins del cast. Com també hi ha casos
que abunden contínuament en les claus de gènere més conservadores.
Broad
City és una sitcom que,
malgrat no onejar cap bandera, ha estat descrita pel Wall Steet Journal, per
fer-nos una idea, com un “atac sorpresa
feminista”.
Aquesta websèrie d’humor tracta les aventures de dos noies de Nova York: L’Abbi
Abrams té 26 anys, viu en un pis compartit a Brookly i treballa de netejadora
en un gimnàs mentre aspira a ser entrenadora i artista; La Illana Wexler en té
22, col·lecciona fotografies de penis al mòbil i fuma marihuana. Quina és la
diferència que veig jo entre aquestes dues protagonistes i la Khalessi Daenerys, Mare de Dracs i Comandant d’Exèrcits (Game of Thrones) o de la Gran Matriarca Gemma Teller del Club de
Motos SAMCRO (Sons of Anarchy)? Doncs
que tan l’Abbi com la Illana no representen a dones fortes en el sentit
clàssic. Més aviat el contrari, són unes completes fracassades. Beuen whisky
robat, tirades pels carrers, fan el mandra a la feina i en el sexe i fumen
marihuana diàriament fins a quedar-se adormides a la tassa del vàter.
Quina és la millor representació femenina,
doncs? Si la televisió ens permet mostrar a homes que s’equivoquen, que erren,
que tenen ambicions mundanes, que somien, que no són prototips d’herois
perfectes, i els acceptem tal i com són, perquè no una dona que sàpiga el què
vol, sàpiga qui és i que ho faci tant bé com pugui? A vegades, els missatges
menys obvis són els més efectius. Qualsevol dona viu sota la constant pressió
de resultar agradable, sana i educada, de mantenir desitjos ocults i de
satisfer a la resta. Però l’Abbi i la Ilana són precisament el pol oposat: se subverteixen els rols genèrics i, per una
vegada, el personatge eixelebrat, indolent i incompetent no és el masculí. No
tenen cap estàndard al qual adherir-se, són persones i, com a tals,
imperfectes. No volen semblar res, sinó simplement ser elles mateixes. Si els
hi ve de gust netejar en roba interior per poder pagar les entrades d’un
concert de Lil Wayne, ho faran, perquè és el què volen i així és com són.
Després se’n penediran, demanaran deu pizzes i passaran la mona vomitant al
lavabo. Però perdonem les seves anades d’olla igual que perdonaríem a les de
Constanza (Seinfeld), Alan Harper (Two and a Half Men) o Jean Ralphio (Parks and Recreation); i no per ser
dones, ni aquests últims per ser homes, sinó perquè cada ú és qui és i prou.
I és que la dona pot ser una líder
pràcticament perfecta com la Leslie Knope (Parks
and Recreation) o Olivia Pope (Scandal),
però també pot ser un complet fracàs com a persona i tot i així mantenir el seu
orgull i humanitat. L’importància de la representació és òbvia i, si volem
obrir debats sobre el feminisme a la televisió, és el primer punt a tractar.
Les nenes es converteixen inevitablement en el que veuen. Si només se’ls hi
ofereix un tipus de dona a la qual aspirar, aquesta serà concebuda com a única
opció.
My
Mad Fat Diary, és una
sèrie britànica que va d’una adolescent, Rae Earl, mordaç i amb un sobrepès que
li causa inseguretats i que a mitjan anys noranta acaba de sortir d’un centre
psiquiàtric després d’un intent de suïcidi per a reintegrar-se a la seva vida
quotidiana. La seva no és una vida glamurosa, ni les seves decisions
reivindicatives: es rodeja d’amics que li costen de mantenir i amaga al seu
diari totes les fantasies sexuals que li venen al cap amb cada home que es
creua a la seva vida. Un problema d’allò més comú però en absolut representat
amb honestedat i versemblança a la televisió. És a dir, tenim a un protagonista
gras l’objectiu del qual no és aprimar-se. Tampoc és el sidekick sobre el qual recauen les bromes, sinó que és el
protagonista. I malgrat tot, el missatge que se’n transmet és que aquest
personatge és brillant, resplendent, magnètic i, el més important, que
qualsevol s’hi pot reconèixer sense ser cap estereotip magnificat. I ella no és
l’única, ja que tots els personatges de la sèrie són interessants i originals
per si mateixos; adolescents, sí, però tractats amb respecte i sensibilitat,
representats com a persones tan a les seves històries com a les seves
relacions, i que s’enfronten dia a dia a la mateixa lluita que representa tenir
aquesta edat.
Si ens centrem específicament amb la
serielització dramàtica ens trobem amb sèries com Orphan Black o The Fall,
on també s’hi mostren heroïnes i antiheroïnes, protagonistes i antagonistes les
actituds dels i de les quals trenca amb les rols prototípics, i tot això sense
proposar una posada en escena especialment activista, incendiària, outsider o avantguardista. Sinó que són
sèries comercials pensades per a tots els públics: la diferència recau en una
representació diferents dels personatges i dels seus rols.
La primera, Orphan Black, és una
sèrie dramàtica d’origen canadenc al més pur estil contemporani, inspirada en
les grans sèries mestissatge de gèneres com Fringe
o Lost i protagonitzada (en
diferents papers a la vegada) per Tatiana Maslany, el què suposa col·locar a un
personatge femení (o a més d’un, depenent de com es miri) al centre de gèneres
que solen ser dominats per a homes. En general és una sèrie els guionistes de
la qual gaudeixen capgirant per complet tots els estereotips de gènere, portant
als homes a interpretar els rols convencionalment assignats a les dones (i
explicats al llarg dels punts anteriors), com són el de l’ex sonat, l’interès
romàntic perillós, el policia escèptic amb els mètodes del cos, el marit que es
posa on no el demanen, etc.
A The
Fall, a part d’Stella Gibson, la detectiu, també es mouen al seu voltant un
bon ventall de personatges clarament feministes, tots minuciosament
desenvolupats i independents, i que, a més, cosa que és poc comuna, important i
destacable, són amigues entre sí (on normalment se les mostraria competint per
ser la millor dona dins d’un món
d’homes completament masclista com és una comissaria). Stella, a part de
sobresortir per les seves dots professionals, també mostra una sexualitat oberta
sense cap tipus de remordiments (té relacions d’una nit amb un agent i és ella
qui es nega a mantenir després una relació estable). D’altra banda, la sèrie
sobresurt al presentar-nos a l’assassí, Paul, la identitat del qual es revela
ja al primer episodi, com un home amb una vida aparent normal però que es
dedica a espiar, atemoritzar i finalment assassinar a dones; i no a qualsevol
tipus de dones, sinó tan sols aquelles que resulten ser una amenaça i que,
casualment, porten una vida professional ambiciosa. A part de la violència
física, també n’implica una de més subtil, que institucionalment recau sobre la
dona. És la conseqüència d’estereotipar a la víctima i de la normalitat amb la
qual se’n fa broma d’assumptes tan greus com la rape culture (concepte amb el qual es defineix l’actitud social que
normalitza i excusa la violència sexual, tan la que és física i tangible com la
constant deshumanització de la dona venuda com a objecte – També caldria
plantejar perquè no hi ha traducció d’aquest terme en el nostre vocabulari). Aquesta
sèrie britànica ens intenta explicar
clarament quelcom més important: el problema no radica en un desequilibrat
mental con en Paul, sinó en la pròpia societat patriarcal que, trivialitzant el
feminisme, instiga a la misogínia cultural. Quan en Walt viola la seva dona,
tant sols és una “demostració del
verdader poder d’en Heisemberg”.
Conclusió: Està el públic
preparat pel nou model de dona?
El més important per a
combatre un tema polèmic de desigualtat és mostrar-lo. Com ja hem vist, si
s’amaga, si se censura, aquest tema
no es veu, no se’n parla. Per tant, la clau de l’assumpte és la representació.
Finalitzada aquesta recerca crec que tot recau en aquest concepte. Però com
sempre, els Estats Units van un pas per darrera d’Europa en aquests temes. El
concepte de representació no recau en
la inclusió destacada de certes
característiques sinó en la normalització
d’aquesta inclusió. M’explico posant un exemple: Quan a finals dels setanta
i principis dels vuitanta els activistes pel col·lectiu afroamericà demanaven
una representació més igualitària en una producció televisiva exclusivament
dominada per blancs, aquests ho van entendre com el requeriment d’incloure un personatge de pell fosca en
tota posada en escena, l’objectiu del qual era demostrar amb presència
(representar) la varietat ètnica dins la població nord-americana. En primer
lloc, tampoc va ser un objectiu gaire ben assolit, posat que demogràficament la
presència d’un afroamericà dins de col·lectius naturalment caucàsics tampoc era
versemblant, però aquest ja és un altre tema. El què em refereixo, és que
aquest negre inclòs no tenia cap més
característica que justament la que proposaven combatre. La seva única funció
era la de ser negre ad hoc. Per tant,
era discriminat, destacava, cridava l’atenció i el públic s’hi fixava. La
conseqüència era tenir a tot un públic jutjant totes les accions del personatge
negre que no feia res més que ser el
negre.
El mateix passa actualment amb
la situació de la dona a la ficció televisiva dramàtica americana. Deixant de
banda produccions de caire conservador legitimadores d’un status quo reaccionari, vull pensar que la intenció dels guionistes
és crear retrats fidels i realistes de la dona.
La conclusió a la que he arribat, doncs, és que justament fent això també estan
discriminant, sense voler-ho, un col·lectiu
de persones amb característiques determinades; de la qual se’n deriva
l’estereotipació, la vulgarització i el posterior rebuig per part del públic.
No es tracta de crear només a dones fortes i amb lideratge, o d’esborrar
completament del mapa el perfil de mare abnegada i supeditada al marit. No es
tracta de focalitzar contínuament en dones víctimes de la degradació
patriarcal, com tampoc crear motlles de dones encantadores, perfectes i
felices. No es tracta de mostrar dones capaces d’igualar als herois en
qualsevol de les proves possibles, ni de dones realistes que demanen ajuda si
no tenen prou traça per canviar una roda d’un cotxe. El problema de la
representació actual de la feminitat és que se centre exclusivament en mostrar dones, quan potser simplement hauria
d’intentar parlar de persones.
Òbviament és tan sols una hipòtesi, però potser, al segle XXI, els guionistes
haurien de deixar més amplitud als personatges per a què es desenvolupessin per
sí mateixos sense haver d’entrar en un rol determinat i s’aconseguiria així que
poc a poc, els espectadors deixessin d’odiar a una dona per ser fer o no fer el paper de dona, i, en cas
de que la seguissin odiant, ho fessin per ser simplement aquella persona.
El problema d’Estats Units és
que la seva producció acaba conquerint el domini cultural televisiu sobre el
gran públic, amb la seva conseqüent aculturació. Per tant, si seguim consumint
en massa produccions nord-americanes, necessàriament haurien de ser aquestes
les que sofrissin un redirecció si es pretén canviar la concepció que es té
actualment de la dona. Cal que apostin més per personatges femenins actius,
canviants, amb ambicions i objectius, amb pes argumental, amb personalitats
carismàtiques, que cometin errors i que també siguin capaços de solucionar-los
per a elles mateixes. Abans hem dit que hem d’ensenyar a les nenes diferents models als quals emular,
i després ja les ensenyarem a ser crítiques per a escollir els adequats. Però
també hem d’ensenyar als nens que hi
ha dones de tots colors, amb vàlues suficients per a poder-se’hi comparar i de
les quals poder esperar les mateixes coses de les que esperaria en un home.
Filmografia
Breaking Bad (by Vince Gillian) 2008 – 2013. AMC. Drama criminal, Thriller psicològic, Western contemporani, Comèdia
negra.
The Sopranos (by
David Chase) 1999 – 2007. HBO. Drama criminal.
The Shield (by Shawn
Ryan) 2002 – 2008. FX. Drama policíac.
Mad Men (by
Matthew Weiner) 2007 – Actualment en emissió. AMC. Drama històric.
Sons of Anarchy (by Kurt
Sutter) 2008 – Actualment en emissió. FX.
Drama criminal.
Game of Thrones (by
David Benioff & D. B. Weiss) 2011 – Actualment en emissió. HBO. Drama fantàstic.
Dexter (by
James Manos Jr.) 2006 – 2013. Showtime.
Drama criminal, Terror, Thriller
psicològic, Comèdia negra.
Justified (by
Graham Yost) 2010 – Actualment en emissió. FX.
Drama policíac, Western contemporani.
Homeland (by
Gideon Raff, Howard Gordon & Alex Gansa). 2011 – Actualment en emissió. Showtime. Drama policíac i polític, Thriller psicològic.
Walking Dead (by
Frank Darabont) 2010 – Actualment en emissió. AMC. Drama post-apocalíptic,
Terror, Thriller.
House of Cards (by Beau
Willimon) 2013 – Actualment en emissió. Netflix.
Drama polític.
Boardwalk Empire (by Terence
Winter) 2010 – Actualment en emissió. HBO.
Drama criminal històric.
Vikings (by Michael
Hirst) 2013 – Actualment en emissió. The
History Channel. Drama històric. (Nacionalitat:
Canadà, Irlanda).
The Good Wife (by Michelle
King & Robert King) 2009 – Actualment en emissió. CBS. Drama polític.
Weeds (by Jenji Kohan)
2005 – 2012. Showtime. Drama criminal, Comèdia.
Desperate Housewives (by Marc Cherry)
2004 – 2012. ABC. Drama, Comèdia, Thriller.
Girls (by Lena Dunham) 2012 – Actualment en emissió. HBO. Comèdia dramàtica.
Enlightened (by Mike White
& Laura Dern) 2011 – 2013. HBO. Comèdia dramàtica.
Deadwood (by David Milch) 2004 – 2006. HBO. Drama històric, Western.
The Wire (by David Simon)
2002 – 2008. HBO. Drama criminal i policíac.
Peaky Blinders (by Steven
Knight) 2013 – Actualment en emissió. BBC.
Drama criminal històric. (Nacionalitat:
Regne Unit).
Broad City (by Ilana Glazer
& Abbi Jacobson) 2014 – Actualment en emissió. Comedy Central. Comèdia de
situació.
Seinfeld (by Larry David
& Jerry Seinfeld) 1989 – 1998. NBC.
Comèdia de situació.
Two and a Half Men (by Chuck Lorre
& Lee Aronsohn) 2003 – Actualment en emissió. CBS. Comèdia de situació.
Parks and Recreation (by Greg Daniels
& Michael Schur) 2009 – Actualment en emissió. NBC. Comèdia de situació.
Scandal (by Shonda
Rhimes) 2012 – Actualment en emissió. ABC.
Drama.
My Mad Fat Diary (by Rae Earl)
2013 – Actualment en emissió. E4. Comèdia dramàtica.
(Nacionalitat:
Regne Unit).
Orphan Black (by Graeme
Manson & John Fawcett) 2013 – Actualment en emissió. Space. Drama, Thriller,
Ciència ficció. (Nacionalitat: Canadà).
The Fall (by
Allan Cubitt) 2013 – Actualment en emissió. BBC. Drama policíac,
Thriller.
(Nacionalitat:
Regne Unit).
Entertainment Weekly (a
vegades abreviat EW) és una revista nord-americana publicada per Time Inc. sobre pel·lícules, música,
produccions teatrals de Broadway, llibres i cultura popular.
Fandom és una paraula que fa referencia al conjunt
d’aficionats obsessius a algún passatemps, persona o fenòmen en particular.
Normalment s’associa a aficionats d’alguna manifestació cultural, i més
concretament relacionada a gèneres com la ciència ficció o la fantasia.
Uproxx: És un
portal web dedicat a la crítica i divulgació audiovisual mainstream, així com altres curiositats i destacats del món
audiovisual i d’Internet.
MELÉNDEZ, Javier. La mujer del villano. Detrás de cada gran villano hay una gran mujer. Yorokobu.
Cine, TV y animación. Maig del 2013. http://www.yorokobu.es/la-mujer-del-villano, última visita el 8 de juny del 2014.
